El procés cap a la independència: febleses i oportunitats

Catalunya va celebrar ahir la Diada Nacional. Tot un èxit de convocatòria. Rotund. La feina realitzada per la societat civil per fer que aquest dia fos rellevant en l’agenda política, a través d’una crida amb una estètica simbòlica molt cuidada, ha estat destacadíssima. Les conseqüències polítiques de la celebració de la Diada de 2012 han estat ben evidents. Amb llums (influència sobre l’agenda política) i ombres (immobilisme sobre nous models democràtics).

El debat segueix i seguirà al carrer. És fàcil, en qualsevol indret de Catalunya, apropar-se a un grup de persones on el tema de la independència en sigui directa o indirectament el motiu de la seva conversa. Les tertúlies i els articles d’opinió als diaris omplen, amb més o menys encert, la graella mediàtica. Les senyeres i les estelades llueixen a les finestres, balcons, pals, cims…i s’ha generat un autèntic ventall de productes amb els símbols independentistes.

La vivència del dia a dia i l’interès personal per la participació ciutadana (com a palanca de canvi de nous models de governança) m’han fet decidir a organitzar els meus arguments sobre el procés de la independència com a veritable instrument de canvi de la qualitat democràtica, amb les seves febleses i oportunitats. Possiblement, el lector d’aquest article pensarà que sota una mateixa anàlisi faig lectures diferents. No li faltarà raó. La pròpia actitud vital em fa situar en diferents punts d’observació per tal de cercar les febleses d’una mirada entusiasta o percebre les grandeses de quelcom aparentment feble.

Participació ciutadana

Aquest és l’element més destacat del procés. Organització de baix a dalt, amb arrelament local, vinculada a les tradicions i festivitats…empoderant molts col·lectius i persones individuals. La manifestació de l’any passat va ser significativa pel fet de reunir a ciutadans de diferent condició social, cultural i econòmica que expressaven, al meu entendre, una pluralitat de missatges i sentiments sota un mateix crit.

Malgrat l’èxit de la convocatòria d’enguany, i de l’evident càrrega simbòlica i estètica, cal preguntar-se si l’acte aconsegueix sumar més persones al procés, més enllà de mantenir el tema en l’agenda política i mediàtica (també a nivell internacional, bàsic davant la poca escolta del govern espanyol) i, lògicament, mantenir el caliu necessari en un projecte llarg.

Més informació, més coneixement

En el procés cap a la independència s’estan generant informes que avalen la viabilitat del camí iniciat. Paral·lelament, es reclama, amb tot el dret, la publicació de les balances fiscals, per exemple, que situen la ciutadania en un marc de coneixement més ampli. Més informació, més reflexió, més coneixement, més llibertat, més opinió.

De tota manera, sovint, es troba a faltar que el debat superi el marc de les xifres i es considerin altres models. És a dir, que el procés cap a la independència ens situï en un nou model social i econòmic. És cert que aquest debat es produeix, però no és majoritari. És feble i, al meu entendre, a voltes malintencionadament camuflat.

Lectures parcials

Davant de la mobilització d’un grup important de persones, hom intenta fer la seva lectura. Per documentades i acurades que puguin semblar, han acabat demostrant-se parcials. Ja sigui en fets evidents: el resultat d’unes eleccions; o en controvèrsies més subtils: els matisos que comporta el propi sentir independentista. Tot i compartir missatges i símbols, els participants se’ls fan seus i adopten matisos significatius que superen, a vegades, la pròpia unitat simbòlica i el crit unànime.

Sembla inversemblant que el procés pugui culminar sense concretar alguns interrogants que no són irrellevants a l’hora de consolidar el fet de convertir Catalunya en un estat. De la mateixa manera que l’empenta i la participació de la societat civil són clau per situar el debat en l’agenda política, també ho haurien de ser en la definició de nous models.

Millora de la qualitat democràtica

L’experiència en projectes de participació ciutadana em fa pensar que és en aquest punt on tenim el repte més important en el procés cap a la independència. El dret a decidir és quelcom que legitima qualsevol democràcia. Fonamental. La possibilitat de participar en les decisions és, encara avui en dia, massa lluny de la ciutadania. La poca consideració o la manipulació que mereixen les ILP il·lustren l’immobilisme cap a la millora de la qualitat democràtica.

El procés independentista ha tingut en aquest sentit un clam clar i directe cap al dret a exercir la possibilitat d’escollir. I, en aquest punt, crec que s’ha de fer una observació amb perspectiva àmplia. El clam a la participació en la presa de decisions ha de ser considerat en totes les seves dimensions. L’oportunitat que representa això per millorar la qualitat democràtica s’ho mereix. És en aquest estadi quan l’aparent simplicitat del missatge i el seu simbolisme revelen tota la seva complexitat.

Adoptar el lema de la ‘millora de la qualitat democràtica’ amb tot el seu significat i en tots els seus àmbits (el món local és fonamental en aquest enfocament) i generar una nova cultura de la participació és fonamental. El camí cap a la independència serà més ric, complex, divers, disruptiu, polièdric, crític, lliure. I, possiblement, menys mediàtic.

Us recomano llegir:
Argumentari d’urgència per estar a favor o en contra de la Via Catalana, del Cercle Gerrymandering (10.09.2013)

En el tram noséquants,  del Roger Vilalta (11.09.2013)

Por qué iré a la Via Catalana, de l’Ismael Peña-López (04.11.2013)

Entrades relacionades:

25A Decidim? Sí, però què?

Un any del 10/7, i demà què?Catalunya va celebrar ahir la Diada Nacional. Tot un èxit de convocatòria. Rotund. La feina realitzada per la societat civil per fer que aquest dia fos rellevant en l’agenda política, a través d’una crida amb una estètica simbòlica molt cuidada, ha estat destacadíssima. Les conseqüències polítiques de la celebració de la Diada de 2012 han estat ben evidents. Amb llums (influència sobre l’agenda política) i ombres (immobilisme sobre nous models democràtics).

El debat segueix i seguirà al carrer. És fàcil, en qualsevol indret de Catalunya, apropar-se a un grup de persones on el tema de la independència en sigui directa o indirectament el motiu de la seva conversa. Les tertúlies i els articles d’opinió als diaris omplen, amb més o menys encert, la graella mediàtica. Les senyeres i les estelades llueixen a les finestres, balcons, pals, cims…i s’ha generat un autèntic ventall de productes amb els símbols independentistes.

La vivència del dia a dia i l’interès personal per la participació ciutadana (com a palanca de canvi de nous models de governança) m’han fet decidir a organitzar els meus arguments sobre el procés de la independència com a veritable instrument de canvi de la qualitat democràtica, amb les seves febleses i oportunitats. Possiblement, el lector d’aquest article pensarà que sota una mateixa anàlisi faig lectures diferents. No li faltarà raó. La pròpia actitud vital em fa situar en diferents punts d’observació per tal de cercar les febleses d’una mirada entusiasta o percebre les grandeses de quelcom aparentment feble.

Participació ciutadana

Aquest és l’element més destacat del procés. Organització de baix a dalt, amb arrelament local, vinculada a les tradicions i festivitats…empoderant molts col·lectius i persones individuals. La manifestació de l’any passat va ser significativa pel fet de reunir a ciutadans de diferent condició social, cultural i econòmica que expressaven, al meu entendre, una pluralitat de missatges i sentiments sota un mateix crit.

Malgrat l’èxit de la convocatòria d’enguany, i de l’evident càrrega simbòlica i estètica, cal preguntar-se si l’acte aconsegueix sumar més persones al procés, més enllà de mantenir el tema en l’agenda política i mediàtica (també a nivell internacional, bàsic davant la poca escolta del govern espanyol) i, lògicament, mantenir el caliu necessari en un projecte llarg.

Més informació, més coneixement

En el procés cap a la independència s’estan generant informes que avalen la viabilitat del camí iniciat. Paral·lelament, es reclama, amb tot el dret, la publicació de les balances fiscals, per exemple, que situen la ciutadania en un marc de coneixement més ampli. Més informació, més reflexió, més coneixement, més llibertat, més opinió.

De tota manera, sovint, es troba a faltar que el debat superi el marc de les xifres i es considerin altres models. És a dir, que el procés cap a la independència ens situï en un nou model social i econòmic. És cert que aquest debat es produeix, però no és majoritari. És feble i, al meu entendre, a voltes malintencionadament camuflat.

Lectures parcials

Davant de la mobilització d’un grup important de persones, hom intenta fer la seva lectura. Per documentades i acurades que puguin semblar, han acabat demostrant-se parcials. Ja sigui en fets evidents: el resultat d’unes eleccions; o en controvèrsies més subtils: els matisos que comporta el propi sentir independentista. Tot i compartir missatges i símbols, els participants se’ls fan seus i adopten matisos significatius que superen, a vegades, la pròpia unitat simbòlica i el crit unànime.

Sembla inversemblant que el procés pugui culminar sense concretar alguns interrogants que no són irrellevants a l’hora de consolidar el fet de convertir Catalunya en un estat. De la mateixa manera que l’empenta i la participació de la societat civil són clau per situar el debat en l’agenda política, també ho haurien de ser en la definició de nous models.

Millora de la qualitat democràtica

L’experiència en projectes de participació ciutadana em fa pensar que és en aquest punt on tenim el repte més important en el procés cap a la independència. El dret a decidir és quelcom que legitima qualsevol democràcia. Fonamental. La possibilitat de participar en les decisions és, encara avui en dia, massa lluny de la ciutadania. La poca consideració o la manipulació que mereixen les ILP il·lustren l’immobilisme cap a la millora de la qualitat democràtica.

El procés independentista ha tingut en aquest sentit un clam clar i directe cap al dret a exercir la possibilitat d’escollir. I, en aquest punt, crec que s’ha de fer una observació amb perspectiva àmplia. El clam a la participació en la presa de decisions ha de ser considerat en totes les seves dimensions. L’oportunitat que representa això per millorar la qualitat democràtica s’ho mereix. És en aquest estadi quan l’aparent simplicitat del missatge i el seu simbolisme revelen tota la seva complexitat.

Adoptar el lema de la ‘millora de la qualitat democràtica’ amb tot el seu significat i en tots els seus àmbits (el món local és fonamental en aquest enfocament) i generar una nova cultura de la participació és fonamental. El camí cap a la independència serà més ric, complex, divers, disruptiu, polièdric, crític, lliure. I, possiblement, menys mediàtic.

Us recomano llegir:
Argumentari d’urgència per estar a favor o en contra de la Via Catalana, del Cercle Gerrymandering (10.09.2013)

En el tram noséquants,  del Roger Vilalta (11.09.2013)

Por qué iré a la Via Catalana, de l’Ismael Peña-López (04.11.2013)

Entrades relacionades:

25A Decidim? Sí, però què?

Un any del 10/7, i demà què?Catalunya va celebrar ahir la Diada Nacional. Tot un èxit de convocatòria. Rotund. La feina realitzada per la societat civil per fer que aquest dia fos rellevant en l’agenda política, a través d’una crida amb una estètica simbòlica molt cuidada, ha estat destacadíssima. Les conseqüències polítiques de la celebració de la Diada de 2012 han estat ben evidents. Amb llums (influència sobre l’agenda política) i ombres (immobilisme sobre nous models democràtics).

El debat segueix i seguirà al carrer. És fàcil, en qualsevol indret de Catalunya, apropar-se a un grup de persones on el tema de la independència en sigui directa o indirectament el motiu de la seva conversa. Les tertúlies i els articles d’opinió als diaris omplen, amb més o menys encert, la graella mediàtica. Les senyeres i les estelades llueixen a les finestres, balcons, pals, cims…i s’ha generat un autèntic ventall de productes amb els símbols independentistes.

La vivència del dia a dia i l’interès personal per la participació ciutadana (com a palanca de canvi de nous models de governança) m’han fet decidir a organitzar els meus arguments sobre el procés de la independència com a veritable instrument de canvi de la qualitat democràtica, amb les seves febleses i oportunitats. Possiblement, el lector d’aquest article pensarà que sota una mateixa anàlisi faig lectures diferents. No li faltarà raó. La pròpia actitud vital em fa situar en diferents punts d’observació per tal de cercar les febleses d’una mirada entusiasta o percebre les grandeses de quelcom aparentment feble.

Participació ciutadana

Aquest és l’element més destacat del procés. Organització de baix a dalt, amb arrelament local, vinculada a les tradicions i festivitats…empoderant molts col·lectius i persones individuals. La manifestació de l’any passat va ser significativa pel fet de reunir a ciutadans de diferent condició social, cultural i econòmica que expressaven, al meu entendre, una pluralitat de missatges i sentiments sota un mateix crit.

Malgrat l’èxit de la convocatòria d’enguany, i de l’evident càrrega simbòlica i estètica, cal preguntar-se si l’acte aconsegueix sumar més persones al procés, més enllà de mantenir el tema en l’agenda política i mediàtica (també a nivell internacional, bàsic davant la poca escolta del govern espanyol) i, lògicament, mantenir el caliu necessari en un projecte llarg.

Més informació, més coneixement

En el procés cap a la independència s’estan generant informes que avalen la viabilitat del camí iniciat. Paral·lelament, es reclama, amb tot el dret, la publicació de les balances fiscals, per exemple, que situen la ciutadania en un marc de coneixement més ampli. Més informació, més reflexió, més coneixement, més llibertat, més opinió.

De tota manera, sovint, es troba a faltar que el debat superi el marc de les xifres i es considerin altres models. És a dir, que el procés cap a la independència ens situï en un nou model social i econòmic. És cert que aquest debat es produeix, però no és majoritari. És feble i, al meu entendre, a voltes malintencionadament camuflat.

Lectures parcials

Davant de la mobilització d’un grup important de persones, hom intenta fer la seva lectura. Per documentades i acurades que puguin semblar, han acabat demostrant-se parcials. Ja sigui en fets evidents: el resultat d’unes eleccions; o en controvèrsies més subtils: els matisos que comporta el propi sentir independentista. Tot i compartir missatges i símbols, els participants se’ls fan seus i adopten matisos significatius que superen, a vegades, la pròpia unitat simbòlica i el crit unànime.

Sembla inversemblant que el procés pugui culminar sense concretar alguns interrogants que no són irrellevants a l’hora de consolidar el fet de convertir Catalunya en un estat. De la mateixa manera que l’empenta i la participació de la societat civil són clau per situar el debat en l’agenda política, també ho haurien de ser en la definició de nous models.

Millora de la qualitat democràtica

L’experiència en projectes de participació ciutadana em fa pensar que és en aquest punt on tenim el repte més important en el procés cap a la independència. El dret a decidir és quelcom que legitima qualsevol democràcia. Fonamental. La possibilitat de participar en les decisions és, encara avui en dia, massa lluny de la ciutadania. La poca consideració o la manipulació que mereixen les ILP il·lustren l’immobilisme cap a la millora de la qualitat democràtica.

El procés independentista ha tingut en aquest sentit un clam clar i directe cap al dret a exercir la possibilitat d’escollir. I, en aquest punt, crec que s’ha de fer una observació amb perspectiva àmplia. El clam a la participació en la presa de decisions ha de ser considerat en totes les seves dimensions. L’oportunitat que representa això per millorar la qualitat democràtica s’ho mereix. És en aquest estadi quan l’aparent simplicitat del missatge i el seu simbolisme revelen tota la seva complexitat.

Adoptar el lema de la ‘millora de la qualitat democràtica’ amb tot el seu significat i en tots els seus àmbits (el món local és fonamental en aquest enfocament) i generar una nova cultura de la participació és fonamental. El camí cap a la independència serà més ric, complex, divers, disruptiu, polièdric, crític, lliure. I, possiblement, menys mediàtic.

Us recomano llegir:
Argumentari d’urgència per estar a favor o en contra de la Via Catalana, del Cercle Gerrymandering (10.09.2013)

En el tram noséquants,  del Roger Vilalta (11.09.2013)

Por qué iré a la Via Catalana, de l’Ismael Peña-López (04.11.2013)

Entrades relacionades:

25A Decidim? Sí, però què?

Un any del 10/7, i demà què?

3 Comments

  1. Gràcies per compartir les reflexions, Ricard! Apuntes coses molt interessants, que ens interpel·len, o ens haurien d’interpel·lar (la millora del debat, inexcusable!), tots els que estem compromesos en aquesta moguda difusa i profunda a la vegada (vet aquí la seva fortalesa i debilitat).

    Comparteixo en part la comparativa que fas entre la manifestació del 2012 i la cadena del 2013. Crec que la manifestació de l’any passat posava l’accent en la suma (sí) i que la del 2013, sense perdre de vista (només faltaria!) que cal continuar eixamplant la base, hi incorpora un factor nou i crec que molt important: la dificultat logística de la cadena ha compromès de forma més potent (i a la vista dels resultats ‘reeixida) la base bulliciosa i heterogènia de l’independentisme.

    Tanta gent fent tantes coses diferents: l’intercanvi de coneixements, l’adquisició d’habilitats, l’aprofitament dels recursos, l’aposta digital, el compromís amb la disciplina i el rigor han estat ben presents… i suposen un salt qualitatiu enorme, crec que bastant inèdit. Aparentment són aspectes instrumentals, o potser no tant. Perquè el desafiament tècnic de la Via Catalana ens ha permès millorar la nostra capacitat de resposta… i d’influència. I això és una excel·lent notícia, no tant per la independència (que també) sinó per la nostra salut com a col·lectiu.

  2. Pingback: El món local: cavall de Troia cap a la consulta | Ricard Espelt

  3. Pingback: Articles post Via Catalana | D'ara endavant

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *