DdD. La cultura a debat

En Jordi Cuadras organitza un cop al mes un debat per tractar de reflexionar sobre un tema en concret. Les trobades es realitzen a l’Ateneu Igualadí, entitat que dóna suport a la iniciativa. Sense dubte, al llarg d’aquestes primeres experiències s’ha aconseguit generar un espai i un interès pel diàleg i la reflexió ben necessaris. Un dels elements que es prioritza en el plantejament és l’encaix d’un tema genèric (aquest dimarts passat va ser el de la incidència i les oportunitats del món cultural en un context de crisi, en l’àmbit local). A continuació, comparteixo un breu apunt de les notes que vaig  escriure en el transcurs de la trobada.

El debat va començar amb una primera exposició del presentador del programa Ànima del Canal 33, Toni Puntí. Tot seguit, van tenir la paraula quatre persones vinculades al món cultural igualadí. I, per finalitzar, una conversa oberta amb el públic, on hi havia força cares conegudes de les entitats o iniciatives igualadines que centren la seva activitat en l’àmbit de la cultura.

Puntí es va referir a la quantitat important de persones que consumeixen cultura, malgrat que també afirmava que no es pot pretendre que segons quin tipus d’actes tinguin un públic molt ampli. De fet, com indicava en Jordi Cuadras, la cultura està considerada per la Generalitat de Catalunya com un dels set puntals per a la potenciació econòmica del país.

En aquest context, on hi ha menys recursos, és necessari experimentar amb models diferents. A Barcelona, s’han tancat tres llibreries importants però, al mateix temps, han nascut tres o quatre de petit format, més sostenibles i on els impulsors tenen una vocació i una sensibilitat molt marcades. Un altre exemple referenciat va ser el de la
companyia Sixto Paz. Aquest grup d’actors han creat un nou model de pagament: guixeta inversa (pagament a la sortida, segons la valoració que en fa l’espectador) i han aconseguit generar un gran interès en el públic.

La pujada de l’IVA, segons Puntí, té un efecte més psicològic que real. És a dir, el tancament del darrer cinema a la ciutat d’Igualada és un drama per al país. La conseqüència no és la pujada de l’IVA sinó la manca d’espectadors, que no han tingut prou interès en mantenir un cinema, ni que aquest es mantingués per projectar pel·lícules comercials.

Òscar Balcells, del Teatre de l’Aurora, corroborava que el projecte ha estat sempre en crisi. La dificultat d’aconseguir recursos privats ha fet que les subvencions siguin la única manera de mantenir el teatre obert. De fet, quan s’han aconseguit beneficis s’han reinvertit en el propi projecte. Una programació atractiva i una gestió responsable fan que, malgrat les dificultats, l’activitat no s’aturi.

Agustí Coll, fundador de Rialles, assenyalava que el món del voluntariat vinculat a la cultura ha minvat. Rialles va néixer de la mobilització dels propis ciutadans per normalitzar la possibilitat de gaudir d’espectacles infantils en català. Segons Coll, ara més que mai, la capacitat d’organització del teixit social, aprofitant espais públics, ha de donar resposta cultural allà on l’administració pública no arriba.

Accions Culturals Contrapunt, representada per Isabel Casas, va sorgir de la voluntat de donar una empenta als músics que surten de l’Escola de Música d’Igualada, generant un segell musical propi (Terres de Marca). L’objectiu és defensar la música tradicional proposant petits formats. Un exemple és la petita cobla −de només cinc intèrprets− que, tot i tenir un èxit evident, ha rebut crítiques per part dels sectors més retrògrads.

La pèrdua de patrocinis ha afegit molta tensió a la continuïtat del festival audiovisual Zoom, segons ens comentava el seu director, Jordi Comellas. Malgrat això, els promotors −identificant que tot allò que representa el festival és encara ben viu− mantenen la voluntat de donar-li continuïtat, encara que suposi un esforç més gran.

