Capítol 5. ACTIVISME SOCIAL I POLÍTIC

A la introducció, avançàvem la coincidència temporal, l’any 2011, del moviment 15M i el punt de màxim creixement dels grups i cooperatives de consum a la ciutat de Barcelona. D’altra banda, els capítols segon i tercer ens han permès descriure la dimensió política del cooperativisme i l’agroecologia. En aquest quart capítol, ens centrem a situar el cooperativisme agroecològic en el marc de les pràctiques socials autogestionades que es produeixen a la ciutat de Barcelona i el seu vincle amb els Moviments Socials, especialment el 15M, i la tecnopolítica.

5.1 Pràctiques socials autogestionades en el marc d’una ciutat en moviment

El mapa de la innovació social a Catalunya (Blanco et al., 2015) identifica una part important de les pràctiques d’innovació social del conjunt del territori català, classificant-les en quatre àmbits: a) solidaritat ciutadana, b) territori, medi ambient i energia, c) economia i consum alternatius i d) espais autogestionats. El conjunt de projectes recopilats en aquest directori i el seu estudi és clau per entendre el paper de la ciutadania en la transformació social. Percentualment, les pràctiques relacionades amb l’economia i el consum alternatius, on situem els grups i cooperatives de consum, a Catalunya, són les més rellevants (51,8%).

En qualsevol cas, encara que útil, la classificació «innovació social» no està exempta de polèmica. Malgrat que l’estudi de Blanco et al. (2015) utilitza aquesta terminologia per referenciar aquelles pràctiques que busquen crear una alternativa transformadora en el context d’una ciutat en crisi i víctima de grans desigualtats socials (Subirats i García Bernardos, 2015), com destaca Miró (2015), l’origen contemporani del concepte «innovació» té una dimensió central en el desenvolupament de l’economia capitalista en la dècada de 1930 i l’expansió del model neoliberal de la dècada de 1980, com una forma de posar el capital social al servei del desenvolupament empresarial. Per aquest motiu, Miró, referint a Garcés (2014), proposa no situar la novetat al costat de l’emancipació, sinó de la capacitat de crear alternatives que superin, modestament, el model capitalista. Com el marc d’aquesta investigació és l’anàlisi de l’acció de les cooperatives i grups de consum que es manifesten explícitament com a alternativa al model de consum imperant, regit per la cadena de valor capitalista (Espelt, 2013), com proposa Miró, en el nostre relat ens referim a aquestes com a «pràctiques socials autogestionades».

La voluntat de les cooperatives de consum agroecològic per erigir-se com a un model de consum alternatiu al dominant connecta amb la voluntat dels Moviments Socials esdevinguts durant l’any 2011. Segons Harvey (2012), aquests moviments tenen l’objectiu de recuperar el control,  des del procomú, d’aquells elements que el capitalisme ha capturat. La possibilitat de gestionar recursos i béns col·lectius en comú, sobre els quals se sent una amenaça (Lafuente, 2007), mitjançant formes de governança particulars, on el règim de propietat no és ni públic ni privat (Ostrom et al., 1994), fa que comunitats de persones, preocupades pel sosteniment d’aquests recursos, s’organitzin per a recuperar i fomentar els béns comuns (Lafuente i Corsín Jiménez, 2010). L’imaginari i les pràctiques de cultura lliure, en el context d’una societat cada cop més digitalitzada, condueixen a l’experimentació sobre la definició i concreció d’aquests nous procomuns (Estalella, Rocha i Lafuente, 2013). Pràctiques procomunals basades en l’experimentació, específicament amb el focus en l’àmbit local (Ostrom, 2007); l’amor, com un concepte polític central en la producció del comú i de la vida social (Hardt i Negri, 2009); i la cultura lliure i la seva recursivitat, que miren d’escapar del setge del capitalisme (Boyle, 2008) i promoure un reforçament de les formes de gestió democràtiques (Subirats, 2011), basades en la confiança dels seus participants (Fuster, 2012). En definitiva, les pràctiques socials que s’articulen des de l’autogestió, i que defineixen el nostre objecte d’estudi, no s’entenen sense els corresponents instruments d’autogovern, les institucions polítiques del comú (Miró, 2017).

En el cas de Barcelona, ​​les mobilitzacions i conflictes socials, esdevinguts des del seu sorgiment com un dels principals centres industrials del sud d’Europa al segle XIX fins a la metròpoli actual, són part fonamental de la història de la ciutat i la seva definició. En les últimes dècades els moviments que, amb un caràcter més ofensiu, van centrar la reivindicació en els equipaments i la qualitat urbana durant la Transició van derivar en una major preocupació per temes ambientals i de defensa del territori en el període d’expansió econòmica (1996-2007). Mentre que, en els últims anys, aquests moviments s’han focalitzat en les condicions de vida de la població i en la promoció de formes alternatives de producció i circulació de béns i serveis (Nel·lo, 2015).

Des de la reivindicació d’un model social i econòmic més just i sostenible  (Espelt et al., 2015) i amb la voluntat de construir una alternativa a la comercialització de productes agroalimentaris imperant, basat en les grans superfícies (Mauleón, 2009), aflora de nou a Barcelona l’autogestió cooperativa per al proveïment de productes agroecològics. La primera cooperativa contemporània de la ciutat, Germinal Sants, neix el 1993. Tot i que, en aquest recorregut de l’autogestió agroalimentària, no podem oblidar la llarga tradició històrica al voltant de l’autogestió de la classe obrera, com a resposta a les dures condicions que la industrialització va causar a la fi del segle XIX (Dalmau i Miró, 2010). La primera cooperativa històrica va ser l’Antiga del Camp de l’Arpa (1866), que l’any 1935 comptava amb més de cinquanta organitzacions distribuïdes per la ciutat. En el procés de reexpansió de les cooperatives modernes distingim tres onades: les iniciatives pioneres, en la dècada de 1990; una segona fase d’expansió, a partir del canvi de segle; i una tercera de creixement molt rellevant, coincidint amb el moviment 15M, l’any 2011 (Vivas, 2014). Com veurem posteriorment, el cert és que el número de grups i cooperatives de consum ha crescut a la ciutat de Barcelona; de les 57 organitzacions actuals, a les 36 comptabilitzades en l’estudi «Bancs de temps, xarxes d’intercanvi i cooperatives de consum agroecològic» d’Ubasart et al. (2009).  

En definitiva, d’una banda, l’aparició de les cooperatives i grups de consum agroecològic es produeix en paral·lel a la resposta contra l’homogeneïtat en les cadenes alimentàries globals (Khoury et al., 2014), part del discurs del moviment antiglobalització i de defensa del territori, molt significatiu a Catalunya, i que comporta la recerca d’una recuperació de la «identitat dels llocs» per a la promoció d’alternatives socials i econòmiques que afavoreixin la relocalització (Nel·lo, 2014). Aquest element enllaça amb la lògica de la Sobirania Alimentària que reivindica allò local com a espai de resistència, així com la importància de reconèixer les fortes interrelacions entre allò local i allò global, i la necessitat de democratitzar el sistema alimentari (Martín-Mayor et al., 2017). D’altra banda, rescata l’aprenentatge del moviment cooperatiu, de llarga tradició a la ciutat de Barcelona i el conjunt del territori català, per a l’autogestió de béns, constituint-se el cooperativisme agroecològic.

5.2 Tecnopolítica i representació política extrainstitucional

Internet té un paper clau en la transformació de les institucions públiques, però també en la promoció d’una participació política extrainstitucional. Com indiquen Kurban et al. (2017), aquest fet rau en la pròpia interpretació d’un model conceptual de la tecnopolítica, causada per dos desenvolupaments contrarotatoris de la mateixa: centralització vs. descentralització. Aquesta dualitat es produeix ja en el moment del naixement del terme «tecnopolítica», quan Rodotá i Lebkowski interpreten el fenomen de l’impacte de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) en l’organització política d’una manera distinta. Per una banda, Rodotá (1997) veu la tecnopolítica com a una forma d’incorporar nous actors en l’àgora política, especialment a la ciutadania, i d’aquesta manera potenciar les formes tradicionals de fer política, fomentades en el paper de les institucions públiques en termes de transparència, rendiment de comptes, mecanismes de participació directa, processos deliberatius, etc. D’altra banda, Lebkowsky (2017) interpreta la tecnopolítica com a un instrument per generar espais de participació política més enllà de l’agenda institucional.    

En aquest marc, l’arena política espanyola sofreix una enorme transformació tant en les últimes cinc dècades com en els últims deu anys (Peña-López, 2013b). Si prenem com a referència la restaurada democràcia, la intenció de vot pateix, d’una banda, una evolució cap a la concentració i, de l’altra, cap a la institucionalització. Aquesta realitat és fruit tant de la normalització de la política com de les regles de joc fixades en la Transició. No obstant això, a partir de 2004, Espanya sembla entrar en una «segona Transició» (Peña-López, 2013b) que, encara que no canvia en gran manera les grans tendències, sí que assenyala, almenys, dos punts de ruptura: un, a partir dels atemptats d’Atocha al març de 2004; un altre, amb la sortida a escena dels partits polítics sorgits al llarg de 2014 i l’influx dels Moviments Socials que eclosionen el 15 de maig del 2011.

En aquesta última dècada tenen lloc dos grans fenòmens. El primer, que després d’un cert desencant amb l’anomenada Política 2.0 (Peña-López, 2011), s’obren pas altres usos transformadors de la política, acompanyats de nous tipus d’organització: la tecnopolítica (Toret, 2013). El famós «passa-ho» (Traficantes de Sueños, 2004) és, en cert punt, el tret de sortida de noves apropiacions de la tecnologia que deriven en noves formes d’informació i noves formes de comunicació que, d’alguna manera, tenen la seva culminació en la demostració de poder organitzatiu de les acampades i posterior mobilització dels indignats del 15M (Peña-López, 2013b). Segon, que al voltant d’aquest 15M, durant la seva gestació en els anys anteriors, així com en els seus anys posteriors, veurem florir plataformes, marees i moviments en general (Batalla Adam, 2014) que es caracteritzen per un fort compromís polític que, no obstant això, canalitza el seu activisme fora de les institucions ―incloses moltes de les tradicionals de la societat civil organitzada com sindicats o ONG―.

Així, d’una banda, s’experimenta amb noves maneres de producció de béns i serveis de tipus emergent, d’organització altament distribuïda i el lideratge dista majorment dels lideratges jeràrquics del passat (Benkler, 2006). Aquesta producció emergent es fonamenta no tant en el projecte i la planificació, sinó en la concurrència de múltiples actors que vindran a contribuir de formes diverses ―fins i tot dispars― però amb resultats que, aplicats a la política, donaran lloc a propostes amb un fort component de base (Noveck, 2005). Es configura així un ecosistema de participació política que va des del més estructurat fins el purament circumstancial, ratllant en la frivolitat, però significatiu en el seu tot, generant clars patrons de participació i tendències a mig termini (Peña-López, 2013a).

D’altra banda, els espais de participació es reconfiguren i, en molts casos, s’han d’estructurar de nou. A les noves pràctiques sorgides d’Internet (Christensen, 2011) se sumen nous espais sovint situats fora de l’àmbit institucional o de la política representativa (Cantijoch, 2009). És en aquestes noves pràctiques i en aquests nous espais on trobarem un gruix de ciutadans «autoexiliats» de les institucions, però en absolut inhibits de la participació política i l’activisme més compromès.

Aquests nous espais o entorns (Echeverría, 1999) es teixeixen, en part, gràcies a les TIC. Aquestes són capaces de subvertir la lògica unidireccional del poder dels mitjans (Castells, 2009) i, amb això, permeten lògiques geogràfiques diferents, híbrides entre el físic i el virtual, reconfigurables (Castells, 2012).

Un d’aquests nous espais és, sens dubte, la ciutat. Però no una ciutat a l’ús, estàtica, prefixada, sinó una ciutat com un espai de producció (Lefebvre, 1991), que té el potencial de configurar-se al mateix temps com a infraestructura i com a mètode (Corsín Jiménez i Estalella, 2014) i que, amb això, acaba construint un nou espai urbà (Martínez Roldán, 2011) que l’activisme ciutadà fa servir per als seus fins polítics, alhora que estableix una nova geografia de llocs.

5.3 La tecnopolítica i el cooperativisme activista

En els dos primers apartats d’aquest capítol hem estudiat, per una banda, el sorgiment de pràctiques socials autogestionades que tenen la voluntat de reapropiar-se de béns i espais que han estat o que estan en perill de ser capturats pel capitalisme i, per una altra banda, l’impuls de la tecnopolítica com un instrument essencial en l’articulació d’aquest activisme ciutadà del segle XXI.

A continuació, breument i a través de quatre moviments amb connexió amb la ciutat de Barcelona, veurem que aquesta confluència entre pràctiques socials més o menys autogestionades ―amb fortes connexions amb el cooperativisme― i la tecnopolítica juguen un paper clau en el foment d’un cooperativisme activista.

Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), moviment social sorgit al febrer de l’any 2009 a Barcelona i present a tot l’Estat Espanyol per la defensa d’un habitatge digne, és un exemple d’organització comunitària de base que sorgeix abans, en forma part i es perllonga en el temps més enllà del 15M (Colau i Alemany, 2013). A diferència d’altres col·lectius del moviment 15M, la PAH té, a través de la mobilització en formats de  «treball multinivell», la capacitat d’empoderar les persones que hi participen (Mangot, 2013). D’aquesta manera, Twitter i Facebook son instruments de mobilitització que, a part dels comptes generals de l’organització, també tenen rèpliques a nivell local que són útils per segmentar l’audiència en un marc d’acció determinat. D’altra banda, ha desenvolupat un model de presa de decisions assembleari i basat en la democràcia deliberativa que, a través de les TIC, ha permès que el moviment hagi pogut generar nous nodes distribuïts territorialment (Peña-López, 2015).

Podemos. L’impuls del moviment polític espanyol Podemos, entre maig de 2014 i maig de 2015, es promou a través de la creació de cercles territorials ―entre els quals, Barcelona― i sectorials, i l’ús de diferents tecnologies d’organització en xarxa. D’aquesta manera, seguint l’aprenentatge del 15M, s’utilitzen documents amb Titanpad per a la creació de continguts col·laboratius, Loomio i Reddit per a la deliberació, Agora Voting per votar de forma segura (encriptada) i Appgree com aplicació mòbil per a les consultes a temps real. Així mateix, s’utilitza el canal de YouTube per a la retransmissió i gravació d’assemblees i les plataformes de xarxes socials Twitter i Facebook per a l’amplificació de l’activitat del moviment (Monterde, 2015).

Ateneus de Fabricació. FabLab és l‘acrònim de Fabrication Laboratory i fa referència a espais de fabricació digital d’ús personal. Al igual que altres espais (makerspaces, techshops, media labs, hubs…), són espais on es poden fabricar objectes físics, aprofitant els recursos materials locals a partir de màquines controlades per ordinadors (Dunajcsik (maxigas), 2015). La xarxa mundial de FabLabs comparteixen virtualment els dissenys dels objectes que s’hi fabriquen, democratitzant la fabricació digital entre iguals (Naboni i Paoletti, 2014). El primer FabLab el crea el professor del  Massachusetts Institute of Technology (MIT), Mel King, l’any 2001 al Technology Center (SETC) de Boston, en col·laboració amb el MIT. La voluntat de King és explorar com la tecnologia que pot oferir el laboratori pot ajudar a recuperar la vida d’un barri que ha patit, durant dècades, els efectes de la segregació racial i la pobresa en benefici del mercat immobiliari (Diez, 2017). L’any 2007 s’inaugura el FabLab de Barcelona. Situat al barri del Poblenou, es converteix en l’espai de referència de la fabricació digital de la ciutat i, a partir de l’any 2017, amb la inauguració de l’Ateneu de Fabricació de Les Corts, en potenciador de la Xarxa  d’Ateneus de Fabricació, amb dos objectius: potenciar l’ús inclusiu de la fabricació digital i afavorir un retorn social transformador per al barri. Un exemple del paper d’aquest tipus d’organitzacions a la ciutat de Barcelona és el projecte europeu Making Sense que, a partir de la plataforma Smart Citizen desenvolupada al FabLab de Barcelona, empodera a col·lectius de ciutadans per a documentar i compartir dades d’aspectes que impacten en el seu dia a dia.

Tecnologies cíviques. Sota aquest paraigua i com a complement al cas dels Ateneus de Fabricació que tenen un caràcter més institucionalitzat, situem tres projectes (Xnet, Goteo, Guifi.net) amb forta presència a la ciutat de Barcelona i que tenen l’objectiu de promoure ―des de diferents perspectives― entorns d’autogestió a través de l’ús de les TIC.

Xnet és un projecte activista, iniciat l’any 2008 amb el suport de diverses associacions i persones a nivell individual, que treballa pels drets socials i la democràcia en xarxa: llibertat d’expressió; neutralitat de la xarxa; privacitat; la lliure circulació de la cultura, el coneixement i la informació; mecanismes de transparència, participació i control ciutadà del poder i les institucions; la defensa del periodisme ciutadà pel dret a saber, informar i estar informats; la lluita legal contra la corrupció; i la tecnopolítica entesa com la pràctica i l’acció en Xarxa per a l’apoderament ciutadà, la justícia i la transformació social. A través del portal web, ofereixen un llistat d’eines i recursos lliures (descargables i reutilitzables) per a ciutadans que sentin amanaçada la seva llibertat d’expressió.  

Goteo és una plataforma de microfinançament cívic que, des de l’any 2011, recolza iniciatives ciutadanes, projectes socials, culturals i educatius. Desenvolupada en programari de codi obert, permet que pugui ser replicada arreu. En aquests anys, segons s’indica en el mateix web, més de 65.000 persones han participat en campanyes de finançament col·lectiu, amb un percentatge d’èxit superior al 70%. D’altra banda, a través de la implantació del model de microfinançament matchfunding, ha permès desenvolupar un format de cofinançament (amb l’aportació de persones individuals o col·lectius afins i, al mateix temps, de les pròpies institucions promotores) de projectes que fomenten i reforcen els béns comuns i l’acció col·lectiva.

Guifi.net és un projecte tecnològic, social i econòmic que té la voluntat de construir una xarxa de telecomunicacions comunal. És a dir, oberta, lliure i neutral. La interconnexió de desenes de milers de nodes permet generar una xarxa comunitària que pot ser utilitzada lliurement per la ciutadania i per qualsevol empresa o institució. Al voltant d’aquesta infraestructura comunal, diverses empreses i professionals ofereixen serveis de connexió i manteniment.

Aquests quatre casos (PAH, Podemos, Ateneus de Fabricació i tecnologies cíviques) posen de manifest el potencial de les TIC en l’articulació de moviments de base que tenen l’objectiu d’impactar ―també en l’àmbit polític formal― des de l’activisme. En el cas de la PAH, promovent un nou canvi legislatiu, a través d’una Iniciativa Legislativa Popular, l’any 2011; Podemos, constituint-se com a partit polític i formant part de coalicions de confluències que, en el cas de Barcelona, convergeixen en la creació de Barcelona en Comú, l’any 2014, i que, amb només sis mesos, assoleixen l’Alcaldia de la ciutat; els Ateneus de Fabricació, impulsats per l’Administració Pública com a resultat d’un procés per democratitzar l’accés a la fabricació digital, i els tres exemples de tecnologies cíviques il·lustren les possibilitats que ofereixen les TIC per promoure l’autogestió.  

És en aquest punt on creiem que és legítim fer entrar en l’equació l’Economia Social i Solidària en general i, en particular, les cooperatives de consum de productes agroecològics.

Després de revisar la dimensió política del cooperativisme agroecològic, creiem demostrada la hipòtesi que vincula l’emergència d’un fort cooperativisme a la llum de la revolució digital, un cooperativisme que, a més de les funcions tradicionals del s. XIX, incorpora, d’una banda, noves eines de treball i coordinació i, de l’altra, una nova ètica que connecta amb moltes altres iniciatives del moment, especialment a partir de la segona dècada del s. XXI.