Capítol 3. CONSUM DE PROXIMITAT I AGROECOLOGIA

En aquest capítol valorem el pes dels Circuits Curts de Comercialització (CCC) en el context del mercat actual, en tant que element clau per l’impacte econòmic local que representa. A continuació, veurem la posició dels grups i les cooperatives de consum que, amb una forta convicció sobre les possibilitats que ofereix el cooperativisme agroecològic, promouen els CCC. Per tant, afavorint el consum de productes agroecològics de proximitat i la intermediació directa amb el productor.

3.1 Definició i tipologia dels Circuits Curts de Comercialització i el seu impacte

La definició de «Circuits Curts de Comercialització» és, en si mateixa, polèmica. Segons l’Observatori Europeu Leader (2000), els CCC fan referència al nombre d’intermediaris entre consumidor i productor. Si la comercialització es produeix sense intermediaris, la considerem «venda directa» dintre dels CCC (Valls, 2006; Maréchal, 2008). De tota manera, la pròpia Unió Europea, en la definició recollida en l’article de la Proposta de Reglament Europeu i del Consell (2013) sobre l’ajuda al desenvolupament rural a través del Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER), es focalitza, entre altres aspectes, explícitament, en la proximitat geogràfica. Així, defineix els CCC com «una cadena de subministrament formada per un nombre limitat d’agents econòmics, compromesos amb la cooperació, el desenvolupament local i les relacions socioeconòmiques entre productors i consumidors en un àmbit geogràfic proper». En definitiva, l’aproximació conceptual als CCC se situa sobre el marc de treball de la nostra investigació: proximitat geogràfica i desintermediació en la comercialització de productes agroalimentaris.

Per entendre les diferents modalitats de CCC, considerant la proximitat, en tant que relocalització i resocialització, i si l’acció de consum és en forma individual o col·lectiva, és d’utilitat l’esquema (Figura 3) de Binimelis i Descombes (2010).  En aquest esquema podem observar que les cooperatives i grups de consum que tenen un caràcter col·lectiu ocupen una posició mitja en relació al grau de proximitat, entre modalitats d’autoabastiment (horts comunitaris) i altres tipologies de consum més esteses com són els supermercats o la restauració.

Per resumir-ho, el desenvolupament de diferents models de negoci al voltant dels CCC, on les cooperatives i grups de consum estan inclosos, articula un abastament de productes agroalimentaris locals que ha d’afavorir el desenvolupament social i econòmic local. Badal et al. (2010) afegeixen que els grups i les cooperatives de consum agroecològic no només s’interessen per l’abastament local, sinó que també promouen el consum crític i el comerç just.

Figura 3. Circuits Curts de Comercialització Agroalimentària. Font: Binimelis i Descombes (2010) a partir de Venn et al. (2006) i Maréchal (2008).


Si avaluem l’impacte dels CCC en el conjunt de la comercialització a nivell global, veurem una tendència positiva en la mitjana de quilòmetres que recorren els aliments importats a Espanya: els 5.013 km de mitjana de l’any 2007 passen a ser 3.827,8, segons Simon Fernández et al. (2012). En tot cas, el volum d’aliments importats —i per tant, amb un recorregut llarg— és rellevant: 25,483 milions de tones que provoquen un impacte de 4,212 de tones de CO2. De fet, segons l’Informe de la indústria, la distribució i el consum agroalimentaris a Catalunya 2014, Avanç 2015 i 2016 (DARPA, 2017), Catalunya importa el 12% dels aliments que consumeix (-0,1% respecte a l’informe DARPA 2016) i n’exporta el 14,2% dels que produeix (+0,5% respecte a l’informe DARPA 2016). D’altra banda, si revisem les conclusions de l’informe realitzat per l’Observatori de Preus dels Aliments (MAGRAMA) sobre la situació dels «Canals Curts de Comercialització en el Sector Agroalimentari» (2012), observem certa moderació en l’amplificació dels CCC a Espanya ja que, malgrat la generació de plataformes digitals que permeten una comercialització directa entre productors i consumidors, les dades analitzades ni mostren un creixement de les organitzacions que comercialitzen productes de proximitat desintermediats (màxim un intermediari), ni xifres destacables d’interès pels aliments locals per part de la ciutadania espanyola (66%), respecte a la mitjana europea (89%), segons l’«Special Eurobarometer 368 – The Common Agricultural Policy» (2011). És a dir, malgrat que hi ha un creixement gradual del consum de productes locals, no s’amplia el número d’organitzacions que els comercialitzen i la ciutadania espanyola, respecte a aquest tema, té un interès menor que la mitjana europea.

3.2 Sobirania Alimentària i cooperació agroecològica en resposta a la crisi alimentària mundial

La deslocalització de la producció, fruit del model de consum alimentari actual, té un recorregut i una solidesa estructural que genera com a resultat una crisi alimentària mundial permanent (Vivas, 2014). L’any 1996, alertada pel nombre de persones que passen fam al món, 830 milions aleshores segons la Food and Agriculture Organization (FAO), l’Organització de les Nacions Unides (ONU) assumeix com un dels «Objectius del Mil·lenni» reduir l’any 2015 la xifra a la meitat. Arribats a l’any 2015, es fa palès que no s’ha assolit l’objectiu ja que, segons la mateixa FAO, 794,6 milions de persones passen gana al món (Figura 4).

Figura 4. Evolució del nombre de persones (en milions) que pateixen fam al món. Font: FAO.

A l’hora de valorar les causes d’aquesta crisi alimentària estancada, com indiquen Badal et al. (2010), observem dues perspectives contraposades. Per una banda, els arguments que proporcionen les agències, organismes i institucions internacionals, que relacionen la fam amb els fenòmens climatològics adversos en els països productors, l’augment del consum de carn en els països que s’han desenvolupat econòmicament en els darrers anys, l’augment dels costos de producció, transformació, transport i distribució associats a l’increment del preu del petroli, l’ús de cereals com a agrocombustible i l’especulació financera en el mercat de matèries primeres. D’altra banda, sense negar aquestes causes de caràcter conjuntural, un ventall d’organitzacions camperoles, investigadors i organitzacions de la societat civil situen la crisi alimentària com a resultat de la «destrucció sistemàtica» per part dels agents que manipulen antidemocràtica- ment el mercat agroalimentari mundial, dels sistemes alimentaris dels països de la perifèria (Deere, 2008). Amb la voluntat de descriure el model agroalimentari actual, les seves bases i conseqüències, Badal et al. (2010) en «Arran de terra. Indicadors participatius de Sobirania Alimentària a Catalunya», destaquen dos aspectes que són claus per entendre l’expansió de la Sobirania Alimentària com a un moviment global:

  • La revolució verda que es produeix a la dècada del 1960 i que té la voluntat de donar resposta a la fam a través de la intensificació i la industrialització de l’agricultura, però que provoca un conjunt de conseqüències rellevants, tant a nivell mediambiental (desforestació, empobriment dels sòls, sobredespesa de recursos hídrics…) i socioeconòmic (aparició de plagues i malalties, enriquiment concentrat, endeutament de petits camperols…), com cultural (deslocalització de l’activitat agrícola, pèrdua de prestigi…).
  • La liberalització del comerç, gràcies a l’acció d’institucions com el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial, i els acords de lliure comerç, promoguts per l’Organització Mundial del Comerç (OMC), permeten que el monopoli de la producció i la transformació d’aliments, també afecti la distribució i la comercialització.

Com a resposta, i en el marc de la mateixa cimera de la FAO a Roma de l’any 1996, el moviment camperol internacional, La Vía Campesina, que agrupa 148 organitzacions de 69 països, comença a promoure el concepte de Sobirania Alimentària per reclamar el dret dels pobles a determinar les polítiques agrícoles i alimentàries que els afecten: a tenir dret i accés a la terra, als recursos naturals, a poder alimentar-se de forma sana i saludable amb aliments lliures de transgènics, a protegir i a regular la producció i el comerç agrícola interior amb l’objectiu d’aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària (Sobirania Alimentària, s.d.). El Fòrum Internacional de la Sobirania Alimentària, celebrat a Sélingué l’any 2007, es converteix en altaveu i expansió del moviment que té el reforç dels Moviments Socials antiglobalització sorgits a partir de les revoltes de Seattle l’any 1999.

Si centrem l’atenció a Catalunya, observem com la industrialització de les activitats agràries que es produeix en els darrers cent anys redueix la pagesia a la mínima expressió, passant de classe majoritària a sector productiu minoritari (Ferrer i Alòs, 2009). Fins i tot, Majoral (2006) parla de «la fi de la societat pagesa». De fet, si analitzem les dades dels darrers anys, la tendència segueix sent negativa (Figura 5). L’any 2001, Catalunya té 73.000 persones que es dediquen a l’agricultura (el 2,6% de la població activa); mentre que a l’any 2016, només 50.800 persones s’hi dediquen (1,6% de la població activa). A nivell espanyol i del conjunt de la Unió Europea, el percentatge de població que dedica la seva activitat professional a l’agricultura és baix, però doblant les dades de Catalunya (Figura 6). 

Figura 5. Evolució de les persones, per milers, que dediquen la seva activitat professional a l’agricultura (2001-2016). Dades: Idescat. Font: autor.
Figura 6. Evolució de les persones, per milers, que dediquen la seva activitat professional a l’agricultura (2002-2016). Dades: Idescat (CAT), Zona euro (ES), Eurostat (EU). Font: autor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Malgrat que el percentatge de població que es dedica a l’agricultura és baix, el volum de negoci que genera la indústria de productes alimentaris és el més potent del país amb un 17,5% (segons les dades de l’Idescat sobre volum de negoci per sectors, 2014). Per tant, aquesta dada corrobora i contextualitza els interessos econòmics que es mouen al voltant del sector agroalimentari, també a Catalunya. Al mateix temps, l’interès per la producció ecològica no deixa de créixer, tant en superfície conreada (Figura 7), com en nombre de productors (Figura 8).

Figura 7. Evolució de la superfície ecològica conreada (hectàrees) a Catalunya (1995-2016). Dades: Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Font: autor.
Figura 8. Evolució dels productors ecològics inscrits a Catalunya (1995-2016). Dades: Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE). Font: autor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En el moment d’analitzar la producció agrària a Catalunya i el seu impacte, advertim d’un nou punt de complexitat. Aquest radica en el fet que alguns productors del sector agroecològic observen la denominació ecològica i el segell que la reconeix (CCPAE) com un nou instrument per reduir la perspectiva transformadora de la producció i el consum de productes ecològics. Fins i tot, sovint, aquests productors assenyalen la injustícia que suposa el sobrecost de certificar una producció que realment és respectuosa amb el medi ambient  (Martín-Mayor, Homs i Flores-Pons, 2017). Aquí és on entra en joc l’agroecologia que, vinculada a la voluntat d’aplicar la Sobirania Alimentària a la pràctica, valora tots aquells aspectes que signifiquen la producció, la transformació, la distribució i la comercialització de productes alimentaris. És a dir, l’agroecologia, a diferència de l’agricultura ecològica, no només es preocupa que el tipus de producció sigui més respectuós amb el medi ambient, sinó també de la seva capacitat per transformar socialment i políticament el model de consum, posant la persona i no el capital en el centre de l’economia (Altieri, 2002; Badal et al., 2010; Martí, Homs i Flores-Pons, 2017). Així doncs, l’agroecologia, com a base de la Sobirania Alimentària, situa l’organització cooperativa des d’una perspectiva local com una forma d’instrumentalitzar l’acció autogestionada al marge del model capitalista.     

L’agroecologia a Catalunya es comença a gestar «durant la segona meitat dels 70 i durant els anys 80 marxen al camp (primer a Gallecs, al Vallès, més tard al Maresme, al Montseny i a la Garrotxa) els primers grups de neorurals que adopten l’agricultura ecològica com a estratègia d’autoabastiment. També durant aquesta etapa sorgeixen les primeres associacions del ram (Vida Sana, 1974); les primeres experiències productives (Cal Valls, 1979); les primeres iniciatives d’acostament entre productors, consumidors i tècnics en producció agrària ecològica (Coordinadora d’Agricultura Ecològica, 1983); les primeres iniciatives de certificació (Vida Sana, 1983); les primeres cooperatives de consum ecològic (El Brot, Reus, 1986; El Rebost, Girona, 1988); i les primeres ofertes formatives en producció agrària ecològica (PAE) i energies renovables (Escola Agrària de Manresa, 1989); etc.» (Badal et al., 2010).

A la dècada del 1990 apareixen els primers projectes cooperatius de distribució ecològica, Hortec i Món Verd. Al mateix temps, l’any 1993, neix la primera cooperativa de consum agroecològic de la ciutat de Barcelona, Germinal, que estableix la base per a l’organització autogestionada de consumidors, aspecte recorrent dels col·lectius que formen part d’aquesta investigació.

La solidesa i el compromís d’aquests primers projectes que s’articulen al voltant de tot el procés de producció, transformació, distribució i comercialització de productes agroecològics són la clau de volta per comprendre el paper que juga la Sobirania Alimentària a Catalunya en les darreres tres dècades, i que queden recollides en l’estudi «Arran de terra. Indicadors participatius de Sobirania Alimentària a Catalunya» (Badal, M.; Binimelis, R.; Gamboa, G.; Heras, M. i Tendero, G., 2010) promogut per l’Associació EntrePobles i l’Institut d’Economia Ecològica i Ecologia Política, i que hem referenciat en repetides ocasions en aquest capítol.

Més recentment, la «Carta para una Soberanía Alimentaria desde nuestros municipios», sorgida al I Congrés Internacional d’Economia Social i Solidària (REAS, Saragossa, 2014), té l’objectiu d’orientar, a través de la proposició de diferents mesures, vers la promoció de l’expansió dels Circuits Curts de Comercialització agroalimentaris en l’àmbit de polítiques públiques municipals, basant-se en els principis de la Sobirania Alimentària. Així, s’estableixen propostes cap a un nou model de governança alimentària, la protecció i gestió territorial, la dinamització del sector agroalimentari, la gestió dels recursos productius, la comercialització i el consum de proximitat i el canvi cultural. En el cas de la ciutat de Barcelona, aquests principis es recullen i es concreten a l’estudi «Mesures per construir una sobirania alimentària a Barcelona. Recull de propostes per al desenvolupament de polítiques municipals» (Llaurant Barcelona, 2016) que té en el projecte «Sant Llàtzer: Proposta d’un espai de referència de l’agroecologia urbana integrat en les estratègies d’adaptació i mitigació al canvi climàtic» (Montserrat, 2017) un punt més de concreció en la proposta de transformació d’aquest espai urbà situat a la Vall de Can Masdeu.