Debat

Un dels temes rellevants de la conversa va ser el de la institucionalització de la cultura. Com destacava el convidat, la realització de grans infraestructures molt emblemàtiques (com va ser el Teatre Nacional de Catalunya en el seu moment o com ho és actualment el Born Centre Cultural) comporta dificultats serioses, ja que es fa un gran esforç en el continent i el contingut sempre es troba en perill, a causa de la crisi econòmica. Vinculada a aquesta qüestió, es va fer referència a com la cultura institucionalitzada pot caure en la perversió. Per aquest motiu, trobar formats de finançament alternatius, com seria el del micromecenatge, pot resituar les regles de joc.

La capacitat de la societat civil per organitzar-se, més enllà de l’administració pública, va ser un dels aspectes que va provocar més intervencions entre el públic. Com es va fer palès, l’oferta cultural de la ciutat és molt alta i, en gran part, és perquè la societat civil s’autoorganitza.

De tota manera, el discurs de la manca de recursos que justifica l’acció social autogestionada amaga com es realitza la inversió pública. Es destina, per exemple, una part del pressupost a doblar pel·lícules  i, al meu entendre, això no afavoreix la cultura. En aquest sentit, crec que durant el debat no es va considerar prou l’acció que poden fer els mitjans públics per fomentar la cultura en formats originals. Crec que és un tema rellevant i sembla ser que tabú.En Jordi Cuadras organitza un cop al mes un debat per tractar de reflexionar sobre un tema en concret. Les trobades es realitzen a l’Ateneu Igualadí, entitat que dóna suport a la iniciativa. Sense dubte, al llarg d’aquestes primeres experiències s’ha aconseguit generar un espai i un interès pel diàleg i la reflexió ben necessaris. Un dels elements que es prioritza en el plantejament és l’encaix d’un tema genèric (aquest dimarts passat va ser el de la incidència i les oportunitats del món cultural en un context de crisi, en l’àmbit local). A continuació, comparteixo un breu apunt de les notes que vaig  escriure en el transcurs de la trobada.

El debat va començar amb una primera exposició del presentador del programa Ànima del Canal 33, Toni Puntí. Tot seguit, van tenir la paraula quatre persones vinculades al món cultural igualadí. I, per finalitzar, una conversa oberta amb el públic, on hi havia força cares conegudes de les entitats o iniciatives igualadines que centren la seva activitat en l’àmbit de la cultura.

Puntí es va referir a la quantitat important de persones que consumeixen cultura, malgrat que també afirmava que no es pot pretendre que segons quin tipus d’actes tinguin un públic molt ampli. De fet, com indicava en Jordi Cuadras, la cultura està considerada per la Generalitat de Catalunya com un dels set puntals per a la potenciació econòmica del país.

En aquest context, on hi ha menys recursos, és necessari experimentar amb models diferents. A Barcelona, s’han tancat tres llibreries importants però, al mateix temps, han nascut tres o quatre de petit format, més sostenibles i on els impulsors tenen una vocació i una sensibilitat molt marcades. Un altre exemple referenciat va ser el de la

companyia Sixto Paz. Aquest grup d’actors han creat un nou model de pagament: guixeta inversa (pagament a la sortida, segons la valoració que en fa l’espectador) i han aconseguit generar un gran interès en el públic.

La pujada de l’IVA, segons Puntí, té un efecte més psicològic que real. És a dir, el tancament del darrer cinema a la ciutat d’Igualada és un drama per al país. La conseqüència no és la pujada de l’IVA sinó la manca d’espectadors, que no han tingut prou interès en mantenir un cinema, ni que aquest es mantingués per projectar pel·lícules comercials.

Òscar Balcells, del Teatre de l’Aurora, corroborava que el projecte ha estat sempre en crisi. La dificultat d’aconseguir recursos privats ha fet que les subvencions siguin la única manera de mantenir el teatre obert. De fet, quan s’han aconseguit beneficis s’han reinvertit en el propi projecte. Una programació atractiva i una gestió responsable fan que, malgrat les dificultats, l’activitat no s’aturi.

Agustí Coll, fundador de Rialles, assenyalava que el món del voluntariat vinculat a la cultura ha minvat. Rialles va néixer de la mobilització dels propis ciutadans per normalitzar la possibilitat de gaudir d’espectacles infantils en català. Segons Coll, ara més que mai, la capacitat d’organització del teixit social, aprofitant espais públics, ha de donar resposta cultural allà on l’administració pública no arriba.

Accions Culturals Contrapunt, representada per Isabel Casas, va sorgir de la voluntat de donar una empenta als músics que surten de l’Escola de Música d’Igualada, generant un segell musical propi (Terres de Marca). L’objectiu és defensar la música tradicional proposant petits formats. Un exemple és la petita cobla −de només cinc intèrprets− que, tot i tenir un èxit evident, ha rebut crítiques per part dels sectors més retrògrads.

La pèrdua de patrocinis ha afegit molta tensió a la continuïtat del festival audiovisual Zoom, segons ens comentava el seu director, Jordi Comellas. Malgrat això, els promotors −identificant que tot allò que representa el festival és encara ben viu− mantenen la voluntat de donar-li continuïtat, encara que suposi un esforç més gran.

Debat

Un dels temes rellevants de la conversa va ser el de la institucionalització de la cultura. Com destacava el convidat, la realització de grans infraestructures molt emblemàtiques (com va ser el Teatre Nacional de Catalunya en el seu moment o com ho és actualment el Born Centre Cultural) comporta dificultats serioses, ja que es fa un gran esforç en el continent i el contingut sempre es troba en perill, a causa de la crisi econòmica. Vinculada a aquesta qüestió, es va fer referència a com la cultura institucionalitzada pot caure en la perversió. Per aquest motiu, trobar formats de finançament alternatius, com seria el del micromecenatge, pot resituar les regles de joc.

La capacitat de la societat civil per organitzar-se, més enllà de l’administració pública, va ser un dels aspectes que va provocar més intervencions entre el públic. Com es va fer palès, l’oferta cultural de la ciutat és molt alta i, en gran part, és perquè la societat civil s’autoorganitza.

De tota manera, el discurs de la manca de recursos que justifica l’acció social autogestionada amaga com es realitza la inversió pública. Es destina, per exemple, una part del pressupost a doblar pel·lícules  i, al meu entendre, això no afavoreix la cultura. En aquest sentit, crec que durant el debat no es va considerar prou l’acció que poden fer els mitjans públics per fomentar la cultura en formats originals. Crec que és un tema rellevant i sembla ser que tabú.En Jordi Cuadras organitza un cop al mes un debat per tractar de reflexionar sobre un tema en concret. Les trobades es realitzen a l’Ateneu Igualadí, entitat que dóna suport a la iniciativa. Sense dubte, al llarg d’aquestes primeres experiències s’ha aconseguit generar un espai i un interès pel diàleg i la reflexió ben necessaris. Un dels elements que es prioritza en el plantejament és l’encaix d’un tema genèric (aquest dimarts passat va ser el de la incidència i les oportunitats del món cultural en un context de crisi, en l’àmbit local). A continuació, comparteixo un breu apunt de les notes que vaig  escriure en el transcurs de la trobada.

El debat va començar amb una primera exposició del presentador del programa Ànima del Canal 33, Toni Puntí. Tot seguit, van tenir la paraula quatre persones vinculades al món cultural igualadí. I, per finalitzar, una conversa oberta amb el públic, on hi havia força cares conegudes de les entitats o iniciatives igualadines que centren la seva activitat en l’àmbit de la cultura.

Puntí es va referir a la quantitat important de persones que consumeixen cultura, malgrat que també afirmava que no es pot pretendre que segons quin tipus d’actes tinguin un públic molt ampli. De fet, com indicava en Jordi Cuadras, la cultura està considerada per la Generalitat de Catalunya com un dels set puntals per a la potenciació econòmica del país.

En aquest context, on hi ha menys recursos, és necessari experimentar amb models diferents. A Barcelona, s’han tancat tres llibreries importants però, al mateix temps, han nascut tres o quatre de petit format, més sostenibles i on els impulsors tenen una vocació i una sensibilitat molt marcades. Un altre exemple referenciat va ser el de la

companyia Sixto Paz. Aquest grup d’actors han creat un nou model de pagament: guixeta inversa (pagament a la sortida, segons la valoració que en fa l’espectador) i han aconseguit generar un gran interès en el públic.

La pujada de l’IVA, segons Puntí, té un efecte més psicològic que real. És a dir, el tancament del darrer cinema a la ciutat d’Igualada és un drama per al país. La conseqüència no és la pujada de l’IVA sinó la manca d’espectadors, que no han tingut prou interès en mantenir un cinema, ni que aquest es mantingués per projectar pel·lícules comercials.

Òscar Balcells, del Teatre de l’Aurora, corroborava que el projecte ha estat sempre en crisi. La dificultat d’aconseguir recursos privats ha fet que les subvencions siguin la única manera de mantenir el teatre obert. De fet, quan s’han aconseguit beneficis s’han reinvertit en el propi projecte. Una programació atractiva i una gestió responsable fan que, malgrat les dificultats, l’activitat no s’aturi.

Agustí Coll, fundador de Rialles, assenyalava que el món del voluntariat vinculat a la cultura ha minvat. Rialles va néixer de la mobilització dels propis ciutadans per normalitzar la possibilitat de gaudir d’espectacles infantils en català. Segons Coll, ara més que mai, la capacitat d’organització del teixit social, aprofitant espais públics, ha de donar resposta cultural allà on l’administració pública no arriba.

Accions Culturals Contrapunt, representada per Isabel Casas, va sorgir de la voluntat de donar una empenta als músics que surten de l’Escola de Música d’Igualada, generant un segell musical propi (Terres de Marca). L’objectiu és defensar la música tradicional proposant petits formats. Un exemple és la petita cobla −de només cinc intèrprets− que, tot i tenir un èxit evident, ha rebut crítiques per part dels sectors més retrògrads.

La pèrdua de patrocinis ha afegit molta tensió a la continuïtat del festival audiovisual Zoom, segons ens comentava el seu director, Jordi Comellas. Malgrat això, els promotors −identificant que tot allò que representa el festival és encara ben viu− mantenen la voluntat de donar-li continuïtat, encara que suposi un esforç més gran.

Debat

Un dels temes rellevants de la conversa va ser el de la institucionalització de la cultura. Com destacava el convidat, la realització de grans infraestructures molt emblemàtiques (com va ser el Teatre Nacional de Catalunya en el seu moment o com ho és actualment el Born Centre Cultural) comporta dificultats serioses, ja que es fa un gran esforç en el continent i el contingut sempre es troba en perill, a causa de la crisi econòmica. Vinculada a aquesta qüestió, es va fer referència a com la cultura institucionalitzada pot caure en la perversió. Per aquest motiu, trobar formats de finançament alternatius, com seria el del micromecenatge, pot resituar les regles de joc.

La capacitat de la societat civil per organitzar-se, més enllà de l’administració pública, va ser un dels aspectes que va provocar més intervencions entre el públic. Com es va fer palès, l’oferta cultural de la ciutat és molt alta i, en gran part, és perquè la societat civil s’autoorganitza.

De tota manera, el discurs de la manca de recursos que justifica l’acció social autogestionada amaga com es realitza la inversió pública. Es destina, per exemple, una part del pressupost a doblar pel·lícules  i, al meu entendre, això no afavoreix la cultura. En aquest sentit, crec que durant el debat no es va considerar prou l’acció que poden fer els mitjans públics per fomentar la cultura en formats originals. Crec que és un tema rellevant i sembla ser que tabú.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *