La llibertat com a camí

La força disruptiva caracteritza els breus moviments d’avantguarda. L’esperit de llibertat i rebel•lió els impulsa a trencar les normes. La seva durada, breu, és part de la seva essència. Un cop culminat l’objectiu, deixen de tenir sentit i només és estimulant la reinvenció.

Gran part del segle XIX ha estat un diàleg, a vegades pujat de to, entre l’acadèmia (la norma, les regles, en són instrument) i la disrupció (l’esperit de llibertat i canvi contrasta amb qualsevol de les normes dictades). El neoclassicisme representa l’ideal tradicional i la conversa amb el romanticisme que el vol transformar permanentment és apassionant.

L’any 1830, Eugéne Delacroix pintà la ‘Llibertat guiant el poble’. El compromís revolucionari de l’artista francès, potser sense ser-ne conscient, no només és amb la situació social i econòmica del moment. La força pictòrica del quadre és un estímul pel camí on s’endinsa l’art a finals del segle XIX. El desenvolupament de la tecnologia, a partir de la Revolució Industrial, és la palanca definitiva. La captura de la imatge «real» és possible a través de la fotografia o el cinema. En tot cas, els reptes són uns altres.

Observar com actuen els infants amb un instrument gràfic a les mans davant d’un suport és un model d’aprenentatge. La innocència i la llibertat no s’han condicionat per la norma. En aquest instant, em sento amb la necessitat de deixar anotats els noms de Jean Dubuffet o Joan Miró en aquest breu assaig. Silenci.

La força de la norma apareix. El grafisme espontani va desapareixent i es substitueix per l’estereotip que ens aporta sovint més seguretat. Gairebé hi hauria unanimitat en aquesta etapa. La seguretat que s’ha posicionat per davant la sorpresa obre de nou un debat important en l’adolescència. La rebel•lió interior a tornar a sortir. A voltes, el traç rebrota per cercar una alternativa al camí que la branca principal ja ha marcat.

La remor d’aquesta conversa, entre la norma i la disrupció, a vegades no s’apaga mai. La mirada crítica no sempre és entesa i és preferible escoltar una mateixa sintonia. Harmonia. L’objectiu, ni que sigui ser lliures, limita i, al mateix temps, condiciona.

La volatilitat de la xarxa que es modula per interessos distorsiona, sovint, l’aspecte de l’ens que preteníem construir conjuntament, transformant sovint l’objectiu final. És possible, doncs, que el camí acabi sent més important que el destí. Ni que només sigui per prevenir-nos d’un miratge.

Avui l’Associació Baula-Comité Óscar Romero m’ha convidat a parlar en la presentació de l’agenda llatinoamericana munidal 2014. Aquest és el meu punt de partida per al debat amb Marina Llansana, Toni Mula i la resta d’assistents. Prou abstracte per ser modulat quan l’honestedat em signifiqui que cal un nou matís. Així em sento lliure, en nom de la llibertat.La força disruptiva caracteritza els breus moviments d’avantguarda. L’esperit de llibertat i rebel•lió els impulsa a trencar les normes. La seva durada, breu, és part de la seva essència. Un cop culminat l’objectiu, deixen de tenir sentit i només és estimulant la reinvenció.

Gran part del segle XIX ha estat un diàleg, a vegades pujat de to, entre l’acadèmia (la norma, les regles, en són instrument) i la disrupció (l’esperit de llibertat i canvi contrasta amb qualsevol de les normes dictades). El neoclassicisme representa l’ideal tradicional i la conversa amb el romanticisme que el vol transformar permanentment és apassionant.

L’any 1830, Eugéne Delacroix pintà la ‘Llibertat guiant el poble’. El compromís revolucionari de l’artista francès, potser sense ser-ne conscient, no només és amb la situació social i econòmica del moment. La força pictòrica del quadre és un estímul pel camí on s’endinsa l’art a finals del segle XIX. El desenvolupament de la tecnologia, a partir de la Revolució Industrial, és la palanca definitiva. La captura de la imatge «real» és possible a través de la fotografia o el cinema. En tot cas, els reptes són uns altres.

Observar com actuen els infants amb un instrument gràfic a les mans davant d’un suport és un model d’aprenentatge. La innocència i la llibertat no s’han condicionat per la norma. En aquest instant, em sento amb la necessitat de deixar anotats els noms de Jean Dubuffet o Joan Miró en aquest breu assaig. Silenci.

La força de la norma apareix. El grafisme espontani va desapareixent i es substitueix per l’estereotip que ens aporta sovint més seguretat. Gairebé hi hauria unanimitat en aquesta etapa. La seguretat que s’ha posicionat per davant la sorpresa obre de nou un debat important en l’adolescència. La rebel•lió interior a tornar a sortir. A voltes, el traç rebrota per cercar una alternativa al camí que la branca principal ja ha marcat.

La remor d’aquesta conversa, entre la norma i la disrupció, a vegades no s’apaga mai. La mirada crítica no sempre és entesa i és preferible escoltar una mateixa sintonia. Harmonia. L’objectiu, ni que sigui ser lliures, limita i, al mateix temps, condiciona.

La volatilitat de la xarxa que es modula per interessos distorsiona, sovint, l’aspecte de l’ens que preteníem construir conjuntament, transformant sovint l’objectiu final. És possible, doncs, que el camí acabi sent més important que el destí. Ni que només sigui per prevenir-nos d’un miratge.

Avui l’Associació Baula-Comité Óscar Romero m’ha convidat a parlar en la presentació de l’agenda llatinoamericana munidal 2014. Aquest és el meu punt de partida per al debat amb Marina Llansana, Toni Mula i la resta d’assistents. Prou abstracte per ser modulat quan l’honestedat em signifiqui que cal un nou matís. Així em sento lliure, en nom de la llibertat.La força disruptiva caracteritza els breus moviments d’avantguarda. L’esperit de llibertat i rebel•lió els impulsa a trencar les normes. La seva durada, breu, és part de la seva essència. Un cop culminat l’objectiu, deixen de tenir sentit i només és estimulant la reinvenció.

Gran part del segle XIX ha estat un diàleg, a vegades pujat de to, entre l’acadèmia (la norma, les regles, en són instrument) i la disrupció (l’esperit de llibertat i canvi contrasta amb qualsevol de les normes dictades). El neoclassicisme representa l’ideal tradicional i la conversa amb el romanticisme que el vol transformar permanentment és apassionant.

L’any 1830, Eugéne Delacroix pintà la ‘Llibertat guiant el poble’. El compromís revolucionari de l’artista francès, potser sense ser-ne conscient, no només és amb la situació social i econòmica del moment. La força pictòrica del quadre és un estímul pel camí on s’endinsa l’art a finals del segle XIX. El desenvolupament de la tecnologia, a partir de la Revolució Industrial, és la palanca definitiva. La captura de la imatge «real» és possible a través de la fotografia o el cinema. En tot cas, els reptes són uns altres.

Observar com actuen els infants amb un instrument gràfic a les mans davant d’un suport és un model d’aprenentatge. La innocència i la llibertat no s’han condicionat per la norma. En aquest instant, em sento amb la necessitat de deixar anotats els noms de Jean Dubuffet o Joan Miró en aquest breu assaig. Silenci.

La força de la norma apareix. El grafisme espontani va desapareixent i es substitueix per l’estereotip que ens aporta sovint més seguretat. Gairebé hi hauria unanimitat en aquesta etapa. La seguretat que s’ha posicionat per davant la sorpresa obre de nou un debat important en l’adolescència. La rebel•lió interior a tornar a sortir. A voltes, el traç rebrota per cercar una alternativa al camí que la branca principal ja ha marcat.

La remor d’aquesta conversa, entre la norma i la disrupció, a vegades no s’apaga mai. La mirada crítica no sempre és entesa i és preferible escoltar una mateixa sintonia. Harmonia. L’objectiu, ni que sigui ser lliures, limita i, al mateix temps, condiciona.

La volatilitat de la xarxa que es modula per interessos distorsiona, sovint, l’aspecte de l’ens que preteníem construir conjuntament, transformant sovint l’objectiu final. És possible, doncs, que el camí acabi sent més important que el destí. Ni que només sigui per prevenir-nos d’un miratge.

Avui l’Associació Baula-Comité Óscar Romero m’ha convidat a parlar en la presentació de l’agenda llatinoamericana munidal 2014. Aquest és el meu punt de partida per al debat amb Marina Llansana, Toni Mula i la resta d’assistents. Prou abstracte per ser modulat quan l’honestedat em signifiqui que cal un nou matís. Així em sento lliure, en nom de la llibertat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *