Mercadona, pa per avui, gana per demà

Aquesta setmana s’ha inaugurat un nou hipermercat a Igualada. Com és habitual, davant de qualsevol nou negoci de certa magnitud que s’instal·la en una ciutat qualsevol de mida mitjana -la majoria de capitals de comarca poden entrar en aquest paquet- genera el seu debat. Els que estan contents perquè tenen un nou espai on comprar (tindrem més oferta, per tant hi haurà més competència, oferint més oportunitats d’aconseguir millors preus), els que pensen que això anirà en contra del comerç local (acabaran tancant tots els petits comerços de la ciutat) i, és clar, els que no opinen, ni debaten o ni es plantegen cap posicionament al respecte.

Per focalitzar el tema em centraré en el sector agroalimentari. Menjar és una activitat indispensable i, per tant, és inqüestionable que cada territori ha d’establir el seu model. Però anem a pams i posem sobre la taula els diferents ingredients del debat.

El mercat mana. Les grans superfícies de consum es mouen pels estudis de mercat. Què els números indiquen que hi ha negoci? Inversió i a vendre. Des del punt de vista empresarial, en termes tradicionals, no hi ha massa a dir. La cadena de valor és el model: es tracta d’aconseguir la qualitat suficient del producte de consum, que per això passen les normatives, al mínim preu possible. Producte local? Gairebé mai és una prioritat. Si un producte que té el seu origen a X distància pot ser comercialitzat a menor preu que un producte local, difícilment serà descartat per una gran superfície. Amb aquesta pauta, els estudis diuen que els productes agroalimentaris que consumim a casa nostra han viatjat més de 5.000 kilòmetres.

Burro l’últim. Els segons actors que entren en joc en el nostre anàlisi són els governs. Ells acaben proposant quin tipus de model de desenvolupament social, econòmic, cultural,… tindrà el territori que representen. És a dir, davant de la voluntat d’establir-se a la ciutat per part d’una gran superfície, els governs poden decidir entre si faciliten o dificulten el procés. En aquest punt, entra en joc el balanceig d’elements positius (llocs de treball directes de forma ràpida, urbanització d’un espai públic, ingressos en permisos de construcció i activitat econòmica, etc.) i negatius (debilitament dels petits comerços, deslocalització parcial o total del consum de productes locals, etc). Generalment, l’opció de facilitar la instauració d’una superfície és molt llaminera des del punt de vista de rèdit electoral. Si et situés contrari a l’opció de construir una gran superfície, et contraataquen amb la fórmula del “tu no”: tu no deixaries que un inversor la inversió de X milions d’euros? Tu no acceptaries la creació de X llocs de treball? Tu no voldries que la urbanització d’un espai públic sortís de franc als ciutadans? El populisme i les solucions a curt termini donen molt sovint un bon rèdit i no aprofitar-les és de ruc.

Pa per avui, gana per demà. La industria alimentària és dels sectors econòmics més importants. Malauradament, seguint la pauta del primer punt: el mercat mana, les grans superfícies s’estenen sense aturador i les alternatives són encara, en el global del consum, poc significatives. De totes maneres, cada dia sembla agafar més pes la tendència d’un canvi de model en el consum agroalimentari. Grups de consum, cooperatives, apadrinament d’animals o terres de cultiu, horts urbans,… cerquen alternatives a la força que exerceix el model dominant. Molts d’aquests formats de consum agroalimentari es vinculen a una manera d’entendre el món: l’esperit de comunitat, la conservació mediambiental, la responsabilitat pel desenvolupament territorial, l’educació alimentària i un llarg etcètera. Els moviments de transició són segurament la constatació més evident d’aquesta voluntat de canviar de model de vida.

El camí vers la Utopia. No és planer, no té estels d’argent, ni permet fer promeses, però sí condueix a un model més just i beneficiós pel territori. Cal molta pedagogia per entendre la importància de conèixer l’origen del aliments que ingerim i qui se’n beneficia. La producció i comercialització de productes agroalimentaris ha de ser un instrument més per la cohesió social. D’altra banda, les TIC sembla que són una oportunitat, també en el context local, per ajudar a la desintermediació entre productor i consumidor, evitant l’especulació actual.

En definitiva, promoure els circuits curts de consum agroalimentari no és només una tasca vers el comerç local, sinó d’educació i conscienciació de la importància que representa pel desenvolupament econòmic i social pel conjunt del territori. La meva tesi, és que aquelles ciutats que sàpiguen trobar fórmules per consumir a través dels canals més pròxims seran més resilients i generaran ecosistemes d’oportunitats -és a dir, no d’oportunistes- al voltant de l’activitat indispensable que representa alimentar-se. Per fer-ho hauran d’estudiar quina és la possibilitat de crear circuits curts de comercialització i dinamitzar els agents més pròxims. I, òbviament, no podran facilitar l’accés a grans superfícies comercials; si més no, en l’àmbit agroalimentari. Diga’m utòpic.

Més enllà de dades i posicionaments, sembla evident que es tracta de decidir quin model escollim. En tot cas, a l’Anoia sembla que ja hom tenim clar i els hem rebut amb els braços oberts. L’equip de govern ho planteja com una oportunitat per altres agents econòmics i una forma de reforçar la capitalitat de la ciutat. Fins i tot, un dels mitjans digitals de referència els ha dedicat una notícia en format publireportatge (la fotografia d’aquest article en forma part). En el context local tenim la sort de tenir anàlisis amb una visió més moderada, com el de l’Antoni Olivé. I a nivell nacional, molts col·lectius com La Repera o la incansable Esther Vivas no deixen de plantejar opcions menys curtplacistesAquesta setmana s’ha inaugurat un nou hipermercat a Igualada. Com és habitual, davant de qualsevol nou negoci de certa magnitud que s’instal·la en una ciutat qualsevol de mida mitjana -la majoria de capitals de comarca poden entrar en aquest paquet- genera el seu debat. Els que estan contents perquè tenen un nou espai on comprar (tindrem més oferta, per tant hi haurà més competència, oferint més oportunitats d’aconseguir millors preus), els que pensen que això anirà en contra del comerç local (acabaran tancant tots els petits comerços de la ciutat) i, és clar, els que no opinen, ni debaten o ni es plantegen cap posicionament al respecte.

Per focalitzar el tema em centraré en el sector agroalimentari. Menjar és una activitat indispensable i, per tant, és inqüestionable que cada territori ha d’establir el seu model. Però anem a pams i posem sobre la taula els diferents ingredients del debat.

El mercat mana. Les grans superfícies de consum es mouen pels estudis de mercat. Què els números indiquen que hi ha negoci? Inversió i a vendre. Des del punt de vista empresarial, en termes tradicionals, no hi ha massa a dir. La cadena de valor és el model: es tracta d’aconseguir la qualitat suficient del producte de consum, que per això passen les normatives, al mínim preu possible. Producte local? Gairebé mai és una prioritat. Si un producte que té el seu origen a X distància pot ser comercialitzat a menor preu que un producte local, difícilment serà descartat per una gran superfície. Amb aquesta pauta, els estudis diuen que els productes agroalimentaris que consumim a casa nostra han viatjat més de 5.000 kilòmetres.

Burro l’últim. Els segons actors que entren en joc en el nostre anàlisi són els governs. Ells acaben proposant quin tipus de model de desenvolupament social, econòmic, cultural,… tindrà el territori que representen. És a dir, davant de la voluntat d’establir-se a la ciutat per part d’una gran superfície, els governs poden decidir entre si faciliten o dificulten el procés. En aquest punt, entra en joc el balanceig d’elements positius (llocs de treball directes de forma ràpida, urbanització d’un espai públic, ingressos en permisos de construcció i activitat econòmica, etc.) i negatius (debilitament dels petits comerços, deslocalització parcial o total del consum de productes locals, etc). Generalment, l’opció de facilitar la instauració d’una superfície és molt llaminera des del punt de vista de rèdit electoral. Si et situés contrari a l’opció de construir una gran superfície, et contraataquen amb la fórmula del “tu no”: tu no deixaries que un inversor la inversió de X milions d’euros? Tu no acceptaries la creació de X llocs de treball? Tu no voldries que la urbanització d’un espai públic sortís de franc als ciutadans? El populisme i les solucions a curt termini donen molt sovint un bon rèdit i no aprofitar-les és de ruc.

Pa per avui, gana per demà. La industria alimentària és dels sectors econòmics més importants. Malauradament, seguint la pauta del primer punt: el mercat mana, les grans superfícies s’estenen sense aturador i les alternatives són encara, en el global del consum, poc significatives. De totes maneres, cada dia sembla agafar més pes la tendència d’un canvi de model en el consum agroalimentari. Grups de consum, cooperatives, apadrinament d’animals o terres de cultiu, horts urbans,… cerquen alternatives a la força que exerceix el model dominant. Molts d’aquests formats de consum agroalimentari es vinculen a una manera d’entendre el món: l’esperit de comunitat, la conservació mediambiental, la responsabilitat pel desenvolupament territorial, l’educació alimentària i un llarg etcètera. Els moviments de transició són segurament la constatació més evident d’aquesta voluntat de canviar de model de vida.

El camí vers la Utopia. No és planer, no té estels d’argent, ni permet fer promeses, però sí condueix a un model més just i beneficiós pel territori. Cal molta pedagogia per entendre la importància de conèixer l’origen del aliments que ingerim i qui se’n beneficia. La producció i comercialització de productes agroalimentaris ha de ser un instrument més per la cohesió social. D’altra banda, les TIC sembla que són una oportunitat, també en el context local, per ajudar a la desintermediació entre productor i consumidor, evitant l’especulació actual.

En definitiva, promoure els circuits curts de consum agroalimentari no és només una tasca vers el comerç local, sinó d’educació i conscienciació de la importància que representa pel desenvolupament econòmic i social pel conjunt del territori. La meva tesi, és que aquelles ciutats que sàpiguen trobar fórmules per consumir a través dels canals més pròxims seran més resilients i generaran ecosistemes d’oportunitats -és a dir, no d’oportunistes- al voltant de l’activitat indispensable que representa alimentar-se. Per fer-ho hauran d’estudiar quina és la possibilitat de crear circuits curts de comercialització i dinamitzar els agents més pròxims. I, òbviament, no podran facilitar l’accés a grans superfícies comercials; si més no, en l’àmbit agroalimentari. Diga’m utòpic.

Més enllà de dades i posicionaments, sembla evident que es tracta de decidir quin model escollim. En tot cas, a l’Anoia sembla que ja hom tenim clar i els hem rebut amb els braços oberts. L’equip de govern ho planteja com una oportunitat per altres agents econòmics i una forma de reforçar la capitalitat de la ciutat. Fins i tot, un dels mitjans digitals de referència els ha dedicat una notícia en format publireportatge (la fotografia d’aquest article en forma part). En el context local tenim la sort de tenir anàlisis amb una visió més moderada, com el de l’Antoni Olivé. I a nivell nacional, molts col·lectius com La Repera o la incansable Esther Vivas no deixen de plantejar opcions menys curtplacistesAquesta setmana s’ha inaugurat un nou hipermercat a Igualada. Com és habitual, davant de qualsevol nou negoci de certa magnitud que s’instal·la en una ciutat qualsevol de mida mitjana -la majoria de capitals de comarca poden entrar en aquest paquet- genera el seu debat. Els que estan contents perquè tenen un nou espai on comprar (tindrem més oferta, per tant hi haurà més competència, oferint més oportunitats d’aconseguir millors preus), els que pensen que això anirà en contra del comerç local (acabaran tancant tots els petits comerços de la ciutat) i, és clar, els que no opinen, ni debaten o ni es plantegen cap posicionament al respecte.

Per focalitzar el tema em centraré en el sector agroalimentari. Menjar és una activitat indispensable i, per tant, és inqüestionable que cada territori ha d’establir el seu model. Però anem a pams i posem sobre la taula els diferents ingredients del debat.

El mercat mana. Les grans superfícies de consum es mouen pels estudis de mercat. Què els números indiquen que hi ha negoci? Inversió i a vendre. Des del punt de vista empresarial, en termes tradicionals, no hi ha massa a dir. La cadena de valor és el model: es tracta d’aconseguir la qualitat suficient del producte de consum, que per això passen les normatives, al mínim preu possible. Producte local? Gairebé mai és una prioritat. Si un producte que té el seu origen a X distància pot ser comercialitzat a menor preu que un producte local, difícilment serà descartat per una gran superfície. Amb aquesta pauta, els estudis diuen que els productes agroalimentaris que consumim a casa nostra han viatjat més de 5.000 kilòmetres.

Burro l’últim. Els segons actors que entren en joc en el nostre anàlisi són els governs. Ells acaben proposant quin tipus de model de desenvolupament social, econòmic, cultural,… tindrà el territori que representen. És a dir, davant de la voluntat d’establir-se a la ciutat per part d’una gran superfície, els governs poden decidir entre si faciliten o dificulten el procés. En aquest punt, entra en joc el balanceig d’elements positius (llocs de treball directes de forma ràpida, urbanització d’un espai públic, ingressos en permisos de construcció i activitat econòmica, etc.) i negatius (debilitament dels petits comerços, deslocalització parcial o total del consum de productes locals, etc). Generalment, l’opció de facilitar la instauració d’una superfície és molt llaminera des del punt de vista de rèdit electoral. Si et situés contrari a l’opció de construir una gran superfície, et contraataquen amb la fórmula del “tu no”: tu no deixaries que un inversor la inversió de X milions d’euros? Tu no acceptaries la creació de X llocs de treball? Tu no voldries que la urbanització d’un espai públic sortís de franc als ciutadans? El populisme i les solucions a curt termini donen molt sovint un bon rèdit i no aprofitar-les és de ruc.

Pa per avui, gana per demà. La industria alimentària és dels sectors econòmics més importants. Malauradament, seguint la pauta del primer punt: el mercat mana, les grans superfícies s’estenen sense aturador i les alternatives són encara, en el global del consum, poc significatives. De totes maneres, cada dia sembla agafar més pes la tendència d’un canvi de model en el consum agroalimentari. Grups de consum, cooperatives, apadrinament d’animals o terres de cultiu, horts urbans,… cerquen alternatives a la força que exerceix el model dominant. Molts d’aquests formats de consum agroalimentari es vinculen a una manera d’entendre el món: l’esperit de comunitat, la conservació mediambiental, la responsabilitat pel desenvolupament territorial, l’educació alimentària i un llarg etcètera. Els moviments de transició són segurament la constatació més evident d’aquesta voluntat de canviar de model de vida.

El camí vers la Utopia. No és planer, no té estels d’argent, ni permet fer promeses, però sí condueix a un model més just i beneficiós pel territori. Cal molta pedagogia per entendre la importància de conèixer l’origen del aliments que ingerim i qui se’n beneficia. La producció i comercialització de productes agroalimentaris ha de ser un instrument més per la cohesió social. D’altra banda, les TIC sembla que són una oportunitat, també en el context local, per ajudar a la desintermediació entre productor i consumidor, evitant l’especulació actual.

En definitiva, promoure els circuits curts de consum agroalimentari no és només una tasca vers el comerç local, sinó d’educació i conscienciació de la importància que representa pel desenvolupament econòmic i social pel conjunt del territori. La meva tesi, és que aquelles ciutats que sàpiguen trobar fórmules per consumir a través dels canals més pròxims seran més resilients i generaran ecosistemes d’oportunitats -és a dir, no d’oportunistes- al voltant de l’activitat indispensable que representa alimentar-se. Per fer-ho hauran d’estudiar quina és la possibilitat de crear circuits curts de comercialització i dinamitzar els agents més pròxims. I, òbviament, no podran facilitar l’accés a grans superfícies comercials; si més no, en l’àmbit agroalimentari. Diga’m utòpic.

Més enllà de dades i posicionaments, sembla evident que es tracta de decidir quin model escollim. En tot cas, a l’Anoia sembla que ja hom tenim clar i els hem rebut amb els braços oberts. L’equip de govern ho planteja com una oportunitat per altres agents econòmics i una forma de reforçar la capitalitat de la ciutat. Fins i tot, un dels mitjans digitals de referència els ha dedicat una notícia en format publireportatge (la fotografia d’aquest article en forma part). En el context local tenim la sort de tenir anàlisis amb una visió més moderada, com el de l’Antoni Olivé. I a nivell nacional, molts col·lectius com La Repera o la incansable Esther Vivas no deixen de plantejar opcions menys curtplacistes

One Comment

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *