Tots els colors del Rec

Avanço entre la gent. L’estret carreró és ple de compradors compulsius. Fan cua pacientment per entrar a les velles adoberies que la mà màgica d’un equip d’excel·lents professionals ha fet encara més belles. Bosses de roba ben plenes em fan notar que les ofertes deuen ser espectaculars per a tota aquesta multitud desitjosa de comprar. La música elevada i un joc de llums impactant d’una de les botigues més massificades d’aquest mercat efímer captiven els visitants. Bogeria.

Les caixes de cervesa s’han transformat en seients. Les converses generen una bella harmonia amb la veu d’un jove músic situat ben a prop. L’ambient de felicitat s’encomana. Calma.

Penso en l’Ainara. Projectes com el seu haurien de tenir un espai en un hàbitat com aquest. De tota manera, la seva presència no hauria de ser efímera sinó permanent. Convertir aquests espais en laboratoris de moda i d’experimentació per apropar la ciutadania a un nou model d’ús i/o consum de roba. L’aprenentage com a element fonamental del procés. Disseny.

Finalment, entro en una de les botigues. No té cap encant arquitectònic especial, ans al contrari. Les boniques textures de roba infantil tenen com a continent un mòdul prefabricat. En comparació amb la majoria d’espais, en aquest no hi ha massa gent. La dependenta, una dona riallera, m’ha caçat de seguida. Sap que m’ha agradat el seu ‘gènere’ i ràpidament m’ha convençut per comprar un parell de peces. No té pressa i la conversa s’allarga. Descobreixo amb facilitat que és ella mateixa qui fa la roba. Autenticitat.

Les sis tocades. A l’auditori del Museu s’hi presenten alguns projectes.

Les teles de globus usades són el punt de partida d’una idea fantàstica. En Jordi mostra l’evolució del projecte des de l’inici. Les oportunitats que generen els nous hàbitats són múltiples. Els sentits s’activen d’una forma màgica dins les cavitats efímeres i ell sap transmetre amb tota la passió les sensacions que han aportat cadascuna de les experiències realitzades. Bellesa.

La Clara mostra algunes de les peces de roba reciclada de la seva col·lecció. La sostenibilitat i l’ètica són els estandarts de la seva proposta. Amb sensibilitat per la producció de proximitat. La llana xisqueta ha passat de no ser utilitzada a ser matèria primera per al disseny de moda. Al darrera, una petita però magnífica oportunitat per al desenvolupament econòmic del Pirineu. Ruralitat.

En Perejaume ens fa adonar de la importància de ballar amb l’entorn. Deconstruir per construir. Recuperar el contacte amb la natura, per seguir el seu ritme i fer més humà el dia a dia. Vida.

Imagino un Rec orgànic, ecosistèmic, amb constant evolució i obert a la ciutat. Un espai que sorprengui i se sorprengui. Un escenari ideal per acollir projectes amb compromís econòmic, social, cultural i medioambiental. Una part important del Rec de demà ja s’intueix. Amor.

El cul, a pagès, es relaciona amb la terra. Els excrements no deixen de ser un retorn al medi. Reinterpretant els mots de Perejaume, «hackejant-los» si voleu, en referència a un fragment d’un quadre d’en Joan Miró en surt la il·lustració que encapçala aquest article. Sota aquesta òptica tot és possible, tot està per fer. Tu.Avanço entre la gent. L’estret carreró és ple de compradors compulsius. Fan cua pacientment per entrar a les velles adoberies que la mà màgica d’un equip d’excel·lents professionals ha fet encara més belles. Bosses de roba ben plenes em fan notar que les ofertes deuen ser espectaculars per a tota aquesta multitud desitjosa de comprar. La música elevada i un joc de llums impactant d’una de les botigues més massificades d’aquest mercat efímer captiven els visitants. Bogeria.

Les caixes de cervesa s’han transformat en seients. Les converses generen una bella harmonia amb la veu d’un jove músic situat ben a prop. L’ambient de felicitat s’encomana. Calma.

Penso en l’Ainara. Projectes com el seu haurien de tenir un espai en un hàbitat com aquest. De tota manera, la seva presència no hauria de ser efímera sinó permanent. Convertir aquests espais en laboratoris de moda i d’experimentació per apropar la ciutadania a un nou model d’ús i/o consum de roba. L’aprenentage com a element fonamental del procés. Disseny.

Finalment, entro en una de les botigues. No té cap encant arquitectònic especial, ans al contrari. Les boniques textures de roba infantil tenen com a continent un mòdul prefabricat. En comparació amb la majoria d’espais, en aquest no hi ha massa gent. La dependenta, una dona riallera, m’ha caçat de seguida. Sap que m’ha agradat el seu ‘gènere’ i ràpidament m’ha convençut per comprar un parell de peces. No té pressa i la conversa s’allarga. Descobreixo amb facilitat que és ella mateixa qui fa la roba. Autenticitat.

Les sis tocades. A l’auditori del Museu s’hi presenten alguns projectes.

Les teles de globus usades són el punt de partida d’una idea fantàstica. En Jordi mostra l’evolució del projecte des de l’inici. Les oportunitats que generen els nous hàbitats són múltiples. Els sentits s’activen d’una forma màgica dins les cavitats efímeres i ell sap transmetre amb tota la passió les sensacions que han aportat cadascuna de les experiències realitzades. Bellesa.

La Clara mostra algunes de les peces de roba reciclada de la seva col·lecció. La sostenibilitat i l’ètica són els estandarts de la seva proposta. Amb sensibilitat per la producció de proximitat. La llana xisqueta ha passat de no ser utilitzada a ser matèria primera per al disseny de moda. Al darrera, una petita però magnífica oportunitat per al desenvolupament econòmic del Pirineu. Ruralitat.

En Perejaume ens fa adonar de la importància de ballar amb l’entorn. Deconstruir per construir. Recuperar el contacte amb la natura, per seguir el seu ritme i fer més humà el dia a dia. Vida.

Imagino un Rec orgànic, ecosistèmic, amb constant evolució i obert a la ciutat. Un espai que sorprengui i se sorprengui. Un escenari ideal per acollir projectes amb compromís econòmic, social, cultural i medioambiental. Una part important del Rec de demà ja s’intueix. Amor.

El cul, a pagès, es relaciona amb la terra. Els excrements no deixen de ser un retorn al medi. Reinterpretant els mots de Perejaume, «hackejant-los» si voleu, en referència a un fragment d’un quadre d’en Joan Miró en surt la il·lustració que encapçala aquest article. Sota aquesta òptica tot és possible, tot està per fer. Tu.Avanço entre la gent. L’estret carreró és ple de compradors compulsius. Fan cua pacientment per entrar a les velles adoberies que la mà màgica d’un equip d’excel·lents professionals ha fet encara més belles. Bosses de roba ben plenes em fan notar que les ofertes deuen ser espectaculars per a tota aquesta multitud desitjosa de comprar. La música elevada i un joc de llums impactant d’una de les botigues més massificades d’aquest mercat efímer captiven els visitants. Bogeria.

Les caixes de cervesa s’han transformat en seients. Les converses generen una bella harmonia amb la veu d’un jove músic situat ben a prop. L’ambient de felicitat s’encomana. Calma.

Penso en l’Ainara. Projectes com el seu haurien de tenir un espai en un hàbitat com aquest. De tota manera, la seva presència no hauria de ser efímera sinó permanent. Convertir aquests espais en laboratoris de moda i d’experimentació per apropar la ciutadania a un nou model d’ús i/o consum de roba. L’aprenentage com a element fonamental del procés. Disseny.

Finalment, entro en una de les botigues. No té cap encant arquitectònic especial, ans al contrari. Les boniques textures de roba infantil tenen com a continent un mòdul prefabricat. En comparació amb la majoria d’espais, en aquest no hi ha massa gent. La dependenta, una dona riallera, m’ha caçat de seguida. Sap que m’ha agradat el seu ‘gènere’ i ràpidament m’ha convençut per comprar un parell de peces. No té pressa i la conversa s’allarga. Descobreixo amb facilitat que és ella mateixa qui fa la roba. Autenticitat.

Les sis tocades. A l’auditori del Museu s’hi presenten alguns projectes.

Les teles de globus usades són el punt de partida d’una idea fantàstica. En Jordi mostra l’evolució del projecte des de l’inici. Les oportunitats que generen els nous hàbitats són múltiples. Els sentits s’activen d’una forma màgica dins les cavitats efímeres i ell sap transmetre amb tota la passió les sensacions que han aportat cadascuna de les experiències realitzades. Bellesa.

La Clara mostra algunes de les peces de roba reciclada de la seva col·lecció. La sostenibilitat i l’ètica són els estandarts de la seva proposta. Amb sensibilitat per la producció de proximitat. La llana xisqueta ha passat de no ser utilitzada a ser matèria primera per al disseny de moda. Al darrera, una petita però magnífica oportunitat per al desenvolupament econòmic del Pirineu. Ruralitat.

En Perejaume ens fa adonar de la importància de ballar amb l’entorn. Deconstruir per construir. Recuperar el contacte amb la natura, per seguir el seu ritme i fer més humà el dia a dia. Vida.

Imagino un Rec orgànic, ecosistèmic, amb constant evolució i obert a la ciutat. Un espai que sorprengui i se sorprengui. Un escenari ideal per acollir projectes amb compromís econòmic, social, cultural i medioambiental. Una part important del Rec de demà ja s’intueix. Amor.

El cul, a pagès, es relaciona amb la terra. Els excrements no deixen de ser un retorn al medi. Reinterpretant els mots de Perejaume, «hackejant-los» si voleu, en referència a un fragment d’un quadre d’en Joan Miró en surt la il·lustració que encapçala aquest article. Sota aquesta òptica tot és possible, tot està per fer. Tu.

One Comment

  1. Pingback: El Rec de la cultura | D'ara endavant

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *