Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)

«Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)»
Any: 2010
Autors: Marc Dalmau i Ivan Miró
Editorial: La Ciutat Invisible

El llibre del Marc Dalmau i l’Ivan Miró és una referència rellevant per a aquesta recerca. Tot i que la narrativa se centra en el barri de Sants, en realitat, dóna una visió global del moviment cooperatiu a la ciutat de Barcelona. La seva lectura és apassionant i està plena d’humanitat, amb una gran quantitat de vivències i de detalls històrics.

A part de fer-ne una ressenya —interessada— d’aquells elements que incideixen en la meva investigació, he intentat fer una llista de punts claus que signifiquen el paper del cooperativisme històricament i que, d’alguna manera, formen part —encara— dels reptes que tenen les cooperatives de consum avui en dia.

Estructures àgils. La cerca d’un ens unitari, a través de la fusió de cooperatives, no ha estat sempre positiva. Com més grandària s’ha cercat, més necessitat d’homogeneïtzar; com més homogeneïtzació, més impossibilitat per respectar la diferència. El resultat, generalment, ha estat l’esquinçament i la dissolució gradual de l’organització.

Cooperació cooperativa. Si bé les estructures àgils i identificades amb el territori han funcionat més eficientment, el treball en xarxa i col·laboratiu, a través de les cooperatives de segon grau, per exemple, ha possibilitat una eina que dota les organitzacions de més força en la seva tasca local.

Coneixement com a instrument. L’educació i la cultura han estat un espai de treball al llarg de la història de les cooperatives per fer arribar el coneixement a les classes populars. A l’era de la Societat de la Informació i el Coneixement, podem observar en el moviment cooperatiu una visió  —iniciada en la era de la Societat Industrial— que, amb el temps, encara ha guanyat més importància.

La resiliència, una prioritat. Un dels objectius fonamentals del moviment, davant d’un escenari d’enormes dificultats econòmiques, ha estat rebaixar el cost d’adquisició dels productes. En aquest sentit, i amb una mirada crítica, podem esmenar el cooperativisme en la actualitat que, a vegades, no és capaç d’aconseguir preus més ajustats, ans el contrari.

Socialització veïnal. Els locals de les cooperatives han estat espai de referència per als habitants de les zones on han estan situats. A banda de l’activitat principal de l’organització (el consum, per exemple), també han tingut activitats socials que han fomentat la bona convivència dels seus participants. Aquest element és comú en els grups de consum actuals, on, a voltes, la iniciativa forma part d’una secció d’una entitat o engloba altres activitats, més enllà de la pròpia organització per al consum col·laboratiu.

L’excés de percepció en benefici de tots. Si bé l’activitat de la cooperativa pot generar beneficis econòmics, aquests no són repartibles en les cooperatives col·lectives i es destinen a reforçar el projecte comú. En definitiva, més enllà del propi interès personal, es dibuixen una sèrie de fites comunes que fan que el grau de pertinença vers el projecte comú sigui més gran.

L’autoorganització, com un contrapunt al capitalisme. L’autoorganització —com a model d’emancipació social— dota les cooperatives d’instruments que permeten proposar recorreguts alternatius a les bases del capitalisme que, a més, han tingut tradicionalment el suport polític necessari per mantenir la seva hegemonia.

Avançant, equivocant-se. El cooperativisme ha intentat innovar en les propostes. Aprendre de l’error i replicar les bones pràctiques, com si es tractés d’un experiment de laboratori, ha permès la progressió i la supervivència del moviment.

Recuperar la ciutat. En aquest marc, la conceptualització de l’espai urbà és un element important. El cooperativisme cerca recuperar el barri com un ens on construir xarxes de relacions entre la comunitat que el forma, més enllà de la visió del desenvolupament capitalista de la ciutat com un ens global. En aquesta mateixa direcció, podem destacar a la ciutat —actualment— el grup Recreant Cruïlles sorgit arran del moviment 15M i que vol recuperar el paper de la ciutadania en la definició de l’espai públic.

«Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)»
Any: 2010
Autors: Marc Dalmau i Ivan Miró
Editorial: La Ciutat Invisible

El llibre del Marc Dalmau i l’Ivan Miró és una referència rellevant per a aquesta recerca. Tot i que la narrativa se centra en el barri de Sants, en realitat, dóna una visió global del moviment cooperatiu a la ciutat de Barcelona. La seva lectura és apassionant i està plena d’humanitat, amb una gran quantitat de vivències i de detalls històrics.

A part de fer-ne una ressenya —interessada— d’aquells elements que incideixen en la meva investigació, he intentat fer una llista de punts claus que signifiquen el paper del cooperativisme històricament i que, d’alguna manera, formen part —encara— dels reptes que tenen les cooperatives de consum avui en dia.

Estructures àgils. La cerca d’un ens unitari, a través de la fusió de cooperatives, no ha estat sempre positiva. Com més grandària s’ha cercat, més necessitat d’homogeneïtzar; com més homogeneïtzació, més impossibilitat per respectar la diferència. El resultat, generalment, ha estat l’esquinçament i la dissolució gradual de l’organització.

Cooperació cooperativa. Si bé les estructures àgils i identificades amb el territori han funcionat més eficientment, el treball en xarxa i col·laboratiu, a través de les cooperatives de segon grau, per exemple, ha possibilitat una eina que dota les organitzacions de més força en la seva tasca local.

Coneixement com a instrument. L’educació i la cultura han estat un espai de treball al llarg de la història de les cooperatives per fer arribar el coneixement a les classes populars. A l’era de la Societat de la Informació i el Coneixement, podem observar en el moviment cooperatiu una visió  —iniciada en la era de la Societat Industrial— que, amb el temps, encara ha guanyat més importància.

La resiliència, una prioritat. Un dels objectius fonamentals del moviment, davant d’un escenari d’enormes dificultats econòmiques, ha estat rebaixar el cost d’adquisició dels productes. En aquest sentit, i amb una mirada crítica, podem esmenar el cooperativisme en la actualitat que, a vegades, no és capaç d’aconseguir preus més ajustats, ans el contrari.

Socialització veïnal. Els locals de les cooperatives han estat espai de referència per als habitants de les zones on han estan situats. A banda de l’activitat principal de l’organització (el consum, per exemple), també han tingut activitats socials que han fomentat la bona convivència dels seus participants. Aquest element és comú en els grups de consum actuals, on, a voltes, la iniciativa forma part d’una secció d’una entitat o engloba altres activitats, més enllà de la pròpia organització per al consum col·laboratiu.

L’excés de percepció en benefici de tots. Si bé l’activitat de la cooperativa pot generar beneficis econòmics, aquests no són repartibles en les cooperatives col·lectives i es destinen a reforçar el projecte comú. En definitiva, més enllà del propi interès personal, es dibuixen una sèrie de fites comunes que fan que el grau de pertinença vers el projecte comú sigui més gran.

L’autoorganització, com un contrapunt al capitalisme. L’autoorganització —com a model d’emancipació social— dota les cooperatives d’instruments que permeten proposar recorreguts alternatius a les bases del capitalisme que, a més, han tingut tradicionalment el suport polític necessari per mantenir la seva hegemonia.

Avançant, equivocant-se. El cooperativisme ha intentat innovar en les propostes. Aprendre de l’error i replicar les bones pràctiques, com si es tractés d’un experiment de laboratori, ha permès la progressió i la supervivència del moviment.

Recuperar la ciutat. En aquest marc, la conceptualització de l’espai urbà és un element important. El cooperativisme cerca recuperar el barri com un ens on construir xarxes de relacions entre la comunitat que el forma, més enllà de la visió del desenvolupament capitalista de la ciutat com un ens global. En aquesta mateixa direcció, podem destacar a la ciutat —actualment— el grup Recreant Cruïlles sorgit arran del moviment 15M i que vol recuperar el paper de la ciutadania en la definició de l’espai públic.

«Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)»
Any: 2010
Autors: Marc Dalmau i Ivan Miró
Editorial: La Ciutat Invisible

El llibre del Marc Dalmau i l’Ivan Miró és una referència rellevant per a aquesta recerca. Tot i que la narrativa se centra en el barri de Sants, en realitat, dóna una visió global del moviment cooperatiu a la ciutat de Barcelona. La seva lectura és apassionant i està plena d’humanitat, amb una gran quantitat de vivències i de detalls històrics.

A part de fer-ne una ressenya —interessada— d’aquells elements que incideixen en la meva investigació, he intentat fer una llista de punts claus que signifiquen el paper del cooperativisme històricament i que, d’alguna manera, formen part —encara— dels reptes que tenen les cooperatives de consum avui en dia.

Estructures àgils. La cerca d’un ens unitari, a través de la fusió de cooperatives, no ha estat sempre positiva. Com més grandària s’ha cercat, més necessitat d’homogeneïtzar; com més homogeneïtzació, més impossibilitat per respectar la diferència. El resultat, generalment, ha estat l’esquinçament i la dissolució gradual de l’organització.

Cooperació cooperativa. Si bé les estructures àgils i identificades amb el territori han funcionat més eficientment, el treball en xarxa i col·laboratiu, a través de les cooperatives de segon grau, per exemple, ha possibilitat una eina que dota les organitzacions de més força en la seva tasca local.

Coneixement com a instrument. L’educació i la cultura han estat un espai de treball al llarg de la història de les cooperatives per fer arribar el coneixement a les classes populars. A l’era de la Societat de la Informació i el Coneixement, podem observar en el moviment cooperatiu una visió  —iniciada en la era de la Societat Industrial— que, amb el temps, encara ha guanyat més importància.

La resiliència, una prioritat. Un dels objectius fonamentals del moviment, davant d’un escenari d’enormes dificultats econòmiques, ha estat rebaixar el cost d’adquisició dels productes. En aquest sentit, i amb una mirada crítica, podem esmenar el cooperativisme en la actualitat que, a vegades, no és capaç d’aconseguir preus més ajustats, ans el contrari.

Socialització veïnal. Els locals de les cooperatives han estat espai de referència per als habitants de les zones on han estan situats. A banda de l’activitat principal de l’organització (el consum, per exemple), també han tingut activitats socials que han fomentat la bona convivència dels seus participants. Aquest element és comú en els grups de consum actuals, on, a voltes, la iniciativa forma part d’una secció d’una entitat o engloba altres activitats, més enllà de la pròpia organització per al consum col·laboratiu.

L’excés de percepció en benefici de tots. Si bé l’activitat de la cooperativa pot generar beneficis econòmics, aquests no són repartibles en les cooperatives col·lectives i es destinen a reforçar el projecte comú. En definitiva, més enllà del propi interès personal, es dibuixen una sèrie de fites comunes que fan que el grau de pertinença vers el projecte comú sigui més gran.

L’autoorganització, com un contrapunt al capitalisme. L’autoorganització —com a model d’emancipació social— dota les cooperatives d’instruments que permeten proposar recorreguts alternatius a les bases del capitalisme que, a més, han tingut tradicionalment el suport polític necessari per mantenir la seva hegemonia.

Avançant, equivocant-se. El cooperativisme ha intentat innovar en les propostes. Aprendre de l’error i replicar les bones pràctiques, com si es tractés d’un experiment de laboratori, ha permès la progressió i la supervivència del moviment.

Recuperar la ciutat. En aquest marc, la conceptualització de l’espai urbà és un element important. El cooperativisme cerca recuperar el barri com un ens on construir xarxes de relacions entre la comunitat que el forma, més enllà de la visió del desenvolupament capitalista de la ciutat com un ens global. En aquesta mateixa direcció, podem destacar a la ciutat —actualment— el grup Recreant Cruïlles sorgit arran del moviment 15M i que vol recuperar el paper de la ciutadania en la definició de l’espai públic.

Ressenya complerta:

1. Cooperatives obreres i barris: l’experiència pràctica de l’autogestió proletària

L’esperit cooperativista que neix a Catalunya a la segona meitat de segle XIX es silenciat acabada la Guerra Civil Española amb l’inici de la dictadura i no té un paper fàcil a finals de segle XX, ja que topa amb el capitalisme burgés que reorganitza l’espai de la ciutat al marge de les persones. En front d’això, el cooperativisme treballa per «l’autogestió proletària del barri, com a lloc de vida i relació, com a receptacle de l’ajuda mútua i el vincle social; contra l’urbanisme capitalista que ordena, delimita, controla i mercantilitza.»

Pròpiament, el sorgiment de les cooperatives de consum, a la segona meitat de segle XIX, té com a objectiu l’accés als aliments i bens de primera necessitat, ja que bona part de la població, té −en aquesta època− dificultats per generar els ingressos per sobreviure. La mancomunació d’esforços econòmics i de treball permet adquirir productes de qualitat a un preu mes baix. El nou moviment recull l’experiència d’altres països industrialitzats prèviament, Anglaterra i França, especialment. A través d’un fons comú irrepartible (a partir de l’excés de percepció: el sobrant de la suma de les aportacions individuals, un cop adquirits  els productes a l’engròs) es reforça el projecte cooperatiu amb l’ «adquisició de locals, de més productes a millor preu, subsidis, mutualitats, i fins i tot, de tota mena de serveis culturals, educatius, d’habitatge».

Vers la concepció de global de «la ciutat inventada», que té el seu origen en l’enderrocament de les muralles medievals fruit de l’impuls industrial que va propiciar l’expansió del vapor, aquest llibre proposa la consideració de la ciutat com a una suma de barris, entenent el barri com a «una porció de l’espai social, és a dir, un fragment delimitat d’espai que és apropiat a través de l’experiència dels seus residents». I no només com un espai compartit, sinó com a un lloc de vertebració política:  «el barri és un lloc on certes relacions, potencialment, es poden constituir en xarxes, mes o menys denses, des d’on impulsar processos d’autoorganització, mes o menys estables, que apostin per reivindicar certes formes de vida, que articulant contrapoders col·lectius es defensin de les agressions de la geografia del capital (Comitè Invisible, 139-140)».

2. Sants: del fum dels vapors al foc de la revolta

Arran de la derrota de 1714 i fins al 1897, Sants esdevé un municipi independent de Barcelona. En aquella època, és bàsicament un espai agrícola que té la seva pròpia configuració social, política i econòmica com a punt fronterer del camí ral que connecta Barcelona amb Madrid.

A principis de segle XIX es produeix la primera incipient industrialització al barri, on les bòviles rajoleres i la producció d’àcid sulfúric en són les protagonistes. Ara bé, és durant la segona meitat de segle XIX que el barri es transforma en un espai industrial, que, com altres pobles del voltant de Barcelona, acull el proletariat. Aleshores, la industria del vapor esdevé la protagonista, en un enclavament estratègic clau per la seva situació territorial.  El barri té «un paisatge heterogeni format sobretot per obrers, però també per artesans, botiguers, assalariats diversos, petits burgesos i pagesos».

De totes maneres, cal notar que Sants ja és un indret dominat per habitants de classe baixa (més de dos terços) abans de la Revolució Industrial. Els vapors accentuen aquesta tendència. Aquesta classe obrera té, al inici de l’expansió industrial, dificultats per associar-se i fer front a l’expansió capitalista. L’incipient moviment sindical té un caire desestructurat. Per reforçar la visió de l’esperit de lluita de la classe popular al barri, cal fer esment a la força en que es manifesta la “revolta de les Quintes” en contra de la crida de combatents al 1968 del general Prim i amb simpatia a les revoltes de Cuba i Puerto Rico. Aquest fet inicia un temps de revolta obrera que queda aturat a finals del segle XIX amb l’arribada de la Restauració i el reforçament de les classes dominants. Es produeix −aleshores− també una època de crisi profunda en el sector tèxtil després de la febre d’or. La força del sindicalisme santsenc empeny als «industrials a buscar paratges més allunyats, on la pressió social fos més feble i controlable, com el cas de les colònies obreres».  Per la seva banda, l’anarquisme comença a tenir presència important al barri i les autoritats exerceixen una forta repressió contra ell.

És ja entrat al segle XIX que es torna a produir un moviment obrer molt fort arran d’una nova crida de reservistes per la guerra del Marroc (1909). Durant la primera dècada, el moviment obrer s’havia anat reorganitzant, creant al 1907 la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, Solidaritat Obrera. Comença una època de lluites sindicals amb múltiples vagues i posteriors repressions. «A part de l’escalada conflictual i del creixement dels sindicats, un punt cabdal per entendre la formació i consolidació de tot el moviment obrer als barris fou el desenvolupament d’una xarxa de locals i infraestructures que constituïen els nodes d’una verdadera esfera pública obrera (Ealham, 2005)».

La lluita sindical és una constant en les primeres dècades del segle XX. A l’inici de la Guerra Civil, els obrers col·lectivitzen les empreses i la seva producció. De totes maneres, aquest període d’esplendor durà poc, les divisions internes i el suport internacional donaren més poder a les tropes feixistes que feren caure la ciutat de Barcelona (1939).

3.  Economia Cooperativa: de la resistència obrera a l’emancipació social

La cita escollida per iniciar el capítol ja és tota una declaració d’intencions: «Cooperació és l’associació a benefici dels associats, però cooperativisme és la cooperació erigida en sistema d’emancipació social (Joan Salas Anton, 1902)».

A mitjans de segle XIX es produeixen les primeres mostres de cooperació lligades a les societats obreres de resistència. Les condicions socials i econòmiques dels obrers (molts d’ells provinents del camp a causa de la misèria fruït de les males collites, la mecanització i la privatització de terres comunals) són pèssimes i són ofegats per la força de la industrialització capitanejada per un capitalisme absorbent. «En aquella situació, les cooperatives foren una dels vessants més legalistes del moviment obrer i esdevingueren el paraigües de l’associacionisme  ̶ societari o sindical ̶  en períodes de clandestinitat, dictadura, estats d’excepció i repressions que, de fet, van ser la constant del moviment obrer català des dels seus inicis». Amb la voluntat de cercar l’autogestió col·lectiva i a través de la fórmula de l’assaig – error s’aconsegueixen grans fites.

El General Ned Ludd o Capità Swing encarnen la resposta contra el mecanisme que comença a manifestar-se a finals del XVIII i inicis del XIX. Per la seva part, les Trade Unions al Regne Unit, que agrupen treballadors d’un mateix ofici, representen la primera mostra d’organització sindical de la història. Just iniciar-se el segle XIX, l’industrial anglès Robert Owen inicià el que s’anomenà socialisme utòpic a partir de la promoció d’un sistema de colònies basat en el funcionament cooperatiu, que fou la base de la primera cooperativa coneguda, Rochdale (els principis de la qual són encara vigents). Charles Fourier va fer una tasca simultània a França. Juntament amb Anglaterra i França, Alemanya i Itàlia són les referències europees del moviment cooperatiu. El moviment obrer català, estructurat en petits sindicats d’oficis i cooperatives, està ideològicament vinculat −sovint− al federalisme i a la petita burgesia.

«Fernando Garrido (1821-1883) «indiscutible precursor del movimiento de consumo cooperativo en España» (Coloma, J. «La influencia de Fernando Garrido». Acción Cooperativista, 3 de gener de 1930, núm. 348) era un republicà federal influït pel socialisme utòpic que es destacà com a incansable divulgador de les idees més avançades de l’època i com a estudiós del que s’anomenava la «qüestió social». Publicà a les revistes Las Barricadas , La Organización del Trabajo , La Cooperación  i, segons afirma el cooperativista Pérez Baró, el seu llibre Historia de las Asociaciones Obrereras va ser tot un revulsiu pels fundadors d’una de les primeres experiències cooperatives a Catalunya: l’Econòmica de Palafrugell de 1865».

4. Memòria cooperativa de Sants: del cooperativisme català a la realitat santsenca (1873-1939)

La Unió Obrera de Sants es la primera cooperativa de consum de la qual es té constància. Inicia la seva activitat el 1873 com a forn de pa i posteriorment obre botigues de vi i oli. Amb una durada de 15 anys, abans de la seva dissolució, destina el seu excedent de percepció a les escoles dels obrers. Una altra cooperativa pionera és La Econòmica de Sans, que té una durada breu (fins el 1877) per problemes de comptabilitat.

En aquestes primeres experiències, centrades en estalviar, la fórmula és semblant: un grup d’amics s’ajunten, amb els pocs recursos econòmics que disposen, lloguen un petit local i adquireixen una taula, cadires i els primers productes a l’engròs.

Al 1885 neix una cooperativa important a l’època: La Formiga Obrera o La Formiga Obrera Santsenca; mentre al 1891, onze socis creen La Lleialtat Santsenca. Finalment, al 1897, neix la Nova o la Nova Obrera de Sants. Aquestes «tres petites cooperatives de consum, tot i l’atomització inicial, estengueren les arrels en el nou segle, esdevenint veritables epicentres de la vida publica».

Cooperatives de producció. Més enllà del desenvolupament de les cooperatives de consum, a finals de segle XIX, es produeix també algunes mostres de cooperació en la producció. Els conflictes laborals promouen, per exemple, la Societat Cooperativa de Rajolers de Barcelona, que més tard s’anomena La Redemptora: Societat Cooperativa de Producció de Maons. Fins el 1916, a Barcelona, funcionen «diverses cooperatives de paletes, fusters, cadiraires, calderers o de construcció de carruatges (Rente, Manuel «Cooperación Mundial. Las cooperatives de producción» Cooperatismo, 1 de maig de 1916, núm. 29, pàg 133-134-135)».

Punt de trobada. La trobada al local de La Bienhechora de Badalona, el 20 de novembre de 1898, representa la primera assemblea exclusiva de cooperatives de Catalunya, amb l’assistència de 37 cooperatives de consum. En aquella reunió s’acorda fundar la Revista Cooperativa Catalana dirigida per Joan Salas Anton. La revista es pública del 1999 al 1906, en castellà, en defensa del valors i les pràctiques cooperativistes.

Amb aquesta voluntat de crear llaços, l’any 1899 es celebra el «Primer Congrés Cooperatiu Catalano-Balear», al palau de Belles Arts de Montjuïc, amb l’assistència d’un centenar de delegats de 48 cooperatives, de les 110 que existien a Catalunya (“El primer Congreso Cooperativo Catalano-Balear”. Revista Cooperativa Catalana, juliol de 1899, núm. 3)». D’aquestes trobades en destaca un «nivell d’organització enorme, amb una transparència total en la gestió de cada institució i els seus organismes de coordinació».

La gran expansió de cooperatives, excessiva segons Salas Anton, feia complexa la tasca de intercooperació entre elles.

Cal assenyalar també que els intents de fer compres a l’engròs, aprofitant la intercooperació, a través de los trobades anomenades Mercat Cooperatiu, no varen ser fructíferes.

Cooperatives individuals vs cooperatives col·lectives. A principis del segle XX, a mida que s’estructura el moviment, comença a aparèixer una diferenciació clara entre les cooperatives individuals i les col·lectives. Les primeres repartien tot el seu excedent —anomenat benefici— entre els socis al final de cada balanç, mentre que les segones —que ho anomenen excedent de percepció— creen fons de reserva col·lectius per emprendre obres socials de millora per a la col·lectivitat, establint un complex mecanisme de previsió social.

Així com les cooperatives individuals són «vistes, per molts dirigents de la premsa cooperativa, com un anacronisme fonamentat en l’egoisme dels seus associats», les cooperatives col·lectives, són «considerades com mes innovadores, i les úniques que mereixien el nom de veritables cooperatives. Per això se les anomenà “cooperatives a la moderna”». Aquest debat es manté, amb més o menys intensitat, durant tota la història del cooperativisme català.

Expansió. Cap al 1912, Barcelona té més de setanta projectes cooperativistes (El Cooperatista, 1 de febrer 1912, núm. 15, pàg. 118-119), dotze dels quals a Sants i dos a Hostafrancs. De totes maneres, moltes d’elles tenen una estructura poc estable i una vida breu.

Les cooperatives de segon grau representen un pas més respecte a les de consum, cercant l’autoproducció de porc i els seus derivats (Fusió de Cooperatives per la Matança del Tocino, 1912), pa (el Forn Col lectiu de Sant Martí i el Forn Col lectiu de les Corts i l’Eixample, 1912, el Forn Col·lectiu de Gràcia, el 1913 i el 1914) i llegiu (Cambra Regional, a Sants, el 1913).

El 1913 es celebra el «Primer Congrés Nacional de Cooperatives» (El Cooperatista, 15 de desembre de 1913, núm. 62) al paranimf de la Universitat de Barcelona, amb 255 entitats entre cooperatives i sindicats. Al Congrés es tracta de la creació d’escoles a les cooperatives, dels bancs centrals cooperatius, de la finalitat social de les cooperatives, del paper del mutualisme i l’ús de l’estadística, de la relació entre sindicats i cooperatives agrícoles, de les ciutats-jardí, dels usos jurídics de la forma cooperativa entre d’altres temes organitzats per seccions (cultural, econòmica, legislativa i general).

Les cooperatives a Sants es van consolidant entre el 1910 i el 1920 —excepte La Formiga Obrera—, millorant els espais, adquirint-ne de propietat enlloc de lloguer i amplificant les formes de cooperació. En aquests anys, les cooperatives són un model de resistència en els conflictes entre obrers i patronal, bàsicament en les vagues.

Un dels debats de l’època és de la necessitat de tenir grans cooperatives o mantenir l’atomització del moviment. Mentre que el debat mediàtic del sector en defensa el primer model, el creixement de noves cooperatives n’afavoreix el segon.

D’altra banda, l’educació és un element central de les cooperatives de l’època. Per superar la tirania de l’educació eclesiàstica i/o privada, el moviment al barri reforça les activitats formatives i dóna suport a les escoles públiques.

La federació. Els problemes de la Cambra Regional amb algunes cooperatives porten a la dimissió de Salas Anton i a la constitució de la «Secció Econòmica de la Federació de Cooperatives Catalanes, dedicada a organitzar autònomament les compres en comú (Cooperatismo, 15 abril al 1 de maig 1919, núm. 100-101)» el 1919. Comença una nova etapa pel cooperativisme català, de consolidació.

Durant la dècada dels anys 20, no hi ha un augment de cooperatives però —sí—de la seva consolidació, com una «arma de combat», amb la creació de cooperatives de segon grau o «cooperatives de cooperatives», l’aposta de més compres en comú («el problema crònic de la cooperació catalana», segons Pérez Baró), l’intent de fusió de cooperatives i l’amplificació d’alternatives econòmiques. La cooperació, per tant, en aquest anys turbulents, es «defensada com el millor camí́ per articular la classe treballadora en pràctiques concretes de solidaritat fraternal».

El 1920 es crea la considerada «primera entitat productora de segon grau, o cooperativa de cooperatives, del nostre país: la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa». De totes maneres, l’aportació de Sants en el cooperativisme de segon grau és més àmplia, al 1919, les cooperatives del barri funden la Fusió de Cooperatives de Sants – Secció Carbó, una cooperativa d’abastiment.

De totes maneres, la Fusió de Sants té una vida curta i al 1924 ja es dóna per tancada. Comença a planejar la fusió de cooperatives del barri, per crear la cooperativa única. El 1926 es funda la Unió Cooperatista Barcelonesa amb la fusió de El Rellotge i La Dignitat (barri de les Corts) amb la voluntat d’estendre’s a la resta de la ciutat. A partir d’aquest moment s’inicia un debat sobre la possibilitat de generar una única cooperativa a la ciutat que té més elements d’acord en el debat que en la posada en pràctica. Sota unes circumstàncies socials, polítiques i econòmiques extremes, les cooperatives de la ciutat es fusionen, el 1936, en la Unió de Cooperadors de Barcelona.

En aquesta dècada de consolidació (anys 20) la premsa del moviment, els grups de cultura i la participació en trobades són elements claus per difondre el cooperativisme arreu del territori. La voluntat dels grups de cultura es «elevar la cultura dels seus associats», més enllà de l’interès econòmic que els uneix. L’associació dels grups de cultura cooperativista (ACC) cerca nodrir de documents, realitzar conferencies, promocionar escoles… a la comunitat cooperativista, amb la voluntat de reforçar-la i expandir-la a través de la seva cultura. En aquest mateix sentit, a partir del 1924 es comencen a realitzar actes per celebrar el Dia de la Cooperació Internacional.

Comença la Segona República (1931-1936) i, per tant, un marc favorable pel cooperativisme. Així, al 1931, 160 cooperatives s’associen a la Federació Catalana de Cooperatives i comença el camí vers a una legislació específica de la cooperació. El setembre del mateix any, el govern de la República aprova la Llei, «basada en els principis de Rochdale i de l’ACI». El nou marc legal permet a les cooperatives evitar contribucions «sempre que no servissin al públic». Les mancances que té la nova llei, com la necessitat de tenir un número mínim de 200 associats, queden resoltes amb el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya (1934) que en redacta, a través de Ventosa i Roig, la seva versió. Comença una època d’esplendor per les cooperatives de producció (pastes, sabons, confecció, construcció…) i de crèdit, que culmina amb el naixement de la Federació de Cooperatives de Producció i Treball (1935).

Balbina Pi, Regina Lamo, Micaela Chalmeta, entre d’altres i amb l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista (1932) com a ens, realitzen una feina rellevant per donar presència femenina al moviment. El seu compromís en els anys de la República es transcendental, transformant el moviment, basat en la pràctica quotidiana de les dones, malgrat ser excloses de la presa de decisions.

El 1936 hi ha a Catalunya 241 cooperatives, amb 84.300 socis (pels 27.718 de l’any 1931).

Aquest punt culminant pel moviment a Catalunya, reforçat durant la primera etapa de la Guerra Civil —a través de l’autogestió obrera (Castells, 1993), col·lectivitzant la gestió— com a model de resiliència de la revolució, queda estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, i la posterior dictadura. La Unió de Cooperadors de Barcelona és l’ens de cooperació unificat a la ciutat i els Productes Coop, la marca. Com assenyala Pérez Baró, durant els quaranta anys de dictadura el moviment sofreix «tota mena de vexacions, espoliacions, repressions i, en els millors dels casos, adulteracions, instigades per la política nacionalsindicalista».

Les cooperatives obreres de Sants (1873-1939)

Aquest apartat del llibre representa un recorregut sensible per cada una de les cooperatives del barri. Vivències, testimonis, imatges, alegries, les celebracions, tristeses, els desencontres… que omplen unes pàgines que esdevenen exquisides, per la seva documentació i pel seva aproximació a cada una de les organitzacions que han conformat la representació santsenca al moviment cooperatiu català.

En aquest exercici resum, en reprodueixo un breu extracte (generalment la introducció que es fa de cada una de les cooperatives):

La Formiga Obrera: la pionera

«A finals del XIX nasqué a Sants una de les cooperatives catalanes mes importants del tombant de segle, La Formiga Obrera de Sants. Fou una de les primeres que proposà el repartiment col·lectiu dels excedents amb vista a la formació de mutualitats dins de les cooperatives. És a dir, la transformació cap a un model mixt on convisquessin el retorn individual entre els socis i la creació de fons col·lectius que permetrien el desenvolupament d’un complex sistema de previsió social. El 1918 La Formiga va ser absorbida per La Flor de Maig i, així, es va convertir en la sucursal número 3 d’aquesta gran cooperativa».

La Flor de Maig: La mes potent de les cooperatives catalanes (1890-1939)

«Quan parlem de cooperatives dels primers anys del segle XX a Barcelona, pel seu volum econòmic i de producció, un nom apareix amb força: La Flor de Maig del Poblenou. Creada del no-res, quan el 1890 un grup de setze treballadors sense local propi van decidir posar en comú els estalvis. Sis anys mes tard, el 1897, obriren la seu central en un edifici imponent al carrer Wad-Ras, 195 (Llibre commemoratiu “25è aniversari La Flor de Maig”. Barcelona: La Flor de Mayo, Arxiu Històric de Sants, 1915).»

«Després de dècades de prolifera activitat, «la crisi econòmica de 1929 i les diferencies o peculiaritats de cada sucursal afectaren a una entitat que havia esdevingut massa gran per poder llimar els desacords d’una manera fàcil i pragmàtica (VVAA. Flor de Maig: del cooperativisme al servei als municipis. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006, pàg. 64-65)».

La Lleialtat Santsenca: un edifici al servei del barri

«La Lleialtat Santsenca va ser una de les cooperatives pioneres del barri de Sants. Arrencà la seva existència a les darreries del segle XIX, amb el model individual habitual d’aquells temps, i anà reformulant els seus plantejaments sobretot a partir de 1915, quan introduí mesures col·lectives. Igualment, La Lleialtat anà̀ acostant-se al moviment d’una forma moderada i puntual, fins que als anys 30 tingué una implicació major».

«Després de la Guerra Civil, el 1941 La Lleialtat va ser autoritzada a reobrir per la Falange, i dos anys mes tard, absorbida per La Flor de Maig, perdé la seva personalitat jurídica. Més tard, durant els anys 50, la cooperativa desaparegué i, al seu local s’instal·là una fàbrica de torrons a la planta de baix i la sala de festes Bahia al primer pis. El 1988 l’Ajuntament clausurà el local, i estigué abandonat fins al 2006 quan l’okupà temporalment l’Espai Alliberat per la Cultura. A l’actualitat, el teixit veïnal de Sants reclama que aquest edifici  ̶ per la seva història ̶ ha de ser retornat al veïnat treballador que el va aixecar, sobretot tenint en compte la manca d’espais pel desenvolupament d’activitats socials i autogestionades».

La Nova Obrera: La casa dels treballadors

«La cooperativa La Nova Obrera es fundà l’any 1897, el mateix any del Reial Decret pel qual s’autoritzà Barcelona a annexionar-se Sants i altres pobles del pla barceloní. És la cooperativa santsenca que ha tingut una vida mes llarga, arribant a celebrar el seu centenari el 1997. Si bé avui ja no basa la seva activitat en el consum, es manté com a cooperativa cultural i recreativa. El seu emplaçament històric és al carrer Guadiana, 22».

La Redemptora: la rajolera solidària

«La Societat Cooperativa La Redemptora fou fundada el 1897 per un grup de rajolers dels barris de Sants, Hostafrancs, les Corts i Collblanc. D’una vaga nasqué, d’una altra vaga creixé i encara d’una altra es féu solidària. Des dels inicis es caracteritzà per esdevenir una posada en pràctica de l’autogestió i l’emancipació social proletària. La solidaritat i l’autoorganització foren les armes amb les quals desplegaren la seva intensa activitat tant productiva com social o política. La resistència d’aquells homes del fang parí una alternativa laboral sòlida que projectaria en el futur somiat un altre model de societat mes justa, on tothom  ̶ oficial o aprenent ̶ fos igual».

Durant els anys 20, «La Redemptora destacà per ser un punt de trobada del cooperativisme i el sindicalisme revolucionari».

«Desconeixem a grans trets les peripècies de La Redemptora durant la Guerra Civil i els anys posteriors. Segurament, l’empresa fou vinculada a les estructures franquistes del sindicat vertical, integrant-se dins la que fou anomenada Unión Territorial de Cooperativas Industriales de Cataluña».

El Model del Segle XX: Bressol d’una nova societat

La Cooperativa Obrera Model del Segle xx no només va ser una experiència rellevant de Sants, sinó́ que fou de les mes destacades de Catalunya. Pionera en construir un edifici de la seva propietat, al carrer Violant d’Hongria amb Alcolea; les prestacions socials que generava la seva activitat econòmica i l’activisme dels seus militants la convertiren en tot un referent per al moviment català̀ de l’època.

Les cooperatives d’Hostafrancs: Cooperativa L’Economia Social (1904-1925) i La Balança Econòmica (1906-1923)

«A la primera dècada dels 20, al barri d’Hostafrancs nasqueren cooperatives com L’Economia Social i La Balança Econòmica. Eren entitats petites que mai superaren el centenar d’associats; però malgrat aquelles dimensions, participaren activament del creixement del moviment cooperativista i contribuïren, amb la seva aportació́, a estendre el cooperativisme per la vida microscòpica dels barris».

L’Empar de l‘Obrer: «Un per tots, tots per a un»

«La Societat Cooperativa Col·lectiva L’Empar de l’Obrer va ser una entitat pionera en el seu temps pel seu caràcter totalment col·lectivista. El 1947 es convertí́ en La Popular Santsenca, i actualment el seu edifici és la seu de les diferents federacions de cooperatives (treball, consum, serveis i transports)».

«El 1939 fou absorbida com a sucursal de la Flor de Maig, i el 1947, amb 73 socis, passà a denominar-se la Popular Santsenca».

«Avui, l’edifici és la seu de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, la Federació de Cooperatives de Treball, la Federació de Transports i Serveis de Catalunya, la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris; les cooperatives Aposta, Ara_Coop, així com el Grup Clade i la Fundació Seira».

Les cooperatives radicals a Sants

«El tombant de segle a Catalunya fou convuls i estrany. La desfeta organitzativa del moviment prole- tari configurà un escenari idoni per la representació d’un antagonisme distorsionat, entre els conservadors de la Lliga i els radicals d’Alejandro Lerroux. L’anomenat emperador del Paral·lel, amb un discurs fonamentalment demagògic, adquirí molt de seguiment entre les classes populars».

1) «La Fraternitat Republicana Radical Sansense obrí la seva seu el 1904 a tocar de la plaça de l’església. L’economat es trobava a la planta baixa».

«Cap a 1903 crearen una escola inspirada en la de Ferrer i Guàrdia, on s’utilitzaven els llibres de text de l’Escola Moderna i s’aplicaven els mètodes racionalistes».

2) El Progrés Santsenc «Aquesta fou la segona cooperativa dels radicals lerrouxistes al barri de Sants. Creada el mateix any que l’anterior, el 1907, fou iniciada per membres de la Fraternitat Republicana Radical, que no cabien a l’Economat. Al començament, eren tant sols dinou socis i llogaren un local al carrer de Flandes, 51-53. De la mateixa forma que en el cas l’anterior, per fer-se soci també calia ser, primer, associat de l’Ateneu de la Fraternitat».

La Nova Activitat Obrera

«La cooperativa La Nova Activitat Obrera va ser fundada el 1909 per un grup d’amics que provenien de les antigues societats de resistència. Sempre fou una entitat de barri, bastant al·liena, fins a la segona
meitat dels anys 20, a les activitats i coordinacions del moviment cooperatiu en general».

«Cap a finals dels anys 40, els socis decidiren fusionar-se i ingressar a La Nova Obrera, que arran d’això, augmentà el nombre de socis fins a uns 400».

El Benestar de l’Obrer

«Aquell grup de cases barates, que pel seu aspecte no podien més que pertànyer a una cooperativa, les comprà, el 1913, El Benestar de l’Obrer i formaren part d’una iniciativa pionera a l’Estat, d’habitatges de caràcter econòmic i cooperatiu».

«La cooperativa de consum es formà el mateix any d’entrada als habitatges, el 1914. I la fundaren els mateixos setze veïns que les ocuparen, al número 42 del carrer Compte Güell».

Ressenya complerta:

1. Cooperatives obreres i barris: l’experiència pràctica de l’autogestió proletària

L’esperit cooperativista que neix a Catalunya a la segona meitat de segle XIX es silenciat acabada la Guerra Civil Española amb l’inici de la dictadura i no té un paper fàcil a finals de segle XX, ja que topa amb el capitalisme burgés que reorganitza l’espai de la ciutat al marge de les persones. En front d’això, el cooperativisme treballa per «l’autogestió proletària del barri, com a lloc de vida i relació, com a receptacle de l’ajuda mútua i el vincle social; contra l’urbanisme capitalista que ordena, delimita, controla i mercantilitza.»

Pròpiament, el sorgiment de les cooperatives de consum, a la segona meitat de segle XIX, té com a objectiu l’accés als aliments i bens de primera necessitat, ja que bona part de la població, té −en aquesta època− dificultats per generar els ingressos per sobreviure. La mancomunació d’esforços econòmics i de treball permet adquirir productes de qualitat a un preu mes baix. El nou moviment recull l’experiència d’altres països industrialitzats prèviament, Anglaterra i França, especialment. A través d’un fons comú irrepartible (a partir de l’excés de percepció: el sobrant de la suma de les aportacions individuals, un cop adquirits  els productes a l’engròs) es reforça el projecte cooperatiu amb l’ «adquisició de locals, de més productes a millor preu, subsidis, mutualitats, i fins i tot, de tota mena de serveis culturals, educatius, d’habitatge».

Vers la concepció de global de «la ciutat inventada», que té el seu origen en l’enderrocament de les muralles medievals fruit de l’impuls industrial que va propiciar l’expansió del vapor, aquest llibre proposa la consideració de la ciutat com a una suma de barris, entenent el barri com a «una porció de l’espai social, és a dir, un fragment delimitat d’espai que és apropiat a través de l’experiència dels seus residents». I no només com un espai compartit, sinó com a un lloc de vertebració política:  «el barri és un lloc on certes relacions, potencialment, es poden constituir en xarxes, mes o menys denses, des d’on impulsar processos d’autoorganització, mes o menys estables, que apostin per reivindicar certes formes de vida, que articulant contrapoders col·lectius es defensin de les agressions de la geografia del capital (Comitè Invisible, 139-140)».

2. Sants: del fum dels vapors al foc de la revolta

Arran de la derrota de 1714 i fins al 1897, Sants esdevé un municipi independent de Barcelona. En aquella època, és bàsicament un espai agrícola que té la seva pròpia configuració social, política i econòmica com a punt fronterer del camí ral que connecta Barcelona amb Madrid.

A principis de segle XIX es produeix la primera incipient industrialització al barri, on les bòviles rajoleres i la producció d’àcid sulfúric en són les protagonistes. Ara bé, és durant la segona meitat de segle XIX que el barri es transforma en un espai industrial, que, com altres pobles del voltant de Barcelona, acull el proletariat. Aleshores, la industria del vapor esdevé la protagonista, en un enclavament estratègic clau per la seva situació territorial.  El barri té «un paisatge heterogeni format sobretot per obrers, però també per artesans, botiguers, assalariats diversos, petits burgesos i pagesos».

De totes maneres, cal notar que Sants ja és un indret dominat per habitants de classe baixa (més de dos terços) abans de la Revolució Industrial. Els vapors accentuen aquesta tendència. Aquesta classe obrera té, al inici de l’expansió industrial, dificultats per associar-se i fer front a l’expansió capitalista. L’incipient moviment sindical té un caire desestructurat. Per reforçar la visió de l’esperit de lluita de la classe popular al barri, cal fer esment a la força en que es manifesta la “revolta de les Quintes” en contra de la crida de combatents al 1968 del general Prim i amb simpatia a les revoltes de Cuba i Puerto Rico. Aquest fet inicia un temps de revolta obrera que queda aturat a finals del segle XIX amb l’arribada de la Restauració i el reforçament de les classes dominants. Es produeix −aleshores− també una època de crisi profunda en el sector tèxtil després de la febre d’or. La força del sindicalisme santsenc empeny als «industrials a buscar paratges més allunyats, on la pressió social fos més feble i controlable, com el cas de les colònies obreres».  Per la seva banda, l’anarquisme comença a tenir presència important al barri i les autoritats exerceixen una forta repressió contra ell.

És ja entrat al segle XIX que es torna a produir un moviment obrer molt fort arran d’una nova crida de reservistes per la guerra del Marroc (1909). Durant la primera dècada, el moviment obrer s’havia anat reorganitzant, creant al 1907 la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, Solidaritat Obrera. Comença una època de lluites sindicals amb múltiples vagues i posteriors repressions. «A part de l’escalada conflictual i del creixement dels sindicats, un punt cabdal per entendre la formació i consolidació de tot el moviment obrer als barris fou el desenvolupament d’una xarxa de locals i infraestructures que constituïen els nodes d’una verdadera esfera pública obrera (Ealham, 2005)».

La lluita sindical és una constant en les primeres dècades del segle XX. A l’inici de la Guerra Civil, els obrers col·lectivitzen les empreses i la seva producció. De totes maneres, aquest període d’esplendor durà poc, les divisions internes i el suport internacional donaren més poder a les tropes feixistes que feren caure la ciutat de Barcelona (1939).

3.  Economia Cooperativa: de la resistència obrera a l’emancipació social

La cita escollida per iniciar el capítol ja és tota una declaració d’intencions: «Cooperació és l’associació a benefici dels associats, però cooperativisme és la cooperació erigida en sistema d’emancipació social (Joan Salas Anton, 1902)».

A mitjans de segle XIX es produeixen les primeres mostres de cooperació lligades a les societats obreres de resistència. Les condicions socials i econòmiques dels obrers (molts d’ells provinents del camp a causa de la misèria fruït de les males collites, la mecanització i la privatització de terres comunals) són pèssimes i són ofegats per la força de la industrialització capitanejada per un capitalisme absorbent. «En aquella situació, les cooperatives foren una dels vessants més legalistes del moviment obrer i esdevingueren el paraigües de l’associacionisme  ̶ societari o sindical ̶  en períodes de clandestinitat, dictadura, estats d’excepció i repressions que, de fet, van ser la constant del moviment obrer català des dels seus inicis». Amb la voluntat de cercar l’autogestió col·lectiva i a través de la fórmula de l’assaig – error s’aconsegueixen grans fites.

El General Ned Ludd o Capità Swing encarnen la resposta contra el mecanisme que comença a manifestar-se a finals del XVIII i inicis del XIX. Per la seva part, les Trade Unions al Regne Unit, que agrupen treballadors d’un mateix ofici, representen la primera mostra d’organització sindical de la història. Just iniciar-se el segle XIX, l’industrial anglès Robert Owen inicià el que s’anomenà socialisme utòpic a partir de la promoció d’un sistema de colònies basat en el funcionament cooperatiu, que fou la base de la primera cooperativa coneguda, Rochdale (els principis de la qual són encara vigents). Charles Fourier va fer una tasca simultània a França. Juntament amb Anglaterra i França, Alemanya i Itàlia són les referències europees del moviment cooperatiu. El moviment obrer català, estructurat en petits sindicats d’oficis i cooperatives, està ideològicament vinculat −sovint− al federalisme i a la petita burgesia.

«Fernando Garrido (1821-1883) «indiscutible precursor del movimiento de consumo cooperativo en España» (Coloma, J. «La influencia de Fernando Garrido». Acción Cooperativista, 3 de gener de 1930, núm. 348) era un republicà federal influït pel socialisme utòpic que es destacà com a incansable divulgador de les idees més avançades de l’època i com a estudiós del que s’anomenava la «qüestió social». Publicà a les revistes Las Barricadas , La Organización del Trabajo , La Cooperación  i, segons afirma el cooperativista Pérez Baró, el seu llibre Historia de las Asociaciones Obrereras va ser tot un revulsiu pels fundadors d’una de les primeres experiències cooperatives a Catalunya: l’Econòmica de Palafrugell de 1865».

4. Memòria cooperativa de Sants: del cooperativisme català a la realitat santsenca (1873-1939)

La Unió Obrera de Sants es la primera cooperativa de consum de la qual es té constància. Inicia la seva activitat el 1873 com a forn de pa i posteriorment obre botigues de vi i oli. Amb una durada de 15 anys, abans de la seva dissolució, destina el seu excedent de percepció a les escoles dels obrers. Una altra cooperativa pionera és La Econòmica de Sans, que té una durada breu (fins el 1877) per problemes de comptabilitat.

En aquestes primeres experiències, centrades en estalviar, la fórmula és semblant: un grup d’amics s’ajunten, amb els pocs recursos econòmics que disposen, lloguen un petit local i adquireixen una taula, cadires i els primers productes a l’engròs.

Al 1885 neix una cooperativa important a l’època: La Formiga Obrera o La Formiga Obrera Santsenca; mentre al 1891, onze socis creen La Lleialtat Santsenca. Finalment, al 1897, neix la Nova o la Nova Obrera de Sants. Aquestes «tres petites cooperatives de consum, tot i l’atomització inicial, estengueren les arrels en el nou segle, esdevenint veritables epicentres de la vida publica».

Cooperatives de producció. Més enllà del desenvolupament de les cooperatives de consum, a finals de segle XIX, es produeix també algunes mostres de cooperació en la producció. Els conflictes laborals promouen, per exemple, la Societat Cooperativa de Rajolers de Barcelona, que més tard s’anomena La Redemptora: Societat Cooperativa de Producció de Maons. Fins el 1916, a Barcelona, funcionen «diverses cooperatives de paletes, fusters, cadiraires, calderers o de construcció de carruatges (Rente, Manuel «Cooperación Mundial. Las cooperatives de producción» Cooperatismo, 1 de maig de 1916, núm. 29, pàg 133-134-135)».

Punt de trobada. La trobada al local de La Bienhechora de Badalona, el 20 de novembre de 1898, representa la primera assemblea exclusiva de cooperatives de Catalunya, amb l’assistència de 37 cooperatives de consum. En aquella reunió s’acorda fundar la Revista Cooperativa Catalana dirigida per Joan Salas Anton. La revista es pública del 1999 al 1906, en castellà, en defensa del valors i les pràctiques cooperativistes.

Amb aquesta voluntat de crear llaços, l’any 1899 es celebra el «Primer Congrés Cooperatiu Catalano-Balear», al palau de Belles Arts de Montjuïc, amb l’assistència d’un centenar de delegats de 48 cooperatives, de les 110 que existien a Catalunya (“El primer Congreso Cooperativo Catalano-Balear”. Revista Cooperativa Catalana, juliol de 1899, núm. 3)». D’aquestes trobades en destaca un «nivell d’organització enorme, amb una transparència total en la gestió de cada institució i els seus organismes de coordinació».

La gran expansió de cooperatives, excessiva segons Salas Anton, feia complexa la tasca de intercooperació entre elles.

Cal assenyalar també que els intents de fer compres a l’engròs, aprofitant la intercooperació, a través de los trobades anomenades Mercat Cooperatiu, no varen ser fructíferes.

Cooperatives individuals vs cooperatives col·lectives. A principis del segle XX, a mida que s’estructura el moviment, comença a aparèixer una diferenciació clara entre les cooperatives individuals i les col·lectives. Les primeres repartien tot el seu excedent —anomenat benefici— entre els socis al final de cada balanç, mentre que les segones —que ho anomenen excedent de percepció— creen fons de reserva col·lectius per emprendre obres socials de millora per a la col·lectivitat, establint un complex mecanisme de previsió social.

Així com les cooperatives individuals són «vistes, per molts dirigents de la premsa cooperativa, com un anacronisme fonamentat en l’egoisme dels seus associats», les cooperatives col·lectives, són «considerades com mes innovadores, i les úniques que mereixien el nom de veritables cooperatives. Per això se les anomenà “cooperatives a la moderna”». Aquest debat es manté, amb més o menys intensitat, durant tota la història del cooperativisme català.

Expansió. Cap al 1912, Barcelona té més de setanta projectes cooperativistes (El Cooperatista, 1 de febrer 1912, núm. 15, pàg. 118-119), dotze dels quals a Sants i dos a Hostafrancs. De totes maneres, moltes d’elles tenen una estructura poc estable i una vida breu.

Les cooperatives de segon grau representen un pas més respecte a les de consum, cercant l’autoproducció de porc i els seus derivats (Fusió de Cooperatives per la Matança del Tocino, 1912), pa (el Forn Col lectiu de Sant Martí i el Forn Col lectiu de les Corts i l’Eixample, 1912, el Forn Col·lectiu de Gràcia, el 1913 i el 1914) i llegiu (Cambra Regional, a Sants, el 1913).

El 1913 es celebra el «Primer Congrés Nacional de Cooperatives» (El Cooperatista, 15 de desembre de 1913, núm. 62) al paranimf de la Universitat de Barcelona, amb 255 entitats entre cooperatives i sindicats. Al Congrés es tracta de la creació d’escoles a les cooperatives, dels bancs centrals cooperatius, de la finalitat social de les cooperatives, del paper del mutualisme i l’ús de l’estadística, de la relació entre sindicats i cooperatives agrícoles, de les ciutats-jardí, dels usos jurídics de la forma cooperativa entre d’altres temes organitzats per seccions (cultural, econòmica, legislativa i general).

Les cooperatives a Sants es van consolidant entre el 1910 i el 1920 —excepte La Formiga Obrera—, millorant els espais, adquirint-ne de propietat enlloc de lloguer i amplificant les formes de cooperació. En aquests anys, les cooperatives són un model de resistència en els conflictes entre obrers i patronal, bàsicament en les vagues.

Un dels debats de l’època és de la necessitat de tenir grans cooperatives o mantenir l’atomització del moviment. Mentre que el debat mediàtic del sector en defensa el primer model, el creixement de noves cooperatives n’afavoreix el segon.

D’altra banda, l’educació és un element central de les cooperatives de l’època. Per superar la tirania de l’educació eclesiàstica i/o privada, el moviment al barri reforça les activitats formatives i dóna suport a les escoles públiques.

La federació. Els problemes de la Cambra Regional amb algunes cooperatives porten a la dimissió de Salas Anton i a la constitució de la «Secció Econòmica de la Federació de Cooperatives Catalanes, dedicada a organitzar autònomament les compres en comú (Cooperatismo, 15 abril al 1 de maig 1919, núm. 100-101)» el 1919. Comença una nova etapa pel cooperativisme català, de consolidació.

Durant la dècada dels anys 20, no hi ha un augment de cooperatives però —sí—de la seva consolidació, com una «arma de combat», amb la creació de cooperatives de segon grau o «cooperatives de cooperatives», l’aposta de més compres en comú («el problema crònic de la cooperació catalana», segons Pérez Baró), l’intent de fusió de cooperatives i l’amplificació d’alternatives econòmiques. La cooperació, per tant, en aquest anys turbulents, es «defensada com el millor camí́ per articular la classe treballadora en pràctiques concretes de solidaritat fraternal».

El 1920 es crea la considerada «primera entitat productora de segon grau, o cooperativa de cooperatives, del nostre país: la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa». De totes maneres, l’aportació de Sants en el cooperativisme de segon grau és més àmplia, al 1919, les cooperatives del barri funden la Fusió de Cooperatives de Sants – Secció Carbó, una cooperativa d’abastiment.

De totes maneres, la Fusió de Sants té una vida curta i al 1924 ja es dóna per tancada. Comença a planejar la fusió de cooperatives del barri, per crear la cooperativa única. El 1926 es funda la Unió Cooperatista Barcelonesa amb la fusió de El Rellotge i La Dignitat (barri de les Corts) amb la voluntat d’estendre’s a la resta de la ciutat. A partir d’aquest moment s’inicia un debat sobre la possibilitat de generar una única cooperativa a la ciutat que té més elements d’acord en el debat que en la posada en pràctica. Sota unes circumstàncies socials, polítiques i econòmiques extremes, les cooperatives de la ciutat es fusionen, el 1936, en la Unió de Cooperadors de Barcelona.

En aquesta dècada de consolidació (anys 20) la premsa del moviment, els grups de cultura i la participació en trobades són elements claus per difondre el cooperativisme arreu del territori. La voluntat dels grups de cultura es «elevar la cultura dels seus associats», més enllà de l’interès econòmic que els uneix. L’associació dels grups de cultura cooperativista (ACC) cerca nodrir de documents, realitzar conferencies, promocionar escoles… a la comunitat cooperativista, amb la voluntat de reforçar-la i expandir-la a través de la seva cultura. En aquest mateix sentit, a partir del 1924 es comencen a realitzar actes per celebrar el Dia de la Cooperació Internacional.

Comença la Segona República (1931-1936) i, per tant, un marc favorable pel cooperativisme. Així, al 1931, 160 cooperatives s’associen a la Federació Catalana de Cooperatives i comença el camí vers a una legislació específica de la cooperació. El setembre del mateix any, el govern de la República aprova la Llei, «basada en els principis de Rochdale i de l’ACI». El nou marc legal permet a les cooperatives evitar contribucions «sempre que no servissin al públic». Les mancances que té la nova llei, com la necessitat de tenir un número mínim de 200 associats, queden resoltes amb el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya (1934) que en redacta, a través de Ventosa i Roig, la seva versió. Comença una època d’esplendor per les cooperatives de producció (pastes, sabons, confecció, construcció…) i de crèdit, que culmina amb el naixement de la Federació de Cooperatives de Producció i Treball (1935).

Balbina Pi, Regina Lamo, Micaela Chalmeta, entre d’altres i amb l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista (1932) com a ens, realitzen una feina rellevant per donar presència femenina al moviment. El seu compromís en els anys de la República es transcendental, transformant el moviment, basat en la pràctica quotidiana de les dones, malgrat ser excloses de la presa de decisions.

El 1936 hi ha a Catalunya 241 cooperatives, amb 84.300 socis (pels 27.718 de l’any 1931).

Aquest punt culminant pel moviment a Catalunya, reforçat durant la primera etapa de la Guerra Civil —a través de l’autogestió obrera (Castells, 1993), col·lectivitzant la gestió— com a model de resiliència de la revolució, queda estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, i la posterior dictadura. La Unió de Cooperadors de Barcelona és l’ens de cooperació unificat a la ciutat i els Productes Coop, la marca. Com assenyala Pérez Baró, durant els quaranta anys de dictadura el moviment sofreix «tota mena de vexacions, espoliacions, repressions i, en els millors dels casos, adulteracions, instigades per la política nacionalsindicalista».

Les cooperatives obreres de Sants (1873-1939)

Aquest apartat del llibre representa un recorregut sensible per cada una de les cooperatives del barri. Vivències, testimonis, imatges, alegries, les celebracions, tristeses, els desencontres… que omplen unes pàgines que esdevenen exquisides, per la seva documentació i pel seva aproximació a cada una de les organitzacions que han conformat la representació santsenca al moviment cooperatiu català.

En aquest exercici resum, en reprodueixo un breu extracte (generalment la introducció que es fa de cada una de les cooperatives):

La Formiga Obrera: la pionera

«A finals del XIX nasqué a Sants una de les cooperatives catalanes mes importants del tombant de segle, La Formiga Obrera de Sants. Fou una de les primeres que proposà el repartiment col·lectiu dels excedents amb vista a la formació de mutualitats dins de les cooperatives. És a dir, la transformació cap a un model mixt on convisquessin el retorn individual entre els socis i la creació de fons col·lectius que permetrien el desenvolupament d’un complex sistema de previsió social. El 1918 La Formiga va ser absorbida per La Flor de Maig i, així, es va convertir en la sucursal número 3 d’aquesta gran cooperativa».

La Flor de Maig: La mes potent de les cooperatives catalanes (1890-1939)

«Quan parlem de cooperatives dels primers anys del segle XX a Barcelona, pel seu volum econòmic i de producció, un nom apareix amb força: La Flor de Maig del Poblenou. Creada del no-res, quan el 1890 un grup de setze treballadors sense local propi van decidir posar en comú els estalvis. Sis anys mes tard, el 1897, obriren la seu central en un edifici imponent al carrer Wad-Ras, 195 (Llibre commemoratiu “25è aniversari La Flor de Maig”. Barcelona: La Flor de Mayo, Arxiu Històric de Sants, 1915).»

«Després de dècades de prolifera activitat, «la crisi econòmica de 1929 i les diferencies o peculiaritats de cada sucursal afectaren a una entitat que havia esdevingut massa gran per poder llimar els desacords d’una manera fàcil i pragmàtica (VVAA. Flor de Maig: del cooperativisme al servei als municipis. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006, pàg. 64-65)».

La Lleialtat Santsenca: un edifici al servei del barri

«La Lleialtat Santsenca va ser una de les cooperatives pioneres del barri de Sants. Arrencà la seva existència a les darreries del segle XIX, amb el model individual habitual d’aquells temps, i anà reformulant els seus plantejaments sobretot a partir de 1915, quan introduí mesures col·lectives. Igualment, La Lleialtat anà̀ acostant-se al moviment d’una forma moderada i puntual, fins que als anys 30 tingué una implicació major».

«Després de la Guerra Civil, el 1941 La Lleialtat va ser autoritzada a reobrir per la Falange, i dos anys mes tard, absorbida per La Flor de Maig, perdé la seva personalitat jurídica. Més tard, durant els anys 50, la cooperativa desaparegué i, al seu local s’instal·là una fàbrica de torrons a la planta de baix i la sala de festes Bahia al primer pis. El 1988 l’Ajuntament clausurà el local, i estigué abandonat fins al 2006 quan l’okupà temporalment l’Espai Alliberat per la Cultura. A l’actualitat, el teixit veïnal de Sants reclama que aquest edifici  ̶ per la seva història ̶ ha de ser retornat al veïnat treballador que el va aixecar, sobretot tenint en compte la manca d’espais pel desenvolupament d’activitats socials i autogestionades».

La Nova Obrera: La casa dels treballadors

«La cooperativa La Nova Obrera es fundà l’any 1897, el mateix any del Reial Decret pel qual s’autoritzà Barcelona a annexionar-se Sants i altres pobles del pla barceloní. És la cooperativa santsenca que ha tingut una vida mes llarga, arribant a celebrar el seu centenari el 1997. Si bé avui ja no basa la seva activitat en el consum, es manté com a cooperativa cultural i recreativa. El seu emplaçament històric és al carrer Guadiana, 22».

La Redemptora: la rajolera solidària

«La Societat Cooperativa La Redemptora fou fundada el 1897 per un grup de rajolers dels barris de Sants, Hostafrancs, les Corts i Collblanc. D’una vaga nasqué, d’una altra vaga creixé i encara d’una altra es féu solidària. Des dels inicis es caracteritzà per esdevenir una posada en pràctica de l’autogestió i l’emancipació social proletària. La solidaritat i l’autoorganització foren les armes amb les quals desplegaren la seva intensa activitat tant productiva com social o política. La resistència d’aquells homes del fang parí una alternativa laboral sòlida que projectaria en el futur somiat un altre model de societat mes justa, on tothom  ̶ oficial o aprenent ̶ fos igual».

Durant els anys 20, «La Redemptora destacà per ser un punt de trobada del cooperativisme i el sindicalisme revolucionari».

«Desconeixem a grans trets les peripècies de La Redemptora durant la Guerra Civil i els anys posteriors. Segurament, l’empresa fou vinculada a les estructures franquistes del sindicat vertical, integrant-se dins la que fou anomenada Unión Territorial de Cooperativas Industriales de Cataluña».

El Model del Segle XX: Bressol d’una nova societat

La Cooperativa Obrera Model del Segle xx no només va ser una experiència rellevant de Sants, sinó́ que fou de les mes destacades de Catalunya. Pionera en construir un edifici de la seva propietat, al carrer Violant d’Hongria amb Alcolea; les prestacions socials que generava la seva activitat econòmica i l’activisme dels seus militants la convertiren en tot un referent per al moviment català̀ de l’època.

Les cooperatives d’Hostafrancs: Cooperativa L’Economia Social (1904-1925) i La Balança Econòmica (1906-1923)

«A la primera dècada dels 20, al barri d’Hostafrancs nasqueren cooperatives com L’Economia Social i La Balança Econòmica. Eren entitats petites que mai superaren el centenar d’associats; però malgrat aquelles dimensions, participaren activament del creixement del moviment cooperativista i contribuïren, amb la seva aportació́, a estendre el cooperativisme per la vida microscòpica dels barris».

L’Empar de l‘Obrer: «Un per tots, tots per a un»

«La Societat Cooperativa Col·lectiva L’Empar de l’Obrer va ser una entitat pionera en el seu temps pel seu caràcter totalment col·lectivista. El 1947 es convertí́ en La Popular Santsenca, i actualment el seu edifici és la seu de les diferents federacions de cooperatives (treball, consum, serveis i transports)».

«El 1939 fou absorbida com a sucursal de la Flor de Maig, i el 1947, amb 73 socis, passà a denominar-se la Popular Santsenca».

«Avui, l’edifici és la seu de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, la Federació de Cooperatives de Treball, la Federació de Transports i Serveis de Catalunya, la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris; les cooperatives Aposta, Ara_Coop, així com el Grup Clade i la Fundació Seira».

Les cooperatives radicals a Sants

«El tombant de segle a Catalunya fou convuls i estrany. La desfeta organitzativa del moviment prole- tari configurà un escenari idoni per la representació d’un antagonisme distorsionat, entre els conservadors de la Lliga i els radicals d’Alejandro Lerroux. L’anomenat emperador del Paral·lel, amb un discurs fonamentalment demagògic, adquirí molt de seguiment entre les classes populars».

1) «La Fraternitat Republicana Radical Sansense obrí la seva seu el 1904 a tocar de la plaça de l’església. L’economat es trobava a la planta baixa».

«Cap a 1903 crearen una escola inspirada en la de Ferrer i Guàrdia, on s’utilitzaven els llibres de text de l’Escola Moderna i s’aplicaven els mètodes racionalistes».

2) El Progrés Santsenc «Aquesta fou la segona cooperativa dels radicals lerrouxistes al barri de Sants. Creada el mateix any que l’anterior, el 1907, fou iniciada per membres de la Fraternitat Republicana Radical, que no cabien a l’Economat. Al començament, eren tant sols dinou socis i llogaren un local al carrer de Flandes, 51-53. De la mateixa forma que en el cas l’anterior, per fer-se soci també calia ser, primer, associat de l’Ateneu de la Fraternitat».

La Nova Activitat Obrera

«La cooperativa La Nova Activitat Obrera va ser fundada el 1909 per un grup d’amics que provenien de les antigues societats de resistència. Sempre fou una entitat de barri, bastant al·liena, fins a la segona
meitat dels anys 20, a les activitats i coordinacions del moviment cooperatiu en general».

«Cap a finals dels anys 40, els socis decidiren fusionar-se i ingressar a La Nova Obrera, que arran d’això, augmentà el nombre de socis fins a uns 400».

El Benestar de l’Obrer

«Aquell grup de cases barates, que pel seu aspecte no podien més que pertànyer a una cooperativa, les comprà, el 1913, El Benestar de l’Obrer i formaren part d’una iniciativa pionera a l’Estat, d’habitatges de caràcter econòmic i cooperatiu».

«La cooperativa de consum es formà el mateix any d’entrada als habitatges, el 1914. I la fundaren els mateixos setze veïns que les ocuparen, al número 42 del carrer Compte Güell».

Ressenya complerta:

1. Cooperatives obreres i barris: l’experiència pràctica de l’autogestió proletària

L’esperit cooperativista que neix a Catalunya a la segona meitat de segle XIX es silenciat acabada la Guerra Civil Española amb l’inici de la dictadura i no té un paper fàcil a finals de segle XX, ja que topa amb el capitalisme burgés que reorganitza l’espai de la ciutat al marge de les persones. En front d’això, el cooperativisme treballa per «l’autogestió proletària del barri, com a lloc de vida i relació, com a receptacle de l’ajuda mútua i el vincle social; contra l’urbanisme capitalista que ordena, delimita, controla i mercantilitza.»

Pròpiament, el sorgiment de les cooperatives de consum, a la segona meitat de segle XIX, té com a objectiu l’accés als aliments i bens de primera necessitat, ja que bona part de la població, té −en aquesta època− dificultats per generar els ingressos per sobreviure. La mancomunació d’esforços econòmics i de treball permet adquirir productes de qualitat a un preu mes baix. El nou moviment recull l’experiència d’altres països industrialitzats prèviament, Anglaterra i França, especialment. A través d’un fons comú irrepartible (a partir de l’excés de percepció: el sobrant de la suma de les aportacions individuals, un cop adquirits  els productes a l’engròs) es reforça el projecte cooperatiu amb l’ «adquisició de locals, de més productes a millor preu, subsidis, mutualitats, i fins i tot, de tota mena de serveis culturals, educatius, d’habitatge».

Vers la concepció de global de «la ciutat inventada», que té el seu origen en l’enderrocament de les muralles medievals fruit de l’impuls industrial que va propiciar l’expansió del vapor, aquest llibre proposa la consideració de la ciutat com a una suma de barris, entenent el barri com a «una porció de l’espai social, és a dir, un fragment delimitat d’espai que és apropiat a través de l’experiència dels seus residents». I no només com un espai compartit, sinó com a un lloc de vertebració política:  «el barri és un lloc on certes relacions, potencialment, es poden constituir en xarxes, mes o menys denses, des d’on impulsar processos d’autoorganització, mes o menys estables, que apostin per reivindicar certes formes de vida, que articulant contrapoders col·lectius es defensin de les agressions de la geografia del capital (Comitè Invisible, 139-140)».

2. Sants: del fum dels vapors al foc de la revolta

Arran de la derrota de 1714 i fins al 1897, Sants esdevé un municipi independent de Barcelona. En aquella època, és bàsicament un espai agrícola que té la seva pròpia configuració social, política i econòmica com a punt fronterer del camí ral que connecta Barcelona amb Madrid.

A principis de segle XIX es produeix la primera incipient industrialització al barri, on les bòviles rajoleres i la producció d’àcid sulfúric en són les protagonistes. Ara bé, és durant la segona meitat de segle XIX que el barri es transforma en un espai industrial, que, com altres pobles del voltant de Barcelona, acull el proletariat. Aleshores, la industria del vapor esdevé la protagonista, en un enclavament estratègic clau per la seva situació territorial.  El barri té «un paisatge heterogeni format sobretot per obrers, però també per artesans, botiguers, assalariats diversos, petits burgesos i pagesos».

De totes maneres, cal notar que Sants ja és un indret dominat per habitants de classe baixa (més de dos terços) abans de la Revolució Industrial. Els vapors accentuen aquesta tendència. Aquesta classe obrera té, al inici de l’expansió industrial, dificultats per associar-se i fer front a l’expansió capitalista. L’incipient moviment sindical té un caire desestructurat. Per reforçar la visió de l’esperit de lluita de la classe popular al barri, cal fer esment a la força en que es manifesta la “revolta de les Quintes” en contra de la crida de combatents al 1968 del general Prim i amb simpatia a les revoltes de Cuba i Puerto Rico. Aquest fet inicia un temps de revolta obrera que queda aturat a finals del segle XIX amb l’arribada de la Restauració i el reforçament de les classes dominants. Es produeix −aleshores− també una època de crisi profunda en el sector tèxtil després de la febre d’or. La força del sindicalisme santsenc empeny als «industrials a buscar paratges més allunyats, on la pressió social fos més feble i controlable, com el cas de les colònies obreres».  Per la seva banda, l’anarquisme comença a tenir presència important al barri i les autoritats exerceixen una forta repressió contra ell.

És ja entrat al segle XIX que es torna a produir un moviment obrer molt fort arran d’una nova crida de reservistes per la guerra del Marroc (1909). Durant la primera dècada, el moviment obrer s’havia anat reorganitzant, creant al 1907 la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, Solidaritat Obrera. Comença una època de lluites sindicals amb múltiples vagues i posteriors repressions. «A part de l’escalada conflictual i del creixement dels sindicats, un punt cabdal per entendre la formació i consolidació de tot el moviment obrer als barris fou el desenvolupament d’una xarxa de locals i infraestructures que constituïen els nodes d’una verdadera esfera pública obrera (Ealham, 2005)».

La lluita sindical és una constant en les primeres dècades del segle XX. A l’inici de la Guerra Civil, els obrers col·lectivitzen les empreses i la seva producció. De totes maneres, aquest període d’esplendor durà poc, les divisions internes i el suport internacional donaren més poder a les tropes feixistes que feren caure la ciutat de Barcelona (1939).

3.  Economia Cooperativa: de la resistència obrera a l’emancipació social

La cita escollida per iniciar el capítol ja és tota una declaració d’intencions: «Cooperació és l’associació a benefici dels associats, però cooperativisme és la cooperació erigida en sistema d’emancipació social (Joan Salas Anton, 1902)».

A mitjans de segle XIX es produeixen les primeres mostres de cooperació lligades a les societats obreres de resistència. Les condicions socials i econòmiques dels obrers (molts d’ells provinents del camp a causa de la misèria fruït de les males collites, la mecanització i la privatització de terres comunals) són pèssimes i són ofegats per la força de la industrialització capitanejada per un capitalisme absorbent. «En aquella situació, les cooperatives foren una dels vessants més legalistes del moviment obrer i esdevingueren el paraigües de l’associacionisme  ̶ societari o sindical ̶  en períodes de clandestinitat, dictadura, estats d’excepció i repressions que, de fet, van ser la constant del moviment obrer català des dels seus inicis». Amb la voluntat de cercar l’autogestió col·lectiva i a través de la fórmula de l’assaig – error s’aconsegueixen grans fites.

El General Ned Ludd o Capità Swing encarnen la resposta contra el mecanisme que comença a manifestar-se a finals del XVIII i inicis del XIX. Per la seva part, les Trade Unions al Regne Unit, que agrupen treballadors d’un mateix ofici, representen la primera mostra d’organització sindical de la història. Just iniciar-se el segle XIX, l’industrial anglès Robert Owen inicià el que s’anomenà socialisme utòpic a partir de la promoció d’un sistema de colònies basat en el funcionament cooperatiu, que fou la base de la primera cooperativa coneguda, Rochdale (els principis de la qual són encara vigents). Charles Fourier va fer una tasca simultània a França. Juntament amb Anglaterra i França, Alemanya i Itàlia són les referències europees del moviment cooperatiu. El moviment obrer català, estructurat en petits sindicats d’oficis i cooperatives, està ideològicament vinculat −sovint− al federalisme i a la petita burgesia.

«Fernando Garrido (1821-1883) «indiscutible precursor del movimiento de consumo cooperativo en España» (Coloma, J. «La influencia de Fernando Garrido». Acción Cooperativista, 3 de gener de 1930, núm. 348) era un republicà federal influït pel socialisme utòpic que es destacà com a incansable divulgador de les idees més avançades de l’època i com a estudiós del que s’anomenava la «qüestió social». Publicà a les revistes Las Barricadas , La Organización del Trabajo , La Cooperación  i, segons afirma el cooperativista Pérez Baró, el seu llibre Historia de las Asociaciones Obrereras va ser tot un revulsiu pels fundadors d’una de les primeres experiències cooperatives a Catalunya: l’Econòmica de Palafrugell de 1865».

4. Memòria cooperativa de Sants: del cooperativisme català a la realitat santsenca (1873-1939)

La Unió Obrera de Sants es la primera cooperativa de consum de la qual es té constància. Inicia la seva activitat el 1873 com a forn de pa i posteriorment obre botigues de vi i oli. Amb una durada de 15 anys, abans de la seva dissolució, destina el seu excedent de percepció a les escoles dels obrers. Una altra cooperativa pionera és La Econòmica de Sans, que té una durada breu (fins el 1877) per problemes de comptabilitat.

En aquestes primeres experiències, centrades en estalviar, la fórmula és semblant: un grup d’amics s’ajunten, amb els pocs recursos econòmics que disposen, lloguen un petit local i adquireixen una taula, cadires i els primers productes a l’engròs.

Al 1885 neix una cooperativa important a l’època: La Formiga Obrera o La Formiga Obrera Santsenca; mentre al 1891, onze socis creen La Lleialtat Santsenca. Finalment, al 1897, neix la Nova o la Nova Obrera de Sants. Aquestes «tres petites cooperatives de consum, tot i l’atomització inicial, estengueren les arrels en el nou segle, esdevenint veritables epicentres de la vida publica».

Cooperatives de producció. Més enllà del desenvolupament de les cooperatives de consum, a finals de segle XIX, es produeix també algunes mostres de cooperació en la producció. Els conflictes laborals promouen, per exemple, la Societat Cooperativa de Rajolers de Barcelona, que més tard s’anomena La Redemptora: Societat Cooperativa de Producció de Maons. Fins el 1916, a Barcelona, funcionen «diverses cooperatives de paletes, fusters, cadiraires, calderers o de construcció de carruatges (Rente, Manuel «Cooperación Mundial. Las cooperatives de producción» Cooperatismo, 1 de maig de 1916, núm. 29, pàg 133-134-135)».

Punt de trobada. La trobada al local de La Bienhechora de Badalona, el 20 de novembre de 1898, representa la primera assemblea exclusiva de cooperatives de Catalunya, amb l’assistència de 37 cooperatives de consum. En aquella reunió s’acorda fundar la Revista Cooperativa Catalana dirigida per Joan Salas Anton. La revista es pública del 1999 al 1906, en castellà, en defensa del valors i les pràctiques cooperativistes.

Amb aquesta voluntat de crear llaços, l’any 1899 es celebra el «Primer Congrés Cooperatiu Catalano-Balear», al palau de Belles Arts de Montjuïc, amb l’assistència d’un centenar de delegats de 48 cooperatives, de les 110 que existien a Catalunya (“El primer Congreso Cooperativo Catalano-Balear”. Revista Cooperativa Catalana, juliol de 1899, núm. 3)». D’aquestes trobades en destaca un «nivell d’organització enorme, amb una transparència total en la gestió de cada institució i els seus organismes de coordinació».

La gran expansió de cooperatives, excessiva segons Salas Anton, feia complexa la tasca de intercooperació entre elles.

Cal assenyalar també que els intents de fer compres a l’engròs, aprofitant la intercooperació, a través de los trobades anomenades Mercat Cooperatiu, no varen ser fructíferes.

Cooperatives individuals vs cooperatives col·lectives. A principis del segle XX, a mida que s’estructura el moviment, comença a aparèixer una diferenciació clara entre les cooperatives individuals i les col·lectives. Les primeres repartien tot el seu excedent —anomenat benefici— entre els socis al final de cada balanç, mentre que les segones —que ho anomenen excedent de percepció— creen fons de reserva col·lectius per emprendre obres socials de millora per a la col·lectivitat, establint un complex mecanisme de previsió social.

Així com les cooperatives individuals són «vistes, per molts dirigents de la premsa cooperativa, com un anacronisme fonamentat en l’egoisme dels seus associats», les cooperatives col·lectives, són «considerades com mes innovadores, i les úniques que mereixien el nom de veritables cooperatives. Per això se les anomenà “cooperatives a la moderna”». Aquest debat es manté, amb més o menys intensitat, durant tota la història del cooperativisme català.

Expansió. Cap al 1912, Barcelona té més de setanta projectes cooperativistes (El Cooperatista, 1 de febrer 1912, núm. 15, pàg. 118-119), dotze dels quals a Sants i dos a Hostafrancs. De totes maneres, moltes d’elles tenen una estructura poc estable i una vida breu.

Les cooperatives de segon grau representen un pas més respecte a les de consum, cercant l’autoproducció de porc i els seus derivats (Fusió de Cooperatives per la Matança del Tocino, 1912), pa (el Forn Col lectiu de Sant Martí i el Forn Col lectiu de les Corts i l’Eixample, 1912, el Forn Col·lectiu de Gràcia, el 1913 i el 1914) i llegiu (Cambra Regional, a Sants, el 1913).

El 1913 es celebra el «Primer Congrés Nacional de Cooperatives» (El Cooperatista, 15 de desembre de 1913, núm. 62) al paranimf de la Universitat de Barcelona, amb 255 entitats entre cooperatives i sindicats. Al Congrés es tracta de la creació d’escoles a les cooperatives, dels bancs centrals cooperatius, de la finalitat social de les cooperatives, del paper del mutualisme i l’ús de l’estadística, de la relació entre sindicats i cooperatives agrícoles, de les ciutats-jardí, dels usos jurídics de la forma cooperativa entre d’altres temes organitzats per seccions (cultural, econòmica, legislativa i general).

Les cooperatives a Sants es van consolidant entre el 1910 i el 1920 —excepte La Formiga Obrera—, millorant els espais, adquirint-ne de propietat enlloc de lloguer i amplificant les formes de cooperació. En aquests anys, les cooperatives són un model de resistència en els conflictes entre obrers i patronal, bàsicament en les vagues.

Un dels debats de l’època és de la necessitat de tenir grans cooperatives o mantenir l’atomització del moviment. Mentre que el debat mediàtic del sector en defensa el primer model, el creixement de noves cooperatives n’afavoreix el segon.

D’altra banda, l’educació és un element central de les cooperatives de l’època. Per superar la tirania de l’educació eclesiàstica i/o privada, el moviment al barri reforça les activitats formatives i dóna suport a les escoles públiques.

La federació. Els problemes de la Cambra Regional amb algunes cooperatives porten a la dimissió de Salas Anton i a la constitució de la «Secció Econòmica de la Federació de Cooperatives Catalanes, dedicada a organitzar autònomament les compres en comú (Cooperatismo, 15 abril al 1 de maig 1919, núm. 100-101)» el 1919. Comença una nova etapa pel cooperativisme català, de consolidació.

Durant la dècada dels anys 20, no hi ha un augment de cooperatives però —sí—de la seva consolidació, com una «arma de combat», amb la creació de cooperatives de segon grau o «cooperatives de cooperatives», l’aposta de més compres en comú («el problema crònic de la cooperació catalana», segons Pérez Baró), l’intent de fusió de cooperatives i l’amplificació d’alternatives econòmiques. La cooperació, per tant, en aquest anys turbulents, es «defensada com el millor camí́ per articular la classe treballadora en pràctiques concretes de solidaritat fraternal».

El 1920 es crea la considerada «primera entitat productora de segon grau, o cooperativa de cooperatives, del nostre país: la Unió de Cooperatives per a la Fabricació de Pastes per a Sopa». De totes maneres, l’aportació de Sants en el cooperativisme de segon grau és més àmplia, al 1919, les cooperatives del barri funden la Fusió de Cooperatives de Sants – Secció Carbó, una cooperativa d’abastiment.

De totes maneres, la Fusió de Sants té una vida curta i al 1924 ja es dóna per tancada. Comença a planejar la fusió de cooperatives del barri, per crear la cooperativa única. El 1926 es funda la Unió Cooperatista Barcelonesa amb la fusió de El Rellotge i La Dignitat (barri de les Corts) amb la voluntat d’estendre’s a la resta de la ciutat. A partir d’aquest moment s’inicia un debat sobre la possibilitat de generar una única cooperativa a la ciutat que té més elements d’acord en el debat que en la posada en pràctica. Sota unes circumstàncies socials, polítiques i econòmiques extremes, les cooperatives de la ciutat es fusionen, el 1936, en la Unió de Cooperadors de Barcelona.

En aquesta dècada de consolidació (anys 20) la premsa del moviment, els grups de cultura i la participació en trobades són elements claus per difondre el cooperativisme arreu del territori. La voluntat dels grups de cultura es «elevar la cultura dels seus associats», més enllà de l’interès econòmic que els uneix. L’associació dels grups de cultura cooperativista (ACC) cerca nodrir de documents, realitzar conferencies, promocionar escoles… a la comunitat cooperativista, amb la voluntat de reforçar-la i expandir-la a través de la seva cultura. En aquest mateix sentit, a partir del 1924 es comencen a realitzar actes per celebrar el Dia de la Cooperació Internacional.

Comença la Segona República (1931-1936) i, per tant, un marc favorable pel cooperativisme. Així, al 1931, 160 cooperatives s’associen a la Federació Catalana de Cooperatives i comença el camí vers a una legislació específica de la cooperació. El setembre del mateix any, el govern de la República aprova la Llei, «basada en els principis de Rochdale i de l’ACI». El nou marc legal permet a les cooperatives evitar contribucions «sempre que no servissin al públic». Les mancances que té la nova llei, com la necessitat de tenir un número mínim de 200 associats, queden resoltes amb el traspàs de competències a la Generalitat de Catalunya (1934) que en redacta, a través de Ventosa i Roig, la seva versió. Comença una època d’esplendor per les cooperatives de producció (pastes, sabons, confecció, construcció…) i de crèdit, que culmina amb el naixement de la Federació de Cooperatives de Producció i Treball (1935).

Balbina Pi, Regina Lamo, Micaela Chalmeta, entre d’altres i amb l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista (1932) com a ens, realitzen una feina rellevant per donar presència femenina al moviment. El seu compromís en els anys de la República es transcendental, transformant el moviment, basat en la pràctica quotidiana de les dones, malgrat ser excloses de la presa de decisions.

El 1936 hi ha a Catalunya 241 cooperatives, amb 84.300 socis (pels 27.718 de l’any 1931).

Aquest punt culminant pel moviment a Catalunya, reforçat durant la primera etapa de la Guerra Civil —a través de l’autogestió obrera (Castells, 1993), col·lectivitzant la gestió— com a model de resiliència de la revolució, queda estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, i la posterior dictadura. La Unió de Cooperadors de Barcelona és l’ens de cooperació unificat a la ciutat i els Productes Coop, la marca. Com assenyala Pérez Baró, durant els quaranta anys de dictadura el moviment sofreix «tota mena de vexacions, espoliacions, repressions i, en els millors dels casos, adulteracions, instigades per la política nacionalsindicalista».

Les cooperatives obreres de Sants (1873-1939)

Aquest apartat del llibre representa un recorregut sensible per cada una de les cooperatives del barri. Vivències, testimonis, imatges, alegries, les celebracions, tristeses, els desencontres… que omplen unes pàgines que esdevenen exquisides, per la seva documentació i pel seva aproximació a cada una de les organitzacions que han conformat la representació santsenca al moviment cooperatiu català.

En aquest exercici resum, en reprodueixo un breu extracte (generalment la introducció que es fa de cada una de les cooperatives):

La Formiga Obrera: la pionera

«A finals del XIX nasqué a Sants una de les cooperatives catalanes mes importants del tombant de segle, La Formiga Obrera de Sants. Fou una de les primeres que proposà el repartiment col·lectiu dels excedents amb vista a la formació de mutualitats dins de les cooperatives. És a dir, la transformació cap a un model mixt on convisquessin el retorn individual entre els socis i la creació de fons col·lectius que permetrien el desenvolupament d’un complex sistema de previsió social. El 1918 La Formiga va ser absorbida per La Flor de Maig i, així, es va convertir en la sucursal número 3 d’aquesta gran cooperativa».

La Flor de Maig: La mes potent de les cooperatives catalanes (1890-1939)

«Quan parlem de cooperatives dels primers anys del segle XX a Barcelona, pel seu volum econòmic i de producció, un nom apareix amb força: La Flor de Maig del Poblenou. Creada del no-res, quan el 1890 un grup de setze treballadors sense local propi van decidir posar en comú els estalvis. Sis anys mes tard, el 1897, obriren la seu central en un edifici imponent al carrer Wad-Ras, 195 (Llibre commemoratiu “25è aniversari La Flor de Maig”. Barcelona: La Flor de Mayo, Arxiu Històric de Sants, 1915).»

«Després de dècades de prolifera activitat, «la crisi econòmica de 1929 i les diferencies o peculiaritats de cada sucursal afectaren a una entitat que havia esdevingut massa gran per poder llimar els desacords d’una manera fàcil i pragmàtica (VVAA. Flor de Maig: del cooperativisme al servei als municipis. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006, pàg. 64-65)».

La Lleialtat Santsenca: un edifici al servei del barri

«La Lleialtat Santsenca va ser una de les cooperatives pioneres del barri de Sants. Arrencà la seva existència a les darreries del segle XIX, amb el model individual habitual d’aquells temps, i anà reformulant els seus plantejaments sobretot a partir de 1915, quan introduí mesures col·lectives. Igualment, La Lleialtat anà̀ acostant-se al moviment d’una forma moderada i puntual, fins que als anys 30 tingué una implicació major».

«Després de la Guerra Civil, el 1941 La Lleialtat va ser autoritzada a reobrir per la Falange, i dos anys mes tard, absorbida per La Flor de Maig, perdé la seva personalitat jurídica. Més tard, durant els anys 50, la cooperativa desaparegué i, al seu local s’instal·là una fàbrica de torrons a la planta de baix i la sala de festes Bahia al primer pis. El 1988 l’Ajuntament clausurà el local, i estigué abandonat fins al 2006 quan l’okupà temporalment l’Espai Alliberat per la Cultura. A l’actualitat, el teixit veïnal de Sants reclama que aquest edifici  ̶ per la seva història ̶ ha de ser retornat al veïnat treballador que el va aixecar, sobretot tenint en compte la manca d’espais pel desenvolupament d’activitats socials i autogestionades».

La Nova Obrera: La casa dels treballadors

«La cooperativa La Nova Obrera es fundà l’any 1897, el mateix any del Reial Decret pel qual s’autoritzà Barcelona a annexionar-se Sants i altres pobles del pla barceloní. És la cooperativa santsenca que ha tingut una vida mes llarga, arribant a celebrar el seu centenari el 1997. Si bé avui ja no basa la seva activitat en el consum, es manté com a cooperativa cultural i recreativa. El seu emplaçament històric és al carrer Guadiana, 22».

La Redemptora: la rajolera solidària

«La Societat Cooperativa La Redemptora fou fundada el 1897 per un grup de rajolers dels barris de Sants, Hostafrancs, les Corts i Collblanc. D’una vaga nasqué, d’una altra vaga creixé i encara d’una altra es féu solidària. Des dels inicis es caracteritzà per esdevenir una posada en pràctica de l’autogestió i l’emancipació social proletària. La solidaritat i l’autoorganització foren les armes amb les quals desplegaren la seva intensa activitat tant productiva com social o política. La resistència d’aquells homes del fang parí una alternativa laboral sòlida que projectaria en el futur somiat un altre model de societat mes justa, on tothom  ̶ oficial o aprenent ̶ fos igual».

Durant els anys 20, «La Redemptora destacà per ser un punt de trobada del cooperativisme i el sindicalisme revolucionari».

«Desconeixem a grans trets les peripècies de La Redemptora durant la Guerra Civil i els anys posteriors. Segurament, l’empresa fou vinculada a les estructures franquistes del sindicat vertical, integrant-se dins la que fou anomenada Unión Territorial de Cooperativas Industriales de Cataluña».

El Model del Segle XX: Bressol d’una nova societat

La Cooperativa Obrera Model del Segle xx no només va ser una experiència rellevant de Sants, sinó́ que fou de les mes destacades de Catalunya. Pionera en construir un edifici de la seva propietat, al carrer Violant d’Hongria amb Alcolea; les prestacions socials que generava la seva activitat econòmica i l’activisme dels seus militants la convertiren en tot un referent per al moviment català̀ de l’època.

Les cooperatives d’Hostafrancs: Cooperativa L’Economia Social (1904-1925) i La Balança Econòmica (1906-1923)

«A la primera dècada dels 20, al barri d’Hostafrancs nasqueren cooperatives com L’Economia Social i La Balança Econòmica. Eren entitats petites que mai superaren el centenar d’associats; però malgrat aquelles dimensions, participaren activament del creixement del moviment cooperativista i contribuïren, amb la seva aportació́, a estendre el cooperativisme per la vida microscòpica dels barris».

L’Empar de l‘Obrer: «Un per tots, tots per a un»

«La Societat Cooperativa Col·lectiva L’Empar de l’Obrer va ser una entitat pionera en el seu temps pel seu caràcter totalment col·lectivista. El 1947 es convertí́ en La Popular Santsenca, i actualment el seu edifici és la seu de les diferents federacions de cooperatives (treball, consum, serveis i transports)».

«El 1939 fou absorbida com a sucursal de la Flor de Maig, i el 1947, amb 73 socis, passà a denominar-se la Popular Santsenca».

«Avui, l’edifici és la seu de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, la Federació de Cooperatives de Treball, la Federació de Transports i Serveis de Catalunya, la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris; les cooperatives Aposta, Ara_Coop, així com el Grup Clade i la Fundació Seira».

Les cooperatives radicals a Sants

«El tombant de segle a Catalunya fou convuls i estrany. La desfeta organitzativa del moviment prole- tari configurà un escenari idoni per la representació d’un antagonisme distorsionat, entre els conservadors de la Lliga i els radicals d’Alejandro Lerroux. L’anomenat emperador del Paral·lel, amb un discurs fonamentalment demagògic, adquirí molt de seguiment entre les classes populars».

1) «La Fraternitat Republicana Radical Sansense obrí la seva seu el 1904 a tocar de la plaça de l’església. L’economat es trobava a la planta baixa».

«Cap a 1903 crearen una escola inspirada en la de Ferrer i Guàrdia, on s’utilitzaven els llibres de text de l’Escola Moderna i s’aplicaven els mètodes racionalistes».

2) El Progrés Santsenc «Aquesta fou la segona cooperativa dels radicals lerrouxistes al barri de Sants. Creada el mateix any que l’anterior, el 1907, fou iniciada per membres de la Fraternitat Republicana Radical, que no cabien a l’Economat. Al començament, eren tant sols dinou socis i llogaren un local al carrer de Flandes, 51-53. De la mateixa forma que en el cas l’anterior, per fer-se soci també calia ser, primer, associat de l’Ateneu de la Fraternitat».

La Nova Activitat Obrera

«La cooperativa La Nova Activitat Obrera va ser fundada el 1909 per un grup d’amics que provenien de les antigues societats de resistència. Sempre fou una entitat de barri, bastant al·liena, fins a la segona
meitat dels anys 20, a les activitats i coordinacions del moviment cooperatiu en general».

«Cap a finals dels anys 40, els socis decidiren fusionar-se i ingressar a La Nova Obrera, que arran d’això, augmentà el nombre de socis fins a uns 400».

El Benestar de l’Obrer

«Aquell grup de cases barates, que pel seu aspecte no podien més que pertànyer a una cooperativa, les comprà, el 1913, El Benestar de l’Obrer i formaren part d’una iniciativa pionera a l’Estat, d’habitatges de caràcter econòmic i cooperatiu».

«La cooperativa de consum es formà el mateix any d’entrada als habitatges, el 1914. I la fundaren els mateixos setze veïns que les ocuparen, al número 42 del carrer Compte Güell».

One Comment

  1. Pingback: Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939) | Ricard Espelt | Netgreen

Comments are closed.