Oriol Miralbell: El coneixement. Generació i transferència.

Fer una tesi obliga a revisar la literatura sobre el tema i a definir-ne el marc teòric. Per sort, l’Oriol Miralbell ha publicat recentment la seva investigacióWebs de xarxes socials i intercanvi de coneixement. Anàlisi de l’adopció i ús dels membres de les comunitats virtuals professionals del turisme. L’enfocament que l’Oriol ha donat al seu treball encaixen amb la recerca que estic desenvolupant. Per aquest motiu, a través de la seva lectura, identificaré referències obligades i, al mateix temps, situaré els seus resultats com a fonament de les meves hipòtesis. De tal manera, que un cop llegit cada capítol i havent treballat les notes seleccionades, intentaré fer un lligam entre el seu treball i la investigació que estic elaborant.

El primer dels capítols analitza les referències entorn al coneixement, com es genera i la seva transferència. Definint el perquè del seu valor en l’impuls de les organitzacions, situant el coneixement que flueix del propi col·lectiu  i observant el desenvolupament professional i l’aprenentatge informal.

El punt d’arrencada situa les oportunitats i febleses del marc actual. De la mateixa manera que el coneixement és avui en dia un actiu important per les empreses i les organitzacions, la interacció i la lliure circulació d’idees que facilita la Societat Xarxa, fa que sigui cada cop més senzill que la competència faci còpia o, fins i tot millori els propis productes o els mètodes de producció.

Creació i transmissió del coneixement

Convertir el coneixement tàcit en explícit és fonamental en una organització per tal d’assolir coneixement organitzatiu a partir del coneixement intern de l’empresa. L’apropiació individual del coneixement a un estat de compartició col·lectiva (Scharmer). De fet, les persones o organitzacions que disposen d’un contingent important de coneixement general, a més del coneixement particular, propi de la seva especialitat, posseeixen major autonomia i competitivitat.

Entendre, doncs, com es crea el coneixement, com es transfereix i com s’absorbeix esdevé un element rellevant. El know-how s’adquireix durant la socialització, el know-that durant l’externalització i la combinació, mentre que finalment, la comprensió i l’aprenentatge s’adquiriran durant la internalització (Nonaka i Takeuchi).

D’aquesta manera, les pautes culturals: l’ús d’un llenguatge comú i la capacitat de comunicació de la persona que ens aporta el coneixement, en faciliten la transferència.

D’altra banda, facilitar l’accés a la informació i generar espai d’intercanvi de coneixement i experiències dels membres de l’organització, amb la participació també d’agents externs afins, reforça la capacitat d’absorció del coneixement.

Pel que fa referència a la generació de coneixement a l’economia hi operen lliurement tres corrents d’acció (la triple hèlix): procedents (1) dels mercats, (2) de l’acció de govern i (3) de la pròpia producció de coneixement, en un escenari de dinàmiques complex.

Rogers va estudiar la difusió de la innovació per elaborar-ne una teoria segons la qual els mitjans de comunicació (i també Internet), així com els contactes interpersonals forneixen informació i influeixen la opinió i el criteri dels participants en la cadena de difusió.

El procés de decisió d’innovació és aquell a traves del qual un individu (o qualsevol unitat de presa de decisió) passa per cinc nivells. Aquests són: (1) el coneixement, quan l’individu és exposat a l’existència d’una innovació i entén el seu funcionament; (2) la persuasió, quan l’individu es forma una impressió favorable o desfavorable de la innovació; (3) la decisió, que és quan l’individu s’implica en les accions que porten a l’elecció per adoptar o rebutjar la innovació; (4) la implementació.

Rogers va proposar els següents cinc perfils o categories d’adoptants, a partir de la distribució normal de la freqüència dividida en cinc categories: (1) els innovadors, (2) els primers adoptants, (3), la primera majoria, (4) la majoria tardana o última majoria, i (5) els endarrerits.

Els líders d’opinió són molt importants en la funció d’influir en l’adopció d’una innovació.

La comprensió del lideratge d’opinió i de les xarxes de difusió resulta més fàcil si es tenen en compte diferents models de flux de comunicació. Entre aquests podem citar el model de “l’agulla hipodèrmica”, que postula que els mass-media tenen efectes directes, immediats i poderosos en l’audiència de masses. Un altre model de flux és el conegut com a “de dos passos” (Lazarsfeld ). Aquest model posa en dubte el model de l’agulla hipodèrmica i conclou que en la presa de decisió del vot, la gent rep més influència del contacte directe cara a cara que no pas dels mass-media.

Tot i que l’homofília garanteix que entre dues persones homòfiles la comunicació és més efectiva (Rogers), l’heterofília té, però, un potencial informacional important, ja que es capaç̧ de connectar xarxes separades.

Coneixement col·lectiu

Les “comunitats de pràctica” són grups de persones que comparteixen una preocupació, un conjunt de problemes o una passió per un tema, i que aprofundeixen en el seu coneixement i expertesa en aquesta àrea a través de la interacció continuada.

Cada membre de la comunitat pot comprendre aquest objectiu d’una manera diferent, però tot i així és compartit. Inclou el llenguatge, les eines, els procediments, les normes,….i també les relacions implícites.

Amb cinc aspectes fonamentals: la pràctica com a significat (la negociació, la participació, la reificació), la pràctica com a comunitat, la pràctica com a aprenentatge, la pràctica com a límit i la pràctica com a localitat.

L’aprenentatge és el que fa créixer les comunitats de pràctica, atès que constitueix una font de l’estructura social (Wenger).

Podem entendre a les comunitats de pràctica des d’una perspectiva combinada de l’aprenentatge social de Bandura (basat en el model viscut, la instrucció verbal i el model simbòlic a través dels mitjans de comunicació) i l’aprenentatge situat de Wenger i Lave, dues teories força relacionades entre ell (a més de l’observació del model de l’aprenentatge social, s’afegeix l’observació de l’entorn).

D’altra banda, la participació legítima perifèrica és una manera d’explicar, que l’aprenentatge s’esdevé també a través de formes diverses i estructurades de participació, no només dels membres legítims de la comunitat, sinó que s’obre també als membres externs a la comunitat i que estarien situats a la perifèria. (Wenger).

La figura que pot ajudar a vèncer o superar els límits de les comunitats de pràctica i establir vincles externs és el broker.

Les comunitats de pràctica aporten instruments per a un accés més senzill al coneixement, una resposta més ràpida als problemes i una disminució de les corbes d’aprenentatge (Garavan et al.).

El funcionament de les comunitats de pràctica requereix d’una coordinació amb objectius clars, però que interfereixi poc o gens en l’espontaneïtat de les interaccions.

Desenvolupada per Hutchins als anys 80, la cognició distribuïda proposa que el coneixement humà̀ i la cognició no estan confinades a l’individu, sinó que es troben distribuïts tot situant memòries, fets o coneixement en els objectes, els individus o els instruments que hi ha en el nostre entorn i que interactuen en el procés cognitiu.

Desenvolupament professional i aprenentatge informal

La capacitació dels professionals durant la seva carrera, s’integra dins del seu desenvolupament professional, que inclou l’aprenentatge, bé a través de cursos i programes estructurats, com també es dona a través de xarxes de col·laboració i d’intercanvi de coneixement. Per això, proposem revisar els elements clau que conformen el desenvolupament professional.

Les formes com s’imparteixen aquests coneixements poden anar des de la participació en grups de coneixement com les comunitats de pràctica, passant per sessions de consultoria, tutories, assistència tècnica a la feina, etc. (National Professional Development Center on Inclusion). En definitiva, el qui, el què i el com determinen com s’adquireixen els coneixements en una organització.

Segons Cheetham et al. en contrast amb les teories d’aprenentatge que han estudiat el desenvolupament dels infants i dels mètodes pedagògics, més recentment s’han conegut algunes teories relacionades específicament amb l’aprenentatge dels adults, entre les que destaquen, l’andragogia, l’aprenentatge experiencial i l’interaccionisme simbòlic.

L’aprenentatge és més proper a extrem informal del contínuum educatiu que no un de formal. Aquest extrem informal del contínuum educatiu inclou l’aprenentatge implícit, no buscat o imprevist, oportunista, no estructurat i absent de la guia d’un instructor.

Una lectura pròpia

En el camp de la venta de productes agroalimentaris el camp del coneixement es centra en la promoció de nous productes, nous envasos, noves formes de comercialització,… però també en la identificació de noves tendències de consum i la pròpia informació respecte als consumidors. Per una banda, els actors de la gran cadena agroalimentària, grans superfícies comercials especialment, aprofiten aquest coneixement per tal d’ampliar la seva quota de mercat tot ajudant-se de campanyes de màrqueting (Mauleón). D’altra banda, els agents que formen part dels circuits curts de comercialització acostumen a relatar més la seva experiència, ja sigui de productor, de consumidor o bé d’intermediari (menys habituals). El coneixement es comparteix com a part d’una voluntat d’aproximar-se d’una altra manera al consum agroalimentari: desintermediació, proximitat, sostenibilitat, responsabilitat social molt marcada, etc. (Binimelis&Descombres).

La transmissió del coneixement s’ha produït, durant generacions, en el camp català de pares a fills. Habitualment aquest traspàs es produïa amb un àmbit molt tancat degut a la pròpia idiosincràsia del model que regia l’explotació de les terres entorn al mas, marcat per l’individualisme (Vilà). Amb l’arribada de nous formats, més col·laboratius, la tendència canvia. La literatura del moviment cooperatiu (Vilà, Gavaldà, Mayayo,…) ja destaca la importància del coneixement col·lectiu com a un element rellevant de l’associacionisme de pagesos per tal de millorar la seva productivitat.Fer una tesi obliga a revisar la literatura sobre el tema i a definir-ne el marc teòric. Per sort, l’Oriol Miralbell ha publicat recentment la seva investigacióWebs de xarxes socials i intercanvi de coneixement. Anàlisi de l’adopció i ús dels membres de les comunitats virtuals professionals del turisme. L’enfocament que l’Oriol ha donat al seu treball encaixen amb la recerca que estic desenvolupant. Per aquest motiu, a través de la seva lectura, identificaré referències obligades i, al mateix temps, situaré els seus resultats com a fonament de les meves hipòtesis. De tal manera, que un cop llegit cada capítol i havent treballat les notes seleccionades, intentaré fer un lligam entre el seu treball i la investigació que estic elaborant.

El primer dels capítols analitza les referències entorn al coneixement, com es genera i la seva transferència. Definint el perquè del seu valor en l’impuls de les organitzacions, situant el coneixement que flueix del propi col·lectiu  i observant el desenvolupament professional i l’aprenentatge informal.

El punt d’arrencada situa les oportunitats i febleses del marc actual. De la mateixa manera que el coneixement és avui en dia un actiu important per les empreses i les organitzacions, la interacció i la lliure circulació d’idees que facilita la Societat Xarxa, fa que sigui cada cop més senzill que la competència faci còpia o, fins i tot millori els propis productes o els mètodes de producció.

Creació i transmissió del coneixement

Convertir el coneixement tàcit en explícit és fonamental en una organització per tal d’assolir coneixement organitzatiu a partir del coneixement intern de l’empresa. L’apropiació individual del coneixement a un estat de compartició col·lectiva (Scharmer). De fet, les persones o organitzacions que disposen d’un contingent important de coneixement general, a més del coneixement particular, propi de la seva especialitat, posseeixen major autonomia i competitivitat.

Entendre, doncs, com es crea el coneixement, com es transfereix i com s’absorbeix esdevé un element rellevant. El know-how s’adquireix durant la socialització, el know-that durant l’externalització i la combinació, mentre que finalment, la comprensió i l’aprenentatge s’adquiriran durant la internalització (Nonaka i Takeuchi).

D’aquesta manera, les pautes culturals: l’ús d’un llenguatge comú i la capacitat de comunicació de la persona que ens aporta el coneixement, en faciliten la transferència.

D’altra banda, facilitar l’accés a la informació i generar espai d’intercanvi de coneixement i experiències dels membres de l’organització, amb la participació també d’agents externs afins, reforça la capacitat d’absorció del coneixement.

Pel que fa referència a la generació de coneixement a l’economia hi operen lliurement tres corrents d’acció (la triple hèlix): procedents (1) dels mercats, (2) de l’acció de govern i (3) de la pròpia producció de coneixement, en un escenari de dinàmiques complex.

Rogers va estudiar la difusió de la innovació per elaborar-ne una teoria segons la qual els mitjans de comunicació (i també Internet), així com els contactes interpersonals forneixen informació́ i influeixen la opinió́ i el criteri dels participants en la cadena de difusió.

El procés de decisió d’innovació és aquell a traves del qual un individu (o qualsevol unitat de presa de decisió) passa per cinc nivells. Aquests són: (1) el coneixement, quan l’individu és exposat a l’existència d’una innovació i entén el seu funcionament; (2) la persuasió, quan l’individu es forma una impressió favorable o desfavorable de la innovació; (3) la decisió, que és quan l’individu s’implica en les accions que porten a l’elecció per adoptar o rebutjar la innovació; (4) la implementació.

Rogers va proposar els següents cinc perfils o categories d’adoptants, a partir de la distribució normal de la freqüència dividida en cinc categories: (1) els innovadors, (2) els primers adoptants, (3), la primera majoria, (4) la majoria tardana o última majoria, i (5) els endarrerits.

Els líders d’opinió són molt importants en la funció d’influir en l’adopció d’una innovació.

La comprensió del lideratge d’opinió i de les xarxes de difusió resulta més fàcil si es tenen en compte diferents models de flux de comunicació. Entre aquests podem citar el model de “l’agulla hipodèrmica”, que postula que els mass-media tenen efectes directes, immediats i poderosos en l’audiència de masses. Un altre model de flux és el conegut com a “de dos passos” (Lazarsfeld ). Aquest model posa en dubte el model de l’agulla hipodèrmica i conclou que en la presa de decisió del vot, la gent rep més influència del contacte directe cara a cara que no pas dels mass-media.

Tot i que l’homofília garanteix que entre dues persones homòfiles la comunicació és més efectiva (Rogers), l’heterofília té, però, un potencial informacional important, ja que es capaç̧ de connectar xarxes separades.

Coneixement col·lectiu

Les “comunitats de pràctica” són grups de persones que comparteixen una preocupació, un conjunt de problemes o una passió per un tema, i que aprofundeixen en el seu coneixement i expertesa en aquesta àrea a través de la interacció continuada.

Cada membre de la comunitat pot comprendre aquest objectiu d’una manera diferent, però tot i així és compartit. Inclou el llenguatge, les eines, els procediments, les normes,….i també les relacions implícites.

Amb cinc aspectes fonamentals: la pràctica com a significat (la negociació, la participació, la reificació), la pràctica com a comunitat, la pràctica com a aprenentatge, la pràctica com a límit i la pràctica com a localitat.

L’aprenentatge és el que fa créixer les comunitats de pràctica, atès que constitueix una font de l’estructura social (Wenger).

Podem entendre a les comunitats de pràctica des d’una perspectiva combinada de l’aprenentatge social de Bandura (basat en el model viscut, la instrucció verbal i el model simbòlic a través dels mitjans de comunicació) i l’aprenentatge situat de Wenger i Lave, dues teories força relacionades entre ell (a més de l’observació del model de l’aprenentatge social, s’afegeix l’observació de l’entorn).

D’altra banda, la participació legítima perifèrica és una manera d’explicar, que l’aprenentatge s’esdevé també a través de formes diverses i estructurades de participació, no només dels membres legítims de la comunitat, sinó que s’obre també als membres externs a la comunitat i que estarien situats a la perifèria. (Wenger).

La figura que pot ajudar a vèncer o superar els límits de les comunitats de pràctica i establir vincles externs és el broker.

Les comunitats de pràctica aporten instruments per a un accés més senzill al coneixement, una resposta més ràpida als problemes i una disminució de les corbes d’aprenentatge (Garavan et al.).

El funcionament de les comunitats de pràctica requereix d’una coordinació amb objectius clars, però que interfereixi poc o gens en l’espontaneïtat de les interaccions.

Desenvolupada per Hutchins als anys 80, la cognició distribuïda proposa que el coneixement humà̀ i la cognició no estan confinades a l’individu, sinó que es troben distribuïts tot situant memòries, fets o coneixement en els objectes, els individus o els instruments que hi ha en el nostre entorn i que interactuen en el procés cognitiu.

Desenvolupament professional i aprenentatge informal

La capacitació dels professionals durant la seva carrera, s’integra dins del seu desenvolupament professional, que inclou l’aprenentatge, bé a través de cursos i programes estructurats, com també es dona a través de xarxes de col·laboració i d’intercanvi de coneixement. Per això, proposem revisar els elements clau que conformen el desenvolupament professional.

Les formes com s’imparteixen aquests coneixements poden anar des de la participació en grups de coneixement com les comunitats de pràctica, passant per sessions de consultoria, tutories, assistència tècnica a la feina, etc. (National Professional Development Center on Inclusion). En definitiva, el qui, el què i el com determinen com s’adquireixen els coneixements en una organització.

Segons Cheetham et al. en contrast amb les teories d’aprenentatge que han estudiat el desenvolupament dels infants i dels mètodes pedagògics, més recentment s’han conegut algunes teories relacionades específicament amb l’aprenentatge dels adults, entre les que destaquen, l’andragogia, l’aprenentatge experiencial i l’interaccionisme simbòlic.

L’aprenentatge és més proper a extrem informal del contínuum educatiu que no un de formal. Aquest extrem informal del contínuum educatiu inclou l’aprenentatge implícit, no buscat o imprevist, oportunista, no estructurat i absent de la guia d’un instructor.

Una lectura pròpia

En el camp de la venta de productes agroalimentaris el camp del coneixement es centra en la promoció de nous productes, nous envasos, noves formes de comercialització,… però també en la identificació de noves tendències de consum i la pròpia informació respecte als consumidors. Per una banda, els actors de la gran cadena agroalimentària, grans superfícies comercials especialment, aprofiten aquest coneixement per tal d’ampliar la seva quota de mercat tot ajudant-se de campanyes de màrqueting (Mauleón). D’altra banda, els agents que formen part dels circuits curts de comercialització acostumen a relatar més la seva experiència, ja sigui de productor, de consumidor o bé d’intermediari (menys habituals). El coneixement es comparteix com a part d’una voluntat d’aproximar-se d’una altra manera al consum agroalimentari: desintermediació, proximitat, sostenibilitat, responsabilitat social molt marcada, etc. (Binimelis&Descombres).

La transmissió del coneixement s’ha produït, durant generacions, en el camp català de pares a fills. Habitualment aquest traspàs es produïa amb un àmbit molt tancat degut a la pròpia idiosincràsia del model que regia l’explotació de les terres entorn al mas, marcat per l’individualisme (Vilà). Amb l’arribada de nous formats, més col·laboratius, la tendència canvia. La literatura del moviment cooperatiu (Vilà, Gavaldà, Mayayo,…) ja destaca la importància del coneixement col·lectiu com a un element rellevant de l’associacionisme de pagesos per tal de millorar la seva productivitat.Fer una tesi obliga a revisar la literatura sobre el tema i a definir-ne el marc teòric. Per sort, l’Oriol Miralbell ha publicat recentment la seva investigacióWebs de xarxes socials i intercanvi de coneixement. Anàlisi de l’adopció i ús dels membres de les comunitats virtuals professionals del turisme. L’enfocament que l’Oriol ha donat al seu treball encaixen amb la recerca que estic desenvolupant. Per aquest motiu, a través de la seva lectura, identificaré referències obligades i, al mateix temps, situaré els seus resultats com a fonament de les meves hipòtesis. De tal manera, que un cop llegit cada capítol i havent treballat les notes seleccionades, intentaré fer un lligam entre el seu treball i la investigació que estic elaborant.

El primer dels capítols analitza les referències entorn al coneixement, com es genera i la seva transferència. Definint el perquè del seu valor en l’impuls de les organitzacions, situant el coneixement que flueix del propi col·lectiu  i observant el desenvolupament professional i l’aprenentatge informal.

El punt d’arrencada situa les oportunitats i febleses del marc actual. De la mateixa manera que el coneixement és avui en dia un actiu important per les empreses i les organitzacions, la interacció i la lliure circulació d’idees que facilita la Societat Xarxa, fa que sigui cada cop més senzill que la competència faci còpia o, fins i tot millori els propis productes o els mètodes de producció.

Creació i transmissió del coneixement

Convertir el coneixement tàcit en explícit és fonamental en una organització per tal d’assolir coneixement organitzatiu a partir del coneixement intern de l’empresa. L’apropiació individual del coneixement a un estat de compartició col·lectiva (Scharmer). De fet, les persones o organitzacions que disposen d’un contingent important de coneixement general, a més del coneixement particular, propi de la seva especialitat, posseeixen major autonomia i competitivitat.

Entendre, doncs, com es crea el coneixement, com es transfereix i com s’absorbeix esdevé un element rellevant. El know-how s’adquireix durant la socialització, el know-that durant l’externalització i la combinació, mentre que finalment, la comprensió i l’aprenentatge s’adquiriran durant la internalització (Nonaka i Takeuchi).

D’aquesta manera, les pautes culturals: l’ús d’un llenguatge comú i la capacitat de comunicació de la persona que ens aporta el coneixement, en faciliten la transferència.

D’altra banda, facilitar l’accés a la informació i generar espai d’intercanvi de coneixement i experiències dels membres de l’organització, amb la participació també d’agents externs afins, reforça la capacitat d’absorció del coneixement.

Pel que fa referència a la generació de coneixement a l’economia hi operen lliurement tres corrents d’acció (la triple hèlix): procedents (1) dels mercats, (2) de l’acció de govern i (3) de la pròpia producció de coneixement, en un escenari de dinàmiques complex.

Rogers va estudiar la difusió de la innovació per elaborar-ne una teoria segons la qual els mitjans de comunicació (i també Internet), així com els contactes interpersonals forneixen informació́ i influeixen la opinió́ i el criteri dels participants en la cadena de difusió.

El procés de decisió d’innovació és aquell a traves del qual un individu (o qualsevol unitat de presa de decisió) passa per cinc nivells. Aquests són: (1) el coneixement, quan l’individu és exposat a l’existència d’una innovació i entén el seu funcionament; (2) la persuasió, quan l’individu es forma una impressió favorable o desfavorable de la innovació; (3) la decisió, que és quan l’individu s’implica en les accions que porten a l’elecció per adoptar o rebutjar la innovació; (4) la implementació.

Rogers va proposar els següents cinc perfils o categories d’adoptants, a partir de la distribució normal de la freqüència dividida en cinc categories: (1) els innovadors, (2) els primers adoptants, (3), la primera majoria, (4) la majoria tardana o última majoria, i (5) els endarrerits.

Els líders d’opinió són molt importants en la funció d’influir en l’adopció d’una innovació.

La comprensió del lideratge d’opinió i de les xarxes de difusió resulta més fàcil si es tenen en compte diferents models de flux de comunicació. Entre aquests podem citar el model de “l’agulla hipodèrmica”, que postula que els mass-media tenen efectes directes, immediats i poderosos en l’audiència de masses. Un altre model de flux és el conegut com a “de dos passos” (Lazarsfeld ). Aquest model posa en dubte el model de l’agulla hipodèrmica i conclou que en la presa de decisió del vot, la gent rep més influència del contacte directe cara a cara que no pas dels mass-media.

Tot i que l’homofília garanteix que entre dues persones homòfiles la comunicació és més efectiva (Rogers), l’heterofília té, però, un potencial informacional important, ja que es capaç̧ de connectar xarxes separades.

Coneixement col·lectiu

Les “comunitats de pràctica” són grups de persones que comparteixen una preocupació, un conjunt de problemes o una passió per un tema, i que aprofundeixen en el seu coneixement i expertesa en aquesta àrea a través de la interacció continuada.

Cada membre de la comunitat pot comprendre aquest objectiu d’una manera diferent, però tot i així és compartit. Inclou el llenguatge, les eines, els procediments, les normes,….i també les relacions implícites.

Amb cinc aspectes fonamentals: la pràctica com a significat (la negociació, la participació, la reificació), la pràctica com a comunitat, la pràctica com a aprenentatge, la pràctica com a límit i la pràctica com a localitat.

L’aprenentatge és el que fa créixer les comunitats de pràctica, atès que constitueix una font de l’estructura social (Wenger).

Podem entendre a les comunitats de pràctica des d’una perspectiva combinada de l’aprenentatge social de Bandura (basat en el model viscut, la instrucció verbal i el model simbòlic a través dels mitjans de comunicació) i l’aprenentatge situat de Wenger i Lave, dues teories força relacionades entre ell (a més de l’observació del model de l’aprenentatge social, s’afegeix l’observació de l’entorn).

D’altra banda, la participació legítima perifèrica és una manera d’explicar, que l’aprenentatge s’esdevé també a través de formes diverses i estructurades de participació, no només dels membres legítims de la comunitat, sinó que s’obre també als membres externs a la comunitat i que estarien situats a la perifèria. (Wenger).

La figura que pot ajudar a vèncer o superar els límits de les comunitats de pràctica i establir vincles externs és el broker.

Les comunitats de pràctica aporten instruments per a un accés més senzill al coneixement, una resposta més ràpida als problemes i una disminució de les corbes d’aprenentatge (Garavan et al.).

El funcionament de les comunitats de pràctica requereix d’una coordinació amb objectius clars, però que interfereixi poc o gens en l’espontaneïtat de les interaccions.

Desenvolupada per Hutchins als anys 80, la cognició distribuïda proposa que el coneixement humà̀ i la cognició no estan confinades a l’individu, sinó que es troben distribuïts tot situant memòries, fets o coneixement en els objectes, els individus o els instruments que hi ha en el nostre entorn i que interactuen en el procés cognitiu.

Desenvolupament professional i aprenentatge informal

La capacitació dels professionals durant la seva carrera, s’integra dins del seu desenvolupament professional, que inclou l’aprenentatge, bé a través de cursos i programes estructurats, com també es dona a través de xarxes de col·laboració i d’intercanvi de coneixement. Per això, proposem revisar els elements clau que conformen el desenvolupament professional.

Les formes com s’imparteixen aquests coneixements poden anar des de la participació en grups de coneixement com les comunitats de pràctica, passant per sessions de consultoria, tutories, assistència tècnica a la feina, etc. (National Professional Development Center on Inclusion). En definitiva, el qui, el què i el com determinen com s’adquireixen els coneixements en una organització.

Segons Cheetham et al. en contrast amb les teories d’aprenentatge que han estudiat el desenvolupament dels infants i dels mètodes pedagògics, més recentment s’han conegut algunes teories relacionades específicament amb l’aprenentatge dels adults, entre les que destaquen, l’andragogia, l’aprenentatge experiencial i l’interaccionisme simbòlic.

L’aprenentatge és més proper a extrem informal del contínuum educatiu que no un de formal. Aquest extrem informal del contínuum educatiu inclou l’aprenentatge implícit, no buscat o imprevist, oportunista, no estructurat i absent de la guia d’un instructor.

Una lectura pròpia

En el camp de la venta de productes agroalimentaris el camp del coneixement es centra en la promoció de nous productes, nous envasos, noves formes de comercialització,… però també en la identificació de noves tendències de consum i la pròpia informació respecte als consumidors. Per una banda, els actors de la gran cadena agroalimentària, grans superfícies comercials especialment, aprofiten aquest coneixement per tal d’ampliar la seva quota de mercat tot ajudant-se de campanyes de màrqueting (Mauleón). D’altra banda, els agents que formen part dels circuits curts de comercialització acostumen a relatar més la seva experiència, ja sigui de productor, de consumidor o bé d’intermediari (menys habituals). El coneixement es comparteix com a part d’una voluntat d’aproximar-se d’una altra manera al consum agroalimentari: desintermediació, proximitat, sostenibilitat, responsabilitat social molt marcada, etc. (Binimelis&Descombres).

La transmissió del coneixement s’ha produït, durant generacions, en el camp català de pares a fills. Habitualment aquest traspàs es produïa amb un àmbit molt tancat degut a la pròpia idiosincràsia del model que regia l’explotació de les terres entorn al mas, marcat per l’individualisme (Vilà). Amb l’arribada de nous formats, més col·laboratius, la tendència canvia. La literatura del moviment cooperatiu (Vilà, Gavaldà, Mayayo,…) ja destaca la importància del coneixement col·lectiu com a un element rellevant de l’associacionisme de pagesos per tal de millorar la seva productivitat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *