Aprendre i els entorns (no) facilitadors

La intenció d’aquest article és revisar la importància dels entorns en el procés d’aprenentatge i les conseqüències que té no prioritzar ‘l’aprendre’ en el seu conjunt. Sobre la base del coneixement de llengües estrangeres i la seva rellevància, com a exemple significatiu, m’agradaria destacar la necessitat d’establir un ordre de prioritats adequat a l’hora de definir els recursos públics. El que vol dir pressupostos, però també criteris d’actuació clars.

Aquestes són les dues tesis que llenço d’arrencada i que segurament compartirem majoritàriament:

  • Els fonaments per ser més resilients (vull evitar la idea de competència) a nivell professional són el coneixement i les relacions. Ambdós factors descriuen la base de la Societat Xarxa: coneixement i interaccions. El posicionament reputacional s’aconsegueix generant continguts de valor i oferint-los als altres. Compartir coneixement posiciona correctament a un perfil i li ofereix més oportunitats.
  • Generant un entorn favorable podem millorar la nostra capacitat d’aprendre. Aquesta premissa és essencial per millorar les capacitats lingüístiques d’una persona, ja que aquestes s’han convertit en quelcom rellevant a l’hora d’accedir al coneixement i generar xarxes.

En aquest sentit, podem definir les TIC com a instruments facilitadors per a l’accés al coneixement i als vincles relacionals que construiran la nostra xarxa professional.

Aprendre, més que mai, hauria de ser un objectiu fonamental de país. Entenc que la base de qualsevol projecte nacional s’ha d’articular en millorar el coneixement dels  seus membres. Les dades assenyalen però un problema endèmic en el nivell baix de capacitació de llengües estrangeres. Lògicament, és quelcom que preocupa i es cerquen solucions. De totes maneres per millorar-ho, penso que articulem visions massa tancades. En el cas de l’aprenentatge de llengües estrangeres en responsabilitzem bàsicament a l’escola i penso que no observem prou la necessitat de millorar els entorns. Proposo valorar alguns elements en els entorns d’aprenentatge, especialment en el cas dels infants, i centrar la responsabilitat d’aprendre com un repte de país.

Estimular l’atenció. Tot i que hi ha petits signes que hi ha quelcom que està canviant (TV3, per exemple, ha deixat de doblar per subtitular en els Telenotícies) , encara es finança amb diners públics el doblatge. Em sembla un error que no afavoreix ni a la cultura en general, ni a la llengua en particular (en l’enllaç en descric els motius). Aprendre representa un esforç. Generant entorns on no s’afavoreix l’atenció debilitem la capacitat d’aprendre. En tot cas, em sembla inoportú continuar doblant amb cost públic.

El joc. Els espais d’aprenentatge informal tenen un paper clau. Generar situacions on a través del joc es fomenti el coneixement, en aquest cas amb el valor afegit d’utilitzar una altra llengua, possibilitarà assolir resultats d’una forma inconscient.

La lectura. Utilitzar contes en altres llengües per introduir nou vocabulari és una pràctica molt bona en el cas dels infants. Òbviament s’estimula la lectura però, al mateix temps, s’incentiva l’associació de nous mots amb les seves il·lustracions.

Les TIC com un instrument motivacional. Llegia en el bloc de Bernardo Gutiérrez com uns nens etíops han après a través de taules digitals cançons en anglès. El més fascinant és que l’aprenentatge s’ha fet de forma intuïtiva i amb un instrument que els era llunyà fins al moment. Els espais digitals i públics són, segons Juan Freire, marcs ideals per incorporar l’educació expandida (processos d’aprenentatge a través de les possibilitats que generen les TIC) en el procés educatiu tradicional. De fet, els propis entorns personals d’aprenentatge (PLE) estimulen el coneixement formal i informal a través de les potencialitats de la xarxa.

En definitiva, no podem obviar l’espai d’aprenentatge que ofereixen els espais formals a l’escola però hem de considerar més seriosament el valor que tenen els entorns facilitadors. En aquesta lògica, no podem rellevar el valor pedagògic que ofereixen els espais informals en l’aprenentatge per altres consideracions: com minimitzar l’esforç per part del receptor. Si en lloc de subtitular doblem, facilitem la comprensió però no estimulem el coneixement. Aprendre requereix a voltes un esforç, però els entorns facilitadors poden jugar un paper rellevant. Es essencial, segons aquesta òptica, que qualsevol decisió (política, econòmica, cultural, social o pedagògica) es basi en millorar el coneixement dels ciutadans.

Una societat més ben preparada tindrà més oportunitats de generar continguts interessants en un context econòmic i social on el coneixement és la base per generar xarxes. Sobre aquesta guia penso que s’ha de construir una ciutadania més preparada, més plural i més crítica. Estic segur que és la millor arma de resiliència que podem articular sobre el context actual. Fer-ho és una qüestió de responsabilitat tant en l’acció personal, com en l’exigència que hem de mantenir sobre les decisions que prenen les administracions i els mitjans de comunicació públics.

One Comment

  1. Pingback: Del sistema a l’ecosistema educatiu | Ricard Espelt

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *