«La xarxa ens facilita una nova cultura participativa que és aplicable a tots nivells» al Regió 7

Aquesta és l’entrevista-conversa que m’ha fet el Jordi Cuadras per al Regió 7 (29.09.2013)

Vuit frases:
«Les TIC han de permetre convertir estructures piramidals i jerarquitzades en horitzontals i participatives»
«A Catalunya, l’estendard no hauria de ser la independència, sinó normalitzar el fet de consultar a la ciutadania»
«Si els polítics tinguéssin per costum consultar les seves decisions a la població, serien molt més fortes i consensuades»
«Molts governants utilitzen encara les eines TIC com a aparador però no per generar models deliberatius»
«És imprescindible canviar el sistema electoral i que els escollits no depenguin del líder del seu partit, sinó dels veïns»
«La gent cada vegada té més inculcada la cultura participativa perquè té les eines»
«La força entre iguals que dóna la xarxa debilita la força d’una gran organització, ja que se la pot interprel·lar»
«La xarxa ofereix una globalització del coneixement i la capacitat de compartir-lo trencant l’espai/temps»

La conversa:
– Què és la societat en xarxa?
És un concepte que ha liderat el professor Manuel Castells i que defineix una cosa tan simple com que la societat està formada per nodes: persones i organitzacions  que gràcies a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, les TIC, han pogut agafar una nova dimensió i s’ha facilitat la connexió entre ells. Aquestes eines han creat models organitzatius que abans de la seva aparició eren impensables i han reforçat i potenciat aquest concepte de xarxa que, d’altra banda, sempre ha existit. Les TIC han ofert la possibilitat de convertir estructures piramidals i molt jerarquitzades en estructures més horitzontals i participatives. A més, donen la possibilitat de connectar a tota aquesta gent, que comparteixi contingut i s’ha trencat la tirania tradicional de l’espai/temps.

– Això vol dir que la societat passa a organitzar-se només a través de la xarxa? Hi ha qui en quedarà fora?
Cal facilitar la instrumentalització tecnològica de la població que encara no està habituada a utilitzar aquestes eines, però sense oblidar que els estudis diuen que les xarxes que millor funcionen són aquelles que tenen a prop l’on-line i l’off-line i aquí és on rau la gran potencialitat que el concepte té pel món local, que és on és més factible aquesta proximitat.

– Vas aplicar aquest concepte a la gestió d’un ajuntament com el de Copons (Anoia) quan n’eres regidor. Què vau fer?
Érem una llista única de regidors i no teníem oposició. Per tant, era molt difícil descobrir les veus crítiques perquè aquestes no estaven vehiculades a través de la figura tradicional del cap de l’oposició. Jo ja treballava en l’àmbit de com aplicar les TIC en una nova governança i en la presa de decisions polítiques. Va ser al mandat 2007-2011 i vàrem decidir que, a més de mantenir trobades presencials amb els veïns en forma d’assemblea, calia trobar a la xarxa un espai de feedback. Vam impulsar un grup de Facebook i un blog a WordPress com a pàgina oficial del municipi, que eren eines que en aquell moment tot just començaven a ser utilitzades en massa. Si volíem arribar a la gent, i aquesta estava a la xarxa, havíem de ser-hi. La xarxa es va convertir, doncs, en una plaça deliberativa i consultàvem els projectes que volíem tirar endavant, a més de rebre propostes i comentaris. I és que les TIC ofereixen una àgora d’interacció que permet que la gent les pugui utilitzar per vehicular les seves opinions sigui l’hora que sigui i es trobin on es trobin.

– Com es pot traslladar aquesta experiència a un àmbit més gran?
Catalunya està immersa en el debat de la independència. Cada vegada estic més convençut que s’ha creat un procés de participació molt gran i és lícit demanar que puguem decidir el nostre futur, però l’estendard no hauria de ser la independència, sinó la possibilitat de normalitzar el fet que cal consultar a la ciutadania les decisions a prendre. És a dir, ho volem decidir tot, no només la independència: des de com repartir el pressupost d’educació fins a com gestionar la neteja d’una ciutat, per exemple. I aquí és on, per mi, hauria de tenir molta més força tot aquest procés: la possibilitat de crear un nou model de governança i de relació entre els polítics i els ciutadans. I si això s’aplica ens farà molt potents, també a cadascú de nosaltres com a node d’aquesta societat perquè tots ens convertirem en un motor de canvi. Tenim la gran oportunitat de dotar-nos d’una nova cultura participativa.

– Si s’hauria de consultar cada decisió, quina importància tindria fer eleccions cada quatre anys, doncs?
Les eleccions seguirien essent un element molt important, però no representarien un trencament absolut en les polítiques d’un país com passa quan es canvia de govern, ja que cada decisió de cada mandat hauria estat degudament consensuada i hauria tingut el suport ciutadà suficient per tirar-se endavant, el que faria que fos molt més forta. Les lleis d’educació en són un exemple: si una estigués validada a través d’una consulta per la població, serien molt més respectades i s’evitaria que cada govern impulsés la seva un cop arriba al poder. A més, si qualsevol decisió ha de tenir el suport de la gent en una consulta, obligaria als partits polítics i els governants a fer un gran esforç per explicar-les i ser molt pedagògics i propers. El fet de passar pel sedàs de l’aprovació de la gent, també obligaria a oferir molta més creativitat perquè sentirien la pressió de la societat darrere de cada decisió.

– S’alentiria, però, la presa dedecisions?
Cal trobar els canals on vehicular tot això. Les decisions potser serien més lentes però tindrien molta més validesa i consistència. Si no, l’alternativa ja la coneixem i és el que tenim ara: votar cada quatre anys sense ser interpel·lats en cap més moment.

– Hi ha algun exemple de sistema que funcioni amb aquest model?
La dinàmica de consultes que fa Suïssa és molt interessant i també hi ha exemples en algunes localitats del Regne Unit, entre d’altres. El moviment de transició a escala global és molt interessant perquè vincula aspectes socials, econòmics i de governança. A Catalunya hi ha hagut algunes experiències, tot i que han estat molt esporàdiques. Igualada o altres ciutats de l’interior tenen moltes potencialitats perquè es pugui promocionar un nou model per la presa de decisions perquè la comunitat ja és sensible a organitzar-se; ja existeix una cultura associativa arrelada.

– El sistema polític del nostre país podria assumir-ho?
Ara mateix el sistema utilitza la xarxa i les eines TIC com a element de màrqueting sense grans nivells de participació o interacció. Podríem dir que utilitza tecnologies 2.0 amb una dinàmica, encara, 1.0. És a dir: política d’aparador. S’ha aconseguit que molts governants expliquin les seves accions a la xarxa i rebin el feedback dels ciutadans, però cal anar més enllà. Aquesta capacitat d’oïda és un bon element i cal tenir-lo en compte, però això encara no ha transformat el model de presa de decisions i aquí és on hi ha el repte: l’aplicació de les TIC per generar models deliberatius i no presentar les coses amb la política de fets consumats. Els espais 2.0 no han de ser per explicar què es fa, sinó per decidir entre tots què s’ha de fer.

– Què caldria que passés perquè els polítics sentissin la necessitat de donar aquest pas?
Primer de tot, és imprescindible canviar el sistema electoral. Mentre els sistema de governança estigui controlat per poders jeràrquics com són els partits polítics, serà impossible tirar-ho endavant. Ara mateix, a excepció de l’àmbit local, la proximitat amb els nostres representats polítics és molt feble. Per posar un exemple, els diputats que ens representen al Parlament ho fan perquè el seu partit els ha situat en un número de la llista i no perquè la gent de la seva circumscripció els hagi escollit a ells en concret. Per tant, tenen més a deure al partit que no pas als ciutadans del seu territori. Cal eliminar aquesta jerarquia i convertir-la en un sistema horitzontal per aconseguir que el representant polític depengui de la gent. I si això passa, se sentirà obligat a consultar les seves decisions perquè d’això dependrà que segueixi tenint representació i el reconeixement de la gent. Sinó, ara és més fàcil que aquest vulgui tenir més content al líder del seu partit que no als veïns, perquè és qui té el poder de defensar el seu lloc.

– I la societat té interioritzada aquesta cultura participativa?
Gràcies a les eines TIC aquesta cultura s’ha vist potenciada i els continguts circulen de manera més horitzontal de node a node. Només cal veure com moltes de les accions d’activisme social que surten a les notícies han començat gràcies a la xarxa a partir de la capacitat individual convertida en força col·lectiva. En són un exemple les revoltes àrabs, que van començar a partir d’una acció individual d’una persona que va difondre un missatge o una imatge. També n’és un exemple el fet de que s’hagin començat els tràmits per portar Rodrigo Rato davant de la justícia per la seva gestió a Bankia. En aquest cas, la gent es va organitzar i va recollir els diners a la xarxa per poder obrir una causa judicial. També hi ha exemples de micromecenatge per a projectes culturals, educatius o socials a través de diferents plataformes. És a dir, crec que la gent cada vegada té més inculcada aquesta cultura participativa perquè ha trobat les eines i sap com treure’ls el màxim de rendiment a tots nivells i àmbits.

– És un procés imparable?
La capacitat de la gent d’organitzar-se és molt gran i partits polítics, governs, associacions i empreses ho han de tenir en compte. La xarxa pot promoure una estructura relacional amb menys jerarquies  i a tots aquests agents els costarà molt crear iniciatives si no escolten a la comunitat que els envolta.  Nodes que a priori serien menys importants o no tan rellevants, gràcies a la societat en xarxa i si s’uneixen entre ells, poden generar una gran capacitat de pressió sobre una gran organització. Per entendre’ns, hi ha noves correl·lacions de poder i molta més facilitat per interpel·lar aquell qui està a dalt de la piràmide. Aquesta força entre iguals debilita la suposada força que té aquella gran organització. Hi ha una capacitat molt gran d’amplificar un missatge i és impossible preveure fins on pot arribar.

– A banda de la utilització de la xarxa per organitzar-se i lluitar per determinades causes, com s’ha de fer servir?
Primer de tot, cadascú ha de detectar quins són els seus nodes referents, aquella gent que comparteix un tipus de continguts que li interessin i que li donin credibilitat. Un cop es van trobant, cada persona s’ha de construir el seu entorn d’aprenentatge i fer de receptor però també d’emissor, és a dir: compartir contingut. Qui vulgui també penjar contingut ho ha de fer d’acord amb el que creu que vol l’audiència a la qual es vol dirigir i escoltar molt el seu públic per anar modulant els missatges i despertar interès. Té un instrument per fer-se escoltar i ha de ser intel·ligent a l’hora de fer-lo servir. És com si se li donés un megàfon, no s’ha de posar a cridar, si no que ha de saber com utilitzar-lo.

– A través de quines eines?
N’hi ha múltiples: des de Facebook i Twitter, com a molt generalitzades, fins a aplicacions més concretes.  La gent, ara, ja no navega aleatòriament, sinó que es mou per les xarxes que té i pel marc que s’ha creat. Fa uns anys, el debat sobre quines eines era central, però ara el més important és saber com aprofitar el màxim cada una d’elles. La xarxa és el que un fa per generar interacció i l’eina no deixa de ser un instrument que pot variar amb el pas del temps.

– Què ens aporta entrar-hi?
Ens ofereix una globalització del coneixement i la capacitat de compartir-lo a escala global. Steven Johnson descriu en un dels seus llibres que les bones idees normalment es necessiten referenciar a un geni en un moment d’inspiració, però sovint neixen gràcies a la connexió entre diferents aportacions. El lideratge de la idea por ser un element fonamental, però liderar-la forma part del compartir-la i això és el que porta a l’èxit.

Els quatre cantons:
– Tothom té el que es mereix?
– No sempre.
– Millor qualitat, pitjor defecte?
– Potser l’honestedat, que tant pot ser vist com una qualitat i de vegades pot reprentar un defecte.
– Quina part del seu cos li agrada menys?
– Les dents.
– Quants diners són un bon sou?
– El necessari per portar un ritme de vida amb una certa lògica sostenible.
– Quin llibre li hauria agradat escriure?
– Trilogia de Nova York de P.Auster o El libro del desasosiego de F.Pessoa.
– Una obra d’art?
– Qualsevol obra de Joan Miró dins de la Fundació Miró.
– En què es considera expert?
– En gairebé res.
– Déu existeix?
– No necessàriament.
– Què s’hauria d’inventar?
– Tot està per fer i tot està inventat.
– Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
– John Lennon o Andy Warhol.
– Un mite eròtic?
– Crec que no en tinc.
– Acabi la frase: la vida és…
– Una xarxa.
– La gent, per naturalesa, és bona, dolenta o regular?
– És bona.
– Tres ingredients d’un paradís?
– Gent, terra productiva i aigua.
– Un lema per a la seva vida?
– Si no fas res sorprenent, res sorprenent passarà.Aquesta és l’entrevista-conversa que m’ha fet el Jordi Cuadras per al Regió 7 (29.09.2013)

Vuit frases:
«Les TIC han de permetre convertir estructures piramidals i jerarquitzades en horitzontals i participatives»
«A Catalunya, l’estendard no hauria de ser la independència, sinó normalitzar el fet de consultar a la ciutadania»
«Si els polítics tinguéssin per costum consultar les seves decisions a la població, serien molt més fortes i consensuades»
«Molts governants utilitzen encara les eines TIC com a aparador però no per generar models deliberatius»
«És imprescindible canviar el sistema electoral i que els escollits no depenguin del líder del seu partit, sinó dels veïns»
«La gent cada vegada té més inculcada la cultura participativa perquè té les eines»
«La força entre iguals que dóna la xarxa debilita la força d’una gran organització, ja que se la pot interprel·lar»
«La xarxa ofereix una globalització del coneixement i la capacitat de compartir-lo trencant l’espai/temps»

La conversa:
– Què és la societat en xarxa?
És un concepte que ha liderat el professor Manuel Castells i que defineix una cosa tan simple com que la societat està formada per nodes: persones i organitzacions  que gràcies a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, les TIC, han pogut agafar una nova dimensió i s’ha facilitat la connexió entre ells. Aquestes eines han creat models organitzatius que abans de la seva aparició eren impensables i han reforçat i potenciat aquest concepte de xarxa que, d’altra banda, sempre ha existit. Les TIC han ofert la possibilitat de convertir estructures piramidals i molt jerarquitzades en estructures més horitzontals i participatives. A més, donen la possibilitat de connectar a tota aquesta gent, que comparteixi contingut i s’ha trencat la tirania tradicional de l’espai/temps.

– Això vol dir que la societat passa a organitzar-se només a través de la xarxa? Hi ha qui en quedarà fora?
Cal facilitar la instrumentalització tecnològica de la població que encara no està habituada a utilitzar aquestes eines, però sense oblidar que els estudis diuen que les xarxes que millor funcionen són aquelles que tenen a prop l’on-line i l’off-line i aquí és on rau la gran potencialitat que el concepte té pel món local, que és on és més factible aquesta proximitat.

– Vas aplicar aquest concepte a la gestió d’un ajuntament com el de Copons (Anoia) quan n’eres regidor. Què vau fer?
Érem una llista única de regidors i no teníem oposició. Per tant, era molt difícil descobrir les veus crítiques perquè aquestes no estaven vehiculades a través de la figura tradicional del cap de l’oposició. Jo ja treballava en l’àmbit de com aplicar les TIC en una nova governança i en la presa de decisions polítiques. Va ser al mandat 2007-2011 i vàrem decidir que, a més de mantenir trobades presencials amb els veïns en forma d’assemblea, calia trobar a la xarxa un espai de feedback. Vam impulsar un grup de Facebook i un blog a WordPress com a pàgina oficial del municipi, que eren eines que en aquell moment tot just començaven a ser utilitzades en massa. Si volíem arribar a la gent, i aquesta estava a la xarxa, havíem de ser-hi. La xarxa es va convertir, doncs, en una plaça deliberativa i consultàvem els projectes que volíem tirar endavant, a més de rebre propostes i comentaris. I és que les TIC ofereixen una àgora d’interacció que permet que la gent les pugui utilitzar per vehicular les seves opinions sigui l’hora que sigui i es trobin on es trobin.

– Com es pot traslladar aquesta experiència a un àmbit més gran?
Catalunya està immersa en el debat de la independència. Cada vegada estic més convençut que s’ha creat un procés de participació molt gran i és lícit demanar que puguem decidir el nostre futur, però l’estendard no hauria de ser la independència, sinó la possibilitat de normalitzar el fet que cal consultar a la ciutadania les decisions a prendre. És a dir, ho volem decidir tot, no només la independència: des de com repartir el pressupost d’educació fins a com gestionar la neteja d’una ciutat, per exemple. I aquí és on, per mi, hauria de tenir molta més força tot aquest procés: la possibilitat de crear un nou model de governança i de relació entre els polítics i els ciutadans. I si això s’aplica ens farà molt potents, també a cadascú de nosaltres com a node d’aquesta societat perquè tots ens convertirem en un motor de canvi. Tenim la gran oportunitat de dotar-nos d’una nova cultura participativa.

– Si s’hauria de consultar cada decisió, quina importància tindria fer eleccions cada quatre anys, doncs?
Les eleccions seguirien essent un element molt important, però no representarien un trencament absolut en les polítiques d’un país com passa quan es canvia de govern, ja que cada decisió de cada mandat hauria estat degudament consensuada i hauria tingut el suport ciutadà suficient per tirar-se endavant, el que faria que fos molt més forta. Les lleis d’educació en són un exemple: si una estigués validada a través d’una consulta per la població, serien molt més respectades i s’evitaria que cada govern impulsés la seva un cop arriba al poder. A més, si qualsevol decisió ha de tenir el suport de la gent en una consulta, obligaria als partits polítics i els governants a fer un gran esforç per explicar-les i ser molt pedagògics i propers. El fet de passar pel sedàs de l’aprovació de la gent, també obligaria a oferir molta més creativitat perquè sentirien la pressió de la societat darrere de cada decisió.

– S’alentiria, però, la presa dedecisions?
Cal trobar els canals on vehicular tot això. Les decisions potser serien més lentes però tindrien molta més validesa i consistència. Si no, l’alternativa ja la coneixem i és el que tenim ara: votar cada quatre anys sense ser interpel·lats en cap més moment.

– Hi ha algun exemple de sistema que funcioni amb aquest model?
La dinàmica de consultes que fa Suïssa és molt interessant i també hi ha exemples en algunes localitats del Regne Unit, entre d’altres. El moviment de transició a escala global és molt interessant perquè vincula aspectes socials, econòmics i de governança. A Catalunya hi ha hagut algunes experiències, tot i que han estat molt esporàdiques. Igualada o altres ciutats de l’interior tenen moltes potencialitats perquè es pugui promocionar un nou model per la presa de decisions perquè la comunitat ja és sensible a organitzar-se; ja existeix una cultura associativa arrelada.

– El sistema polític del nostre país podria assumir-ho?
Ara mateix el sistema utilitza la xarxa i les eines TIC com a element de màrqueting sense grans nivells de participació o interacció. Podríem dir que utilitza tecnologies 2.0 amb una dinàmica, encara, 1.0. És a dir: política d’aparador. S’ha aconseguit que molts governants expliquin les seves accions a la xarxa i rebin el feedback dels ciutadans, però cal anar més enllà. Aquesta capacitat d’oïda és un bon element i cal tenir-lo en compte, però això encara no ha transformat el model de presa de decisions i aquí és on hi ha el repte: l’aplicació de les TIC per generar models deliberatius i no presentar les coses amb la política de fets consumats. Els espais 2.0 no han de ser per explicar què es fa, sinó per decidir entre tots què s’ha de fer.

– Què caldria que passés perquè els polítics sentissin la necessitat de donar aquest pas?
Primer de tot, és imprescindible canviar el sistema electoral. Mentre els sistema de governança estigui controlat per poders jeràrquics com són els partits polítics, serà impossible tirar-ho endavant. Ara mateix, a excepció de l’àmbit local, la proximitat amb els nostres representats polítics és molt feble. Per posar un exemple, els diputats que ens representen al Parlament ho fan perquè el seu partit els ha situat en un número de la llista i no perquè la gent de la seva circumscripció els hagi escollit a ells en concret. Per tant, tenen més a deure al partit que no pas als ciutadans del seu territori. Cal eliminar aquesta jerarquia i convertir-la en un sistema horitzontal per aconseguir que el representant polític depengui de la gent. I si això passa, se sentirà obligat a consultar les seves decisions perquè d’això dependrà que segueixi tenint representació i el reconeixement de la gent. Sinó, ara és més fàcil que aquest vulgui tenir més content al líder del seu partit que no als veïns, perquè és qui té el poder de defensar el seu lloc.

– I la societat té interioritzada aquesta cultura participativa?
Gràcies a les eines TIC aquesta cultura s’ha vist potenciada i els continguts circulen de manera més horitzontal de node a node. Només cal veure com moltes de les accions d’activisme social que surten a les notícies han començat gràcies a la xarxa a partir de la capacitat individual convertida en força col·lectiva. En són un exemple les revoltes àrabs, que van començar a partir d’una acció individual d’una persona que va difondre un missatge o una imatge. També n’és un exemple el fet de que s’hagin començat els tràmits per portar Rodrigo Rato davant de la justícia per la seva gestió a Bankia. En aquest cas, la gent es va organitzar i va recollir els diners a la xarxa per poder obrir una causa judicial. També hi ha exemples de micromecenatge per a projectes culturals, educatius o socials a través de diferents plataformes. És a dir, crec que la gent cada vegada té més inculcada aquesta cultura participativa perquè ha trobat les eines i sap com treure’ls el màxim de rendiment a tots nivells i àmbits.

– És un procés imparable?
La capacitat de la gent d’organitzar-se és molt gran i partits polítics, governs, associacions i empreses ho han de tenir en compte. La xarxa pot promoure una estructura relacional amb menys jerarquies  i a tots aquests agents els costarà molt crear iniciatives si no escolten a la comunitat que els envolta.  Nodes que a priori serien menys importants o no tan rellevants, gràcies a la societat en xarxa i si s’uneixen entre ells, poden generar una gran capacitat de pressió sobre una gran organització. Per entendre’ns, hi ha noves correl·lacions de poder i molta més facilitat per interpel·lar aquell qui està a dalt de la piràmide. Aquesta força entre iguals debilita la suposada força que té aquella gran organització. Hi ha una capacitat molt gran d’amplificar un missatge i és impossible preveure fins on pot arribar.

– A banda de la utilització de la xarxa per organitzar-se i lluitar per determinades causes, com s’ha de fer servir?
Primer de tot, cadascú ha de detectar quins són els seus nodes referents, aquella gent que comparteix un tipus de continguts que li interessin i que li donin credibilitat. Un cop es van trobant, cada persona s’ha de construir el seu entorn d’aprenentatge i fer de receptor però també d’emissor, és a dir: compartir contingut. Qui vulgui també penjar contingut ho ha de fer d’acord amb el que creu que vol l’audiència a la qual es vol dirigir i escoltar molt el seu públic per anar modulant els missatges i despertar interès. Té un instrument per fer-se escoltar i ha de ser intel·ligent a l’hora de fer-lo servir. És com si se li donés un megàfon, no s’ha de posar a cridar, si no que ha de saber com utilitzar-lo.

– A través de quines eines?
N’hi ha múltiples: des de Facebook i Twitter, com a molt generalitzades, fins a aplicacions més concretes.  La gent, ara, ja no navega aleatòriament, sinó que es mou per les xarxes que té i pel marc que s’ha creat. Fa uns anys, el debat sobre quines eines era central, però ara el més important és saber com aprofitar el màxim cada una d’elles. La xarxa és el que un fa per generar interacció i l’eina no deixa de ser un instrument que pot variar amb el pas del temps.

– Què ens aporta entrar-hi?
Ens ofereix una globalització del coneixement i la capacitat de compartir-lo a escala global. Steven Johnson descriu en un dels seus llibres que les bones idees normalment es necessiten referenciar a un geni en un moment d’inspiració, però sovint neixen gràcies a la connexió entre diferents aportacions. El lideratge de la idea por ser un element fonamental, però liderar-la forma part del compartir-la i això és el que porta a l’èxit.

Els quatre cantons:
– Tothom té el que es mereix?
– No sempre.
– Millor qualitat, pitjor defecte?
– Potser l’honestedat, que tant pot ser vist com una qualitat i de vegades pot reprentar un defecte.
– Quina part del seu cos li agrada menys?
– Les dents.
– Quants diners són un bon sou?
– El necessari per portar un ritme de vida amb una certa lògica sostenible.
– Quin llibre li hauria agradat escriure?
– Trilogia de Nova York de P.Auster o El libro del desasosiego de F.Pessoa.
– Una obra d’art?
– Qualsevol obra de Joan Miró dins de la Fundació Miró.
– En què es considera expert?
– En gairebé res.
– Déu existeix?
– No necessàriament.
– Què s’hauria d’inventar?
– Tot està per fer i tot està inventat.
– Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
– John Lennon o Andy Warhol.
– Un mite eròtic?
– Crec que no en tinc.
– Acabi la frase: la vida és…
– Una xarxa.
– La gent, per naturalesa, és bona, dolenta o regular?
– És bona.
– Tres ingredients d’un paradís?
– Gent, terra productiva i aigua.
– Un lema per a la seva vida?
– Si no fas res sorprenent, res sorprenent passarà.Aquesta és l’entrevista-conversa que m’ha fet el Jordi Cuadras per al Regió 7 (29.09.2013)

Vuit frases:
«Les TIC han de permetre convertir estructures piramidals i jerarquitzades en horitzontals i participatives»
«A Catalunya, l’estendard no hauria de ser la independència, sinó normalitzar el fet de consultar a la ciutadania»
«Si els polítics tinguéssin per costum consultar les seves decisions a la població, serien molt més fortes i consensuades»
«Molts governants utilitzen encara les eines TIC com a aparador però no per generar models deliberatius»
«És imprescindible canviar el sistema electoral i que els escollits no depenguin del líder del seu partit, sinó dels veïns»
«La gent cada vegada té més inculcada la cultura participativa perquè té les eines»
«La força entre iguals que dóna la xarxa debilita la força d’una gran organització, ja que se la pot interprel·lar»
«La xarxa ofereix una globalització del coneixement i la capacitat de compartir-lo trencant l’espai/temps»

La conversa:
– Què és la societat en xarxa?
És un concepte que ha liderat el professor Manuel Castells i que defineix una cosa tan simple com que la societat està formada per nodes: persones i organitzacions  que gràcies a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, les TIC, han pogut agafar una nova dimensió i s’ha facilitat la connexió entre ells. Aquestes eines han creat models organitzatius que abans de la seva aparició eren impensables i han reforçat i potenciat aquest concepte de xarxa que, d’altra banda, sempre ha existit. Les TIC han ofert la possibilitat de convertir estructures piramidals i molt jerarquitzades en estructures més horitzontals i participatives. A més, donen la possibilitat de connectar a tota aquesta gent, que comparteixi contingut i s’ha trencat la tirania tradicional de l’espai/temps.

– Això vol dir que la societat passa a organitzar-se només a través de la xarxa? Hi ha qui en quedarà fora?
Cal facilitar la instrumentalització tecnològica de la població que encara no està habituada a utilitzar aquestes eines, però sense oblidar que els estudis diuen que les xarxes que millor funcionen són aquelles que tenen a prop l’on-line i l’off-line i aquí és on rau la gran potencialitat que el concepte té pel món local, que és on és més factible aquesta proximitat.

– Vas aplicar aquest concepte a la gestió d’un ajuntament com el de Copons (Anoia) quan n’eres regidor. Què vau fer?
Érem una llista única de regidors i no teníem oposició. Per tant, era molt difícil descobrir les veus crítiques perquè aquestes no estaven vehiculades a través de la figura tradicional del cap de l’oposició. Jo ja treballava en l’àmbit de com aplicar les TIC en una nova governança i en la presa de decisions polítiques. Va ser al mandat 2007-2011 i vàrem decidir que, a més de mantenir trobades presencials amb els veïns en forma d’assemblea, calia trobar a la xarxa un espai de feedback. Vam impulsar un grup de Facebook i un blog a WordPress com a pàgina oficial del municipi, que eren eines que en aquell moment tot just començaven a ser utilitzades en massa. Si volíem arribar a la gent, i aquesta estava a la xarxa, havíem de ser-hi. La xarxa es va convertir, doncs, en una plaça deliberativa i consultàvem els projectes que volíem tirar endavant, a més de rebre propostes i comentaris. I és que les TIC ofereixen una àgora d’interacció que permet que la gent les pugui utilitzar per vehicular les seves opinions sigui l’hora que sigui i es trobin on es trobin.

– Com es pot traslladar aquesta experiència a un àmbit més gran?
Catalunya està immersa en el debat de la independència. Cada vegada estic més convençut que s’ha creat un procés de participació molt gran i és lícit demanar que puguem decidir el nostre futur, però l’estendard no hauria de ser la independència, sinó la possibilitat de normalitzar el fet que cal consultar a la ciutadania les decisions a prendre. És a dir, ho volem decidir tot, no només la independència: des de com repartir el pressupost d’educació fins a com gestionar la neteja d’una ciutat, per exemple. I aquí és on, per mi, hauria de tenir molta més força tot aquest procés: la possibilitat de crear un nou model de governança i de relació entre els polítics i els ciutadans. I si això s’aplica ens farà molt potents, també a cadascú de nosaltres com a node d’aquesta societat perquè tots ens convertirem en un motor de canvi. Tenim la gran oportunitat de dotar-nos d’una nova cultura participativa.

– Si s’hauria de consultar cada decisió, quina importància tindria fer eleccions cada quatre anys, doncs?
Les eleccions seguirien essent un element molt important, però no representarien un trencament absolut en les polítiques d’un país com passa quan es canvia de govern, ja que cada decisió de cada mandat hauria estat degudament consensuada i hauria tingut el suport ciutadà suficient per tirar-se endavant, el que faria que fos molt més forta. Les lleis d’educació en són un exemple: si una estigués validada a través d’una consulta per la població, serien molt més respectades i s’evitaria que cada govern impulsés la seva un cop arriba al poder. A més, si qualsevol decisió ha de tenir el suport de la gent en una consulta, obligaria als partits polítics i els governants a fer un gran esforç per explicar-les i ser molt pedagògics i propers. El fet de passar pel sedàs de l’aprovació de la gent, també obligaria a oferir molta més creativitat perquè sentirien la pressió de la societat darrere de cada decisió.

– S’alentiria, però, la presa dedecisions?
Cal trobar els canals on vehicular tot això. Les decisions potser serien més lentes però tindrien molta més validesa i consistència. Si no, l’alternativa ja la coneixem i és el que tenim ara: votar cada quatre anys sense ser interpel·lats en cap més moment.

– Hi ha algun exemple de sistema que funcioni amb aquest model?
La dinàmica de consultes que fa Suïssa és molt interessant i també hi ha exemples en algunes localitats del Regne Unit, entre d’altres. El moviment de transició a escala global és molt interessant perquè vincula aspectes socials, econòmics i de governança. A Catalunya hi ha hagut algunes experiències, tot i que han estat molt esporàdiques. Igualada o altres ciutats de l’interior tenen moltes potencialitats perquè es pugui promocionar un nou model per la presa de decisions perquè la comunitat ja és sensible a organitzar-se; ja existeix una cultura associativa arrelada.

– El sistema polític del nostre país podria assumir-ho?
Ara mateix el sistema utilitza la xarxa i les eines TIC com a element de màrqueting sense grans nivells de participació o interacció. Podríem dir que utilitza tecnologies 2.0 amb una dinàmica, encara, 1.0. És a dir: política d’aparador. S’ha aconseguit que molts governants expliquin les seves accions a la xarxa i rebin el feedback dels ciutadans, però cal anar més enllà. Aquesta capacitat d’oïda és un bon element i cal tenir-lo en compte, però això encara no ha transformat el model de presa de decisions i aquí és on hi ha el repte: l’aplicació de les TIC per generar models deliberatius i no presentar les coses amb la política de fets consumats. Els espais 2.0 no han de ser per explicar què es fa, sinó per decidir entre tots què s’ha de fer.

– Què caldria que passés perquè els polítics sentissin la necessitat de donar aquest pas?
Primer de tot, és imprescindible canviar el sistema electoral. Mentre els sistema de governança estigui controlat per poders jeràrquics com són els partits polítics, serà impossible tirar-ho endavant. Ara mateix, a excepció de l’àmbit local, la proximitat amb els nostres representats polítics és molt feble. Per posar un exemple, els diputats que ens representen al Parlament ho fan perquè el seu partit els ha situat en un número de la llista i no perquè la gent de la seva circumscripció els hagi escollit a ells en concret. Per tant, tenen més a deure al partit que no pas als ciutadans del seu territori. Cal eliminar aquesta jerarquia i convertir-la en un sistema horitzontal per aconseguir que el representant polític depengui de la gent. I si això passa, se sentirà obligat a consultar les seves decisions perquè d’això dependrà que segueixi tenint representació i el reconeixement de la gent. Sinó, ara és més fàcil que aquest vulgui tenir més content al líder del seu partit que no als veïns, perquè és qui té el poder de defensar el seu lloc.

– I la societat té interioritzada aquesta cultura participativa?
Gràcies a les eines TIC aquesta cultura s’ha vist potenciada i els continguts circulen de manera més horitzontal de node a node. Només cal veure com moltes de les accions d’activisme social que surten a les notícies han començat gràcies a la xarxa a partir de la capacitat individual convertida en força col·lectiva. En són un exemple les revoltes àrabs, que van començar a partir d’una acció individual d’una persona que va difondre un missatge o una imatge. També n’és un exemple el fet de que s’hagin començat els tràmits per portar Rodrigo Rato davant de la justícia per la seva gestió a Bankia. En aquest cas, la gent es va organitzar i va recollir els diners a la xarxa per poder obrir una causa judicial. També hi ha exemples de micromecenatge per a projectes culturals, educatius o socials a través de diferents plataformes. És a dir, crec que la gent cada vegada té més inculcada aquesta cultura participativa perquè ha trobat les eines i sap com treure’ls el màxim de rendiment a tots nivells i àmbits.

– És un procés imparable?
La capacitat de la gent d’organitzar-se és molt gran i partits polítics, governs, associacions i empreses ho han de tenir en compte. La xarxa pot promoure una estructura relacional amb menys jerarquies  i a tots aquests agents els costarà molt crear iniciatives si no escolten a la comunitat que els envolta.  Nodes que a priori serien menys importants o no tan rellevants, gràcies a la societat en xarxa i si s’uneixen entre ells, poden generar una gran capacitat de pressió sobre una gran organització. Per entendre’ns, hi ha noves correl·lacions de poder i molta més facilitat per interpel·lar aquell qui està a dalt de la piràmide. Aquesta força entre iguals debilita la suposada força que té aquella gran organització. Hi ha una capacitat molt gran d’amplificar un missatge i és impossible preveure fins on pot arribar.

– A banda de la utilització de la xarxa per organitzar-se i lluitar per determinades causes, com s’ha de fer servir?
Primer de tot, cadascú ha de detectar quins són els seus nodes referents, aquella gent que comparteix un tipus de continguts que li interessin i que li donin credibilitat. Un cop es van trobant, cada persona s’ha de construir el seu entorn d’aprenentatge i fer de receptor però també d’emissor, és a dir: compartir contingut. Qui vulgui també penjar contingut ho ha de fer d’acord amb el que creu que vol l’audiència a la qual es vol dirigir i escoltar molt el seu públic per anar modulant els missatges i despertar interès. Té un instrument per fer-se escoltar i ha de ser intel·ligent a l’hora de fer-lo servir. És com si se li donés un megàfon, no s’ha de posar a cridar, si no que ha de saber com utilitzar-lo.

– A través de quines eines?
N’hi ha múltiples: des de Facebook i Twitter, com a molt generalitzades, fins a aplicacions més concretes.  La gent, ara, ja no navega aleatòriament, sinó que es mou per les xarxes que té i pel marc que s’ha creat. Fa uns anys, el debat sobre quines eines era central, però ara el més important és saber com aprofitar el màxim cada una d’elles. La xarxa és el que un fa per generar interacció i l’eina no deixa de ser un instrument que pot variar amb el pas del temps.

– Què ens aporta entrar-hi?
Ens ofereix una globalització del coneixement i la capacitat de compartir-lo a escala global. Steven Johnson descriu en un dels seus llibres que les bones idees normalment es necessiten referenciar a un geni en un moment d’inspiració, però sovint neixen gràcies a la connexió entre diferents aportacions. El lideratge de la idea por ser un element fonamental, però liderar-la forma part del compartir-la i això és el que porta a l’èxit.

Els quatre cantons:
– Tothom té el que es mereix?
– No sempre.
– Millor qualitat, pitjor defecte?
– Potser l’honestedat, que tant pot ser vist com una qualitat i de vegades pot reprentar un defecte.
– Quina part del seu cos li agrada menys?
– Les dents.
– Quants diners són un bon sou?
– El necessari per portar un ritme de vida amb una certa lògica sostenible.
– Quin llibre li hauria agradat escriure?
– Trilogia de Nova York de P.Auster o El libro del desasosiego de F.Pessoa.
– Una obra d’art?
– Qualsevol obra de Joan Miró dins de la Fundació Miró.
– En què es considera expert?
– En gairebé res.
– Déu existeix?
– No necessàriament.
– Què s’hauria d’inventar?
– Tot està per fer i tot està inventat.
– Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
– John Lennon o Andy Warhol.
– Un mite eròtic?
– Crec que no en tinc.
– Acabi la frase: la vida és…
– Una xarxa.
– La gent, per naturalesa, és bona, dolenta o regular?
– És bona.
– Tres ingredients d’un paradís?
– Gent, terra productiva i aigua.
– Un lema per a la seva vida?
– Si no fas res sorprenent, res sorprenent passarà.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *