Avortant l’angoixa

En arribar a l’estació, l’home −carregat amb un munt de llibres sota el braç− diposita a les escombraries una petita part dels papers que duu a la mà.

Avui precisament fa deu anys que es va aprovar la llei que ell mateix va impulsar en el Congrés.

Continua caminant uns metres fins arribar al proper contenidor. Observa com els fragments cauen volaitejant fins al fons. El contrast del paper blanc amb el plàstic negre del fons on van quedant li permet seguir tot el recorregut amb la mirada.

Recorda, aleshores, l’euforia i els ànims rebuts per part dels seus fidels en aquells anys de majoria absoluta. No s’hagués imaginat mai que viuria aquesta sensació que avui l’envaeix.

El caminar lent i la mirada angoixada contrasten amb força. Voldria ser més ràpid de moviments però el seu cos és incapaç de moure’s a més velocitat. Se sent cansat, nota el pes dels anys en cada gest, per pausat que sigui. No té esma per a res. La lectura l’ha fragmentat en mil bocins i la rafega d’aire fred que ha s’ha colat per la jaqueta entreoberta mentre baixava del tren en aquest matí fred d’hivern n’ha escampat els trocets per tot arreu.

No li és gens fàcil admetre que una decisió que ell va liderar és la causa d’aquells mots de despreci de la seva pròpia filla.

Es troba plantat davant l’última paperera del recorregut que custodia l’escala. La gent puja a ritmes diversos. Hi llença la darrera part de la carta.

– «Eliminar la crítica és el primer pas per continuar avançant», es repeteix internament.

No té forces per pujar. Esquiva les escales manuals i avança lentament per l’andana.

L’observo mentre puja recolzat a la cinta. El ritme homogeneïtzat de l’escala mecànica li és més comprensible.En arribar a l’estació, l’home −carregat amb un munt de llibres sota el braç− diposita a les escombraries una petita part dels papers que duu a la mà.

Avui precisament fa deu anys que es va aprovar la llei que ell mateix va impulsar en el Congrés.

Continua caminant uns metres fins arribar al proper contenidor. Observa com els fragments cauen volaitejant fins al fons. El contrast del paper blanc amb el plàstic negre del fons on van quedant li permet seguir tot el recorregut amb la mirada.

Recorda, aleshores, l’euforia i els ànims rebuts per part dels seus fidels en aquells anys de majoria absoluta. No s’hagués imaginat mai que viuria aquesta sensació que avui l’envaeix.

El caminar lent i la mirada angoixada contrasten amb força. Voldria ser més ràpid de moviments però el seu cos és incapaç de moure’s a més velocitat. Se sent cansat, nota el pes dels anys en cada gest, per pausat que sigui. No té esma per a res. La lectura l’ha fragmentat en mil bocins i la rafega d’aire fred que ha s’ha colat per la jaqueta entreoberta mentre baixava del tren en aquest matí fred d’hivern n’ha escampat els trocets per tot arreu.

No li és gens fàcil admetre que una decisió que ell va liderar és la causa d’aquells mots de despreci de la seva pròpia filla.

Es troba plantat davant l’última paperera del recorregut que custodia l’escala. La gent puja a ritmes diversos. Hi llença la darrera part de la carta.

– «Eliminar la crítica és el primer pas per continuar avançant», es repeteix internament.

No té forces per pujar. Esquiva les escales manuals i avança lentament per l’andana.

L’observo mentre puja recolzat a la cinta. El ritme homogeneïtzat de l’escala mecànica li és més comprensible.Al llegar a la estación, el hombre -cargado con un montón de libros bajo el brazo- deposita en la basura una pequeña parte de los papeles que lleva en la mano.

Hoy precisamente hace diez años que se aprobó la ley que él mismo impulsó en el Congreso.

Continúa caminando unos metros hasta llegar al próximo contenedor. Observa como los fragmentos caen volando hasta el fondo. El contraste del papel blanco con el plástico negro del fondo donde se van depositando le permite seguir todo el recorrido con la mirada.

Recuerda, entonces, la euforia y los ánimos recibidos por parte de sus fieles en aquellos años de mayoría absoluta. No hubiera imaginado que viviría esta sensación que hoy lo invade.

El andar lento y la mirada angustiada contrastan con fuerza. Quisiera ser más rápido de movimientos pero su cuerpo es incapaz de moverse a mayor velocidad. Se siente cansado, nota el peso de los años en cada gesto, por pausado que sea. No tiene ánimo para nada. La lectura lo ha fragmentado en mil pedazos y la ráfaga de aire frío que ha se ha colado por la chaqueta entreabierta mientras bajaba del tren en esta mañana fría de invierno ha esparcido los trocitos por todas partes.

No le es fácil admitir que una decisión que él lideró es la causa de aquellas palabras de desprecio de su propia hija.

Se encuentra plantado ante la última papelera del recorrido que custodia la escalera. La gente sube a ritmos diversos. Tira la última parte de la carta.

– «Eliminar la crítica es el primer paso para seguir avanzando», se repite internamente.

No tiene fuerzas para subir. Esquiva las escaleras manuales y avanza lentamente por el andén.

La observo mientras sube apoyado en la cinta. El ritmo homogeneizado de la escalera mecánica le es más comprensible.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